2014

1 de gener de 2014.

Florianópolis - Forno Alegre.

Family road trip de tornada fins arribar a una versió de Porto Alegre a 50º, massa humitat i ningú pel carrer: i quan dic ningú dic que tampoc hi havia moradores da rua.

Se’m passa pel cap aprofitar l’ocasió per rodar una pel·lícula de l’apocalipsi mundial al mercat, ja a part de quatre taxis som els únics que hi estem donant voltes. Però, finalment decidim acabar dinant a l’únic lloc obert de tot Porto Alegre: el Pizza Hut.
 

És el primer dia de l’any i és l’últim dia de la resta de la meva vida. Demà em retrobo amb la Caroline. Demà torna el #80diesavectoi. Demà em despedeixo dels meus apres a l'aeroport. Demà comença realment el viatge, l’aventura. Demà tenim el primer vol que ens durà a conèixer llocs tan espectaculars.

A la nit, a casa: acabant la motxilla, dubtant entre si agafo o no el polar i la bufanda me n’adono de com perden valor les situacions si les descontextualitzes. Ha passat el meu aniversari, el nadal, el sant esteve i cap d’any. Han passat les dates però no les celebracions. Tinc la sensació de no haver viscut un nadal, d’estar vivint un any molt llarg entre el nadal de l’any passat i el pròxim que passi a casa. Un aniversari sense els amics, un nadal sense la família, un sant esteve sense canelons, un cap d’any sense els veïns. 

És diferent i no dic que no sigui bo, és molt curiós sopar amb la teva família davant de les cataractes d’Iguazú rodejats de famílies d’arreu del món que han pres la mateixa decisió.  Però no és Nadal. És un sopar qualsevol. Lluny de tot el que ens agrada rodejar-nos per Nadal.

Potser per la calor, potser per la distància, no tinc cap actitud nadalenca. Ni li trobo simpatia a les figures nadalenques amb la calor que fa, ni vull comprar res, ni m’importa no rebre cap regal.

Bé, menteixo. Ser on sóc i on seré aquest 2014 és el regal més especial que m’hagin pogut fer mai els meus pares.