10

Avui fa 10 mesos.

10 mesos que no em tallo el cabell.

10 mesos que no tiro el paper de wàter dins del wàter.

10 mesos que no em prenc una clara.

10 mesos que no menjo truita de patates de la iaia.

10 mesos que no camino tranquil·la quan vaig sola pel carrer.

10 mesos que no pujo a un metro.
10 mesos que no vaig a un bon concert.

10 mesos que no condueixo un cotxe.

10 mesos que no puc llegir al bus perquè es mou massa.

10 mesos que no menjo patates braves.

10 mesos que no dino de taper i rodejada d’amics.

Fa 10 mesos que no faig moltíssimes coses que m’agrada fer, però n’he fet tantes d’altres, i aquestes altres (potser perquè no les tornaré a fer mai, potser pel poc que esperava fer-les) han fet que pugui suportar sense problemes totes aquelles coses que es troben a faltar. Que mirant-ho d’una banda, només queden 3 mesos per poder-les tornar a fer. 
(Ai, no sé si vull que passin aquests 3 mesos).

Tornar a casa.

Hem arribat.
Cansats, farts de carregar la motxila i amb saudades de la vida tranquila.
Després de 80 dies de viatge tinc moltíssima feina per transcriure i escollir les fotos que millor puguin explicar l'experiència.

Després de 80 dies de viatge tinc clar que:

Viatjar cansa. Arriba un dia que vols que s'acabi, tornar ja.
Trobes a faltar coses que creies que no trobaries a faltar mai.
Una mica de rutina. Llevar-se al mateix llit més de 3 dies.
Viatjar és car. Per molt tirat que vagis, per molts campings que busquis. És gastar i gastar.

Sudamèrica és increïble. És un tros de terra que val molt la pena. Que cal veure. I no, no és gens perillós. Poden viatjar dues noies soles, fins i tot una. Si vigiles les teves coses, tal com faries arreu del món, no et passarà res.

Viatjar és aprendre. De llocs, de gent, de cultures, de països llunyans, de maneres de fer, de tu, del que necessites, del que trobes a faltar, del que oblides.

Les sensacions que te'n dus són màgiques. Viure sense saber quin dia és, no preocupar-se absolutament per res. Tirar endavant. Saber on dormiràs i quin és el teu pròxim destí, i prou. Aixecar-se un matí i tenir un pla: avui pujo el machu picchu, avui veig la posta de sol, demà camino per la platja a veure què trobo.


Tenia ganes de tornar a casa, si. Però ara no puc deixar de mirar les fotos, tancar els ulls i estar una estoneta més a tots aquests llocs pels que he passat ràpid.

En breus, el diari de viatge!

2014

1 de gener de 2014.

Florianópolis - Forno Alegre.

Family road trip de tornada fins arribar a una versió de Porto Alegre a 50º, massa humitat i ningú pel carrer: i quan dic ningú dic que tampoc hi havia moradores da rua.

Se’m passa pel cap aprofitar l’ocasió per rodar una pel·lícula de l’apocalipsi mundial al mercat, ja a part de quatre taxis som els únics que hi estem donant voltes. Però, finalment decidim acabar dinant a l’únic lloc obert de tot Porto Alegre: el Pizza Hut.
 

És el primer dia de l’any i és l’últim dia de la resta de la meva vida. Demà em retrobo amb la Caroline. Demà torna el #80diesavectoi. Demà em despedeixo dels meus apres a l'aeroport. Demà comença realment el viatge, l’aventura. Demà tenim el primer vol que ens durà a conèixer llocs tan espectaculars.

A la nit, a casa: acabant la motxilla, dubtant entre si agafo o no el polar i la bufanda me n’adono de com perden valor les situacions si les descontextualitzes. Ha passat el meu aniversari, el nadal, el sant esteve i cap d’any. Han passat les dates però no les celebracions. Tinc la sensació de no haver viscut un nadal, d’estar vivint un any molt llarg entre el nadal de l’any passat i el pròxim que passi a casa. Un aniversari sense els amics, un nadal sense la família, un sant esteve sense canelons, un cap d’any sense els veïns. 

És diferent i no dic que no sigui bo, és molt curiós sopar amb la teva família davant de les cataractes d’Iguazú rodejats de famílies d’arreu del món que han pres la mateixa decisió.  Però no és Nadal. És un sopar qualsevol. Lluny de tot el que ens agrada rodejar-nos per Nadal.

Potser per la calor, potser per la distància, no tinc cap actitud nadalenca. Ni li trobo simpatia a les figures nadalenques amb la calor que fa, ni vull comprar res, ni m’importa no rebre cap regal.

Bé, menteixo. Ser on sóc i on seré aquest 2014 és el regal més especial que m’hagin pogut fer mai els meus pares.

Cuando yo me vaya

Cuando yo me vaya, no quiero que llores,
quédate en silencio, sin decir palabras,
y vive recuerdos, reconforta el alma.

Cuando yo me duerma, respeta mi sueño,
por algo me duermo; por algo me he ido.

Si sientes mi ausencia, no pronuncies nada,
y casi en el aire, con paso muy fino,
búscame en mi casa,
búscame en mis libros,
búscame en mis cartas,
y entre los papeles que he escrito apurado.

Ponte mis camisas, mi sweater, mi saco
y puedes usar todos mis zapatos.

Te presto mi cuarto, mi almohada, mi cama,
y cuando haga frío, ponte mis bufandas.
Te puedes comer todo el chocolate
y beberte el vino que dejé guardado.
Escucha ese tema que a mí me gustaba,
usa mi perfume y riega mis plantas.

Si tapan mi cuerpo, no me tengas lástima,
corre hacia el espacio, libera tu alma,
palpa la poesía, la música, el canto
y deja que el viento juegue con tu cara.
Besa bien la tierra, toma toda el agua
y aprende el idioma vivo de los pájaros.


Si me extrañas mucho, disimula el acto,
búscame en los niños, el café, la radio
y en el sitio ése donde me ocultaba.

No pronuncies nunca la palabra muerte.
A veces es más triste vivir olvidado
que morir mil veces y ser recordado.

Cuando yo me duerma,
no me lleves flores a una tumba amarga,
grita con la fuerza de toda tu entraña
que el mundo está vivo y sigue su marcha.

La llama encendida no se va a apagar
por el simple hecho de que no esté más.

Los hombres que “viven” no se mueren nunca,
se duermen de a ratos, de a ratos pequeños,
y el sueño infinito es sólo una excusa.

Cuando yo me vaya, extiende tu mano,
y estarás conmigo sellada en contacto,
y aunque no me veas,
y aunque no me palpes,
sabrás que por siempre estaré a tu lado.

Entonces, un día, sonriente y vibrante,
sabrás que volví para no marcharme.

Carlos Alberto Boaglio

Aquelles coses que se’ns escapen

No havia pensat en això. 

Sóc organitzadora, sóc de fer plans, llistes, pros i contres. Sóc d’esperar molt i de decebre’m més. Sóc de les que prefereix saber quant mesura exactament el precipici abans de tirar-s’hi.

I és estrany que jo, els meus càlculs i la meva ment pel·liculera no haguéssim imaginat certes coses que passen.

No havíem imaginat la rapidesa del temps. Encara que estic cansada de sentir que va més ràpid en els millors moments. 

No havíem pensat, tampoc, en la rapidesa dels sentiments. Com si aquí tot es vivís a 100 per hora. Que les cerveses compartides apropen més que mai. Que les paraules i els moments valen per molt més.

No havíem tingut en compte que tantes vegades com ens presentem i coneixem a algú nou, tantes vegades ens acomiadem sense saber si ens tornarem a veure.

Avui m'acomiado d'algú més.

Algú a qui he ensenyat 5 paraules en català, amb qui he compartit més de vint cerveses i moltes estones de riure. Algú que camina al teu costat a passes més que llargues i et fa entrebancar-te en totes les voreres. Algú que dibuixa massa bé mentre tu llegeixes, amb qui he compartit més d’un diumenge sense res a fer. Algú a qui vaig deixar més de 200 reals sense gairebé conèixer. Algú que no sap servir cervesa. Algú que m’ha fet el sopar al seu microones i m’ha descobert que posar alvocat al pa és boníssim. Algú amb idees de projectes utòpics que no tothom entén. Algú a qui he posat tatuatges falsos. Algú que sempre porta barret.

No havia pensat que algú que conegués en tan poc temps pogués fer-se tant proper. De les primeres persones que em van presentar quan vaig arribar a Porto Alegre, el primer argentí que conec a la meva vida.

I ni amb una setmana de temps per pair-ho, amb un got de cervesa a la mà i amb la seva cara de "he fet una cosa dolenta" em diu que marxa. Que marxa però tornarà. O no. Ya se verá. 

A mi, això, se m’escapa. 

¿Cuando volverá a rolar una cerveza? ¿En Barcelona, en Poa o en Córdoba?

M’agrada.

Barret. 

Clau. 

Finestra.

Maduixa.

 

Te voy a extrañar, Fruti! ;)

 


AQUELLAS COSAS QUE SE NOS ESCAPAN

No había pensado en esto. 

Soy organizadora, soy de hacer planes, listas, pros y contras. Soy de esperar mucho y de decepcionarme más. Soy de las que prefiere saber cuánto mide exactamente el precipicio antes de tirarse.

Y es extraño que yo, mis cálculos y mi mente peliculera no hubiéramos imaginado ciertas cosas que pasan.

No habíamos imaginado la rapidez del tiempo. Aunque estoy cansada de escuchar que va mucho más rápido en los mejores momentos. 
No habíamos pensado, tampoco, en la rapidez de los sentimientos. Como si aquí todo se viviera a 100 por hora. Que las cervezas compartidas acercan más que nunca. Que las palabras y los momentos valen por mucho más.


No habíamos tenido en cuenta que tantas veces como nos presentamos y conocemos a alguien nuevo, tantas veces nos despedimos sin saber si nos volveremos a ver.

Hoy me despido de alguien más.

Alguien a quién he enseñado 5 palabras en catalán, con quien he compartido más de veinte cervezas y muchas risas. Alguien que camina a tu lado con pasos más que largos y hace que te tropieces en todas las aceras. Alguien que dibuja demasiado bien mientras tú lees, con quien he compartido más de un domingo sin nada que hacer. Alguien a quién dejé más de 200 reales casi sin conocer. Alguien que no sabe servir cerveza. Alguien que me ha hecho la cena en su microondas y me ha descubierto que poner aguacate en el pan está buenísimo. Alguien con ideas de proyectos utópicos que no todo el mundo entiende. Alguien a quien he puesto tatuajes falsos. Alguien que siempre lleva sombrero.

No había pensado que alguien que conociera en tan poco tiempo se pudiera sentir tan cercano. De las primeras personas que me presentaron cuando llegué a Porto Alegre, el primer argentino que conozco en mi vida.

Y ni con una semana de tiempo para digerirlo, con un vaso de cerveza en la mano y su cara de “he hecho algo malo” me dice que se va. Que se va pero que volverá. O no. Ya se verá.

A mí, esto, se me escapa.

¿Cuándo volverá a rolar una cerveza? ¿En Barcelona, en Poa o en Córdoba?

M’agrada. Barret. Clau. Finestra. Maduixa.