El lloc més bonic del món.

16 de gener de 2014.

1r dia Tour Uyuni

Surto de l’habitació en pijama per dutxar-me, ni que sigui amb aigua freda, i em trobo les portes dels lavabos tancades amb candaus. Una japonesa vol dutxar-se també i la dona del hostel li crida: NO SHOWER FOR YOU, perquè ja s’havia dutxat ahir. 
Em rendeixo i sortim directament a esmorzar.

El tour comença a les 10. Seran 3 dies en un 4x4: els dos argentins, un matrimoni mexico-canadenc, nosaltres dues i en Blas: el conductor-cuiner-guia-despertador-la nostra vida depèn d’ell.

Primera parada: Cementiri de trens. Tot i que amb més ganes de veure el que venia després, ens passem una bona estona, potser massa, saltant i investigant els vagons abandonats. 

 La línia Uyuni – Antofagasta construïda al 1899 havia promès el progrés el Bolívia i havia acabat sent una via que exportava plata i no portava res de nou. La línia ferroviària ha quedat com un reclam turístic i aquests trens en mig d’un desert, castigats pel vent, et fan viatjar al futur. Com qui observa ruïnes romanes i no acaba d’entendre-les, et veus observant trens antics com si tu fossis d’un lloc on ja no s’utilitzen.

  
Quan el 4x4 arriba al Salar, està tot ennuvolat. Tot es veu gris. Tot. No sé distingir on acaba la terra i on comença el cel. El conductor ens diu que per la pluja, està mullat, així que haurem de baixar descalços. 

Poc puc descriure, la sensació de no saber on ets et fa perdre’t i l’oportunitat de fer mil fotos fent l’idiota ens manté una bona estona ocupats.

 

çPassem per l’hotel de sal, on ara ja no s’acull a ningú, i la zona de banderes. Dinem el que el Blas ens ha preparat al maleter del cotxe i seguim fent fotos i més fotos. 

Quan semblava que no podíem estar més atrapats pel paisatge: surt el sol. 

Surt el sol i el terra es converteix en un mirall nítid. Les coses són dobles. 
El cel és a terra. 
La sensació increïble de veure tot el teu voltant multiplicat. Et sents tan petit, en un lloc remot del món, que afirmo i reafirmo, em sembla la cosa més bonica que he vist mai a la meva vida. 

 

Que si sembla el Show de Truman.

Que la naturalessa és increïble.

Que si no et creus el que veus.

Que no puc explicar més. 

És impressionant. 

Callo i deixo parlar a les fotografies.

Sucre mola.

14 de gener de 2014. 
Sucre

 

Arribem pel matí a Sucre, ens hi quedarem una nit i la tarda següent marxarem ja cap a Uyuni. Sembla que la Caroline ha heredat les meves angines i optem per un hostel calmat i més tranquil on poder descansar bé. No sé ben bé com, acabem anant a parar a una pensió buida on les habitacions semblen fetes per nens petits. Encantades amb les cortines, llençols i tauletes de nit de colors, i sobretot amb el preu, ens quedem i gaudeixo, i no exagero, de la millor dutxa que he pres des de que vaig sortir de Barcelona al Juliol.

Després de buscar on rentar la roba per treure la pudor de tabac de la roba i que ens la tornin a temps, fem cas a la guia, que diu que a Sucre hi ha unes petjades de dinosaure que cal veure. Mec Error. Acabem en un parc-d’atraccions que no sembla gens Bolívia, observant unes petjades en una paret vertical i reproduccions 1/1 d’espècies arxiconegudes. 

 

Passem una bona estona pensant que ens estan timant, descobrim que realment són petjades perquè no sé què de la terra que s’ha plegat i ara apareixen les petjades en vertical. Superinteressant, si.

El millor de la visita són les furgonetes-bus que ens porten i ens tornen al centre. Com ens agrada barrejar-nos amb la gent local! Dépaysement total.

Al contrari que La Paz, Sucre té nucli històric, casetes blanques i maques que imiten l’estil del sud d’Espanya. Al centre tot és blanc, i encara que a la perifèria domini el tema de “no acabo la casa i així no pago impostos”, no és tan evident com a La Paz i es barreja amb el verd dels boscos.

Sang, riquesa minera i bosc amazònic.

Visitem la casa on es va firmar la independència de Bolivia, ja som expertes en el munt de presidents mafiosos i assassins que va tenir el país, i per últim, llegim a la guia que, si ho demanes et deixen pujar a la cúpula de l’ajuntament.

 

Allò que diuen de “vigila amb el menjar d’aquests països”, es comença a fer present. Loperamida en mà i arròs bullit per sopar. Començarà un dels malsons més graciosos i memorables del viatge.