25h dépaysement.

4 de gener de 2014.
Puerto Maldonado – Mazuko - Cuzco

Moto-taxis en lloc de cotxes, poc asfalt i molt dolent, i ni rastre de vida turística. Cares peruanes, gent baixeta i mirades de: sou extraterrestres. En el nostre petit passeig en busca de canvi d’euros a sols peruans i un supermercat on poder fer entrepans per sopar, esmorzar i “ves a saber què serà de nosaltres demà, però val més tenir menjar a la bossa”, caminem per carrers plens de gent i agafem mil mototaxis a 2 sols qualsevol trajecte (50 cent. €). L’hotel, recomanat pels nois de la van (sent la primera nit no volíem acabar en un niu de rates) tenia cert nivell, un ventilador i només una cucaracha.

Com deia la Caroline, “si esto no es dépaysement”, que després de resultar impossible de traduir literalment vam definir com “estar en un sitio muy diferente que tu casa”.

El despertador sona a les 2, tanquem motxilles i esmorzem al patí de l’hostalet sota les estrelles. Nervioses, esperem fins que arriba un cotxe a la porta. Hi pugem, per 50 sols peruans ens durà a l’ensorrament. De copilot hi ha un home vell i darrera hi ha una dona típica peruana. És molt fosc, no hi ha llum i els vidres estan humits. El cotxe va més que ràpid per una carretera estreta. La Caroline ja s’ha adormit quan, de sobte, veig una llum estranya a la carretera: el cotxe frena; parem; el conductor baixa i obre el maleter; un home, que tenia el mòbil a la mà fent la llum estranya, entra i s’asseu al costat de les nostre motxilles; el conductor tanca el maleter; seguim. Si, millor dormim. 

Són les 4 i ja clareja. Arribem a Mazuko, un poblet (i és dir molt) encara més dépaysement. El cotxe para i baixen els altres. Escolti, ens havia dit que ens duia a l’ensorrament. Ui, clar, és que no duré el cotxe només amb vosaltres, anem a buscar clients. (Hola??!? Qui vol anar a un puto ensorrament?!?!?! A part de nosaltres...), finalment truca al seu fill que apareix amb cara d’acabar-se de llevar i ens recull amb el seu mototaxi blau que per 12 sols en acaba el trajecte (una motoreta ens ha de portar a un ensorrament, visca). Menys d’un minut després apareixem en un control militar: la carretera està tallada per l’ensorrament (¡no me digas!); el noi amb lleganyes ens proposa baixar de la moto, caminar fins l’altra banda del control i ell passarà dient que va cap a casa seva, un cop passi ens recollirà darrera l’arbre (m'ho dius en serio?). Finalment, no sé com, convenç els militars i no cal que juguem a l’exiliat per travessar el control (gràcies maco). Però res, pocs minuts després veiem molta gent a la carretera.

- Es el derrumbe? - Preguntem. El noi riu (i després entendrem perquè).

- ¡No!, esto es un pequeño derrumbe que ha habido esta mañana.

El que el noi defineix com a petit ensorrament és asfalt fet miques, uns rocots gegants a la carretera, un munt de gallines i galls amunt i avall, senyores amb bosses enormes cridant, cotxes a banda i banda i un munt d’homes animant a un tot terreny que pretén escalar la desfeta. Caroline, ¡GRÁBALO TODO CON LA GOPRO PORDIOS! Ni em crec el que veig. Paguem la meitat al noi, ens col·loquem les motxilles i baixem la desfeta entre gallines i crits peruans. Al baixar, algú ens crida i ens col·loca en una van que ens durà per 20 sols, per fi, a l’ensorrament en qüestió (ja no sé si vull veure-ho!). 

 

Una bona estona després, definitivament la van para i ara si, ara si que jugarem als refugiats. 

La carretera en un punt acaba i es converteix en una vessant de muntanya fangosa. La pluja s’ha endut TOT. Sembla que mai hi hagi hagut carretera unint els dos trams visibles d’on som i d’on hi ha un munt de cotxes. Mig al·lucinant, mig engrescades per l’arrencada increïble de l’aventura. Motxilla a l’esquena i comencem a caminar, cal embrutar-se les mans i mirar bé on es posen els peus en una muntanya de fang; bàsicament per evitar acabar amb mitjons de fang.

A l’altra banda la gent ja es sorteja “las gringas”: 60 sols cada una i ens duen a Cuzco. Després de mullar i intentar salvar les botes i els meus peus, entro al cotxe amb xancletes. 

El camí és preciós, i tant increïble i dépaysement com et puguis imaginar. El primer tram és tot selvàtic, amazones peruà. El segon tram és pujar i pujar i més pujar la muntanya. Boira, tot blanc. La temperatura baixa moltíssim. La carretera de corbes ens ensenya paisatges increïbles. Parem a dinar a la “trucheria Anabel”, menú obligatori: truita i patates. Només són les 11, però ja morim de gana. Demanem per un lavabo i ens envien a un galliner amb una cortina i un forat de terra. Dépaysement bonus. 

 

El mal d’altura em comença a fer els seus efectes, em marejo i em sento incomodíssima entre la Caroline i un peruà miner que ens explica la seva vida. Intento dormir, però el paisatge i el mal d’altura m’ho impedeixen. Escoltar Calle 13 ho millora. 

Hores després, arribem a Cuzco. Entrem per carreteres plenes de fàbriques, molt fum, molta contaminació i moltes cases de totxo. Cuzco és taronja-totxo. Finalment ens deixen a l’oficina del cotxe: un descampat de fang on el lavabo ja no és un forat a terra, però no hi ha cadena, hi ha un cubell gran i un petit perquè tu siguis la cadena. Ens acostumarem. O no.

A Cuzco plou, però estem animades. Sota un cobert busquem a la guia el nostre primer hostel mochilero, la primera persona a la que preguntem resulta ser alemanya. Hi ha molts joves, hi ha molts estrangers: Cuzco mola. 

Finalment ens decidim pel The Point, barato i molt bon rotllo. Després d’investigar una mica el centre i la Plaça d’Armes, contractar una excursió pel dia següent, mullar també el calçat de recanvi i tenir-ho tot enfangat, prendre una xocolata calenta merescuda i una dutxa que necessitàvem: coneixem a dues argentines que ens proposen sopar al bar de l’alberg: Avui és happy hour de gin tònics. L’entrepà i els gins comencen, la gent va arribant, se’ns uneix gent fantàstica de la que ni sé el nom ni tornaré a veure mai més. Ballem?

El dia ha sigut més que llarg, demà ens aixequem a les 5 per l’excursió. Però si, ballem, ballem fins que no podem més. Bona nit Cuzco. Bona nit Perú.