2 de gener de 2014.
Porto Alegre – São Paulo – Brasília – Rio Branco.
La Caroline arriba a temps per acabar de
tancar la bossa que durem juntes, dinar i marxar cap a l’aeroport tota la
família unida. Els meus pares volen a Buenos Aires i jo volo a Rio Branco amb
dues escales.
Quan anem a fer el check-in, potser pels
nervis, no preguntem on enviaran la maleta, abans de passar el control se’m
passa pel cap que quan fas un vol amb escales et solen donar els bitllets de
tots els vols, però només ens han donat un, i a més, el resguard de les maletes
diu que les envien a São Paulo. Ai. Moments de nervis, el meu pare que diu que
a São Paulo haurem de recollir-les i re-facturar-les; la Caroline que diu que
les maletes van a Rio Branco. Definitivament l’hostessa dona la raó al meu
pare.
M’acomiado de la família fent fotos a les
últimes pàgines de Victus que no he pogut llegir. Passem el control i agafem l’avió
a São Paulo on organitzem una mica els dies que tenim i col·loquem algunes
objectius: arribar a Bolívia tal dia, arribar a Argentina tal altre. Fullegem
la guia “Sudamérica para mochileros” que m’han portat “els reis”. Un cop a São
Paulo, retirem maletes, facturem i l’hostessa ens confirma que no tenim un vol
amb dues escales, sinó tres vols separats. Tenim la sort de tenir la porta d’embarcament
davant del club American Express, una història llarga on puc sopar gratis per
tenir una targeta de crèdit i treure menjar per la Caroline. Segon avió del
dia, en aquest, hem embarcat amb el sac de dormir (que havia aparegut separat
de la motxilla a la cinta d’equipatges) i ens passem el vol rient mentre
intentem col·locar el sac com si fos un coixí entre les dues.
Arribem a Brasília amb el temps just, és de
nit i podem veure il·luminat l’esquema de la ciutat projectada. Estaríem molt
arquitectònicament atentes si no fos perquè hem de tornar a agafar les maletes
de la cinta i facturar per tercer cop. Les motxilles triguen, massa. Però quan
les tenim, comencem a córrer com boges per l’aeroport fins a trobar el
mostrador de GOL. Els ordinadors no ens deixen fer el check-in i darrera el
mostrador hi ha dos nois molt poc preocupats que ens diuen que ja han tancat i
que hem perdut el vol. I ens ho diuen amb una passivitat que encara al·lucino.
Per sort, surt una noia i ens intenta ajudar. Finalment ens facturen les
maletes fent-me escriure i firmar a l’etiqueta: “FACTURACIÓN FUERA DE HORA”.
Passem el control i, per rematar el dia, el
vol arribarà mitja hora tard. Més els hi val que la maleta hi estigui dins, o
la lio. Després de sobrevolar mig Brasil, ha perdut tota la gràcia i només
tenim ganes d’arribar. L’avió va mig buit, normal, ja que a cadascú que he dit
que anàvem a Rio Branco ens ha preguntat: Ah, però existeix? Ens muntem un
campamento gitano a l’avió i bona nit.
Arribem adormides a Rio Branco, portem tot un
dia viatjant i seguim al mateix país, però hi ha un canvi horari de 3 hores
respecte Porto Alegre. Haurien de ser les 3 i són les 00. El nostre objectiu és
arribar a la terminal de busos de Rio Branco, l’últim bus encara no ha passat i
el primer passa a les 5. Com que dormir a l’aeroport és més segur que dormir a
la rodoviaria, pugem al segon pis (recomanació del Paco, que havia fet
exactament el mateix uns 20 dies enrere) i tornem a muntar el campament.
Sac de
dormir a terra i motxilla com a coixí. Bona nit.
