Mostrando postagens com marcador nervis. Mostrar todas as postagens
Mostrando postagens com marcador nervis. Mostrar todas as postagens

segunda-feira, 4 de agosto de 2014

SIM causa lágrimas

L’home del parking ens deixava passar el cotxe amb la condició de tornar a sortir en 20 minuts. Vint minuts són molts per deixar a algú en una festa. Vint minuts són poquíssims per despedir-se d’algú que no veuràs mai més a la teva vida.
La feina venia mig feta, però tot i així és dur. Un guàrdia venia a reclamar-nos que la nostra abraçada estava creant cua i que sen’s acabava el temps.

- UN MOMENT ÒSTIA. RECORDARÉ AQUEST MOMENT TOTA LA MEVA VIDA I NO VULL RECORDAR-LO A VOSTÈ.

Baixo del cotxe, però m’espero. 
El cotxe fa la volta i quan torna a passar puc veure llàgrimes darrera la finestra. 

- Até mais.

- Até.

Em giro i camino. No és fàcil. Ni sé caminar amb tacons, ni sé caminar amb tantes emocions. Recordo el que la mare de la Gabi m’havia dit el dia anterior: - Aixeca el cap, mira endavant i trepitja amb tot el peu. – Ja, però és que jo només tinc ganes de desfer-me.

Quan pujo les escales la dona de la neteja em deixa mirar-me al mirall. No hi ha llàgrimes. El maquillatge està al seu lloc. Un organitzador em diu que m’assegui, que m’assegui ràpid que començarà ja. Trobo cadira. I, gràcies atzar, trobo cadira al costat d’un conegut.
La música sona, tot és massa emotiu. Les llàgrimes em comencen a caure per les galtes, estic nerviosa i crec que no és el lloc ni el moment per desfer-me.
Busco un lloc millor. Mil records i la cara d’emocionats dels meus companys quan desfilen em fan oblidar tot el que acaba de passar. Ploro, si, però ploro somrient.


De cop diuen el nom de la Gabi, ella m’havia advertit que la música seria per mi. Esperava una cançó de Jorge Drexler (la banda sonora oficial de les tornades facultat-casa amb GabiTaxi), però no. Sona Txarango. 

Feia uns minuts que sonava l’himne de Brasil, tots de peu cantaven i jo mirava al meu voltant sense saber si fer playback o deixar veure que estava perduda al sud de Brasil. Ara sonava en català, sonava rumba, i ningú entenia res, i jo ballava. De peu, plorant, somrient, aplaudint i ben emocionada. Està sonant Txarango en una graduació al cul de Brasil. Gràcies món. Pels moments que no s’obliden.



Cada cop que deien un nom, la persona s’aixecava i sonava la música que havia triat, la música que el representava. Va sonar de tot, i cada una parlava d’aquella persona que recollia el diploma emocionada. I jo, rodejada de pares i mares, aplaudia i somreia: amb aquesta m’he rigut molt, aquesta s’ho mereix, m’agradaria haver parlat més amb aquesta, ...
Perquè si, tot, o gairebé tot, eren noies. Brasileres. I no ballen samba pel carrer en bikini. No. Són brasileres de carn i ossos. Brasileres que m’han acollit com si fos una més. Brasileres a qui espero veure algun dia fent de turista per Barcelona. Brasileres que no oblidaré. Brasileres que SIM, causam lágrimas.


El hombre nos deja pasar el coche al aparcamiento con la condición de salir en 20 minutos. Veinte minutos son muchos para dejar a alguien en una fiesta. Veinte minutos son muy pocos para decir adiós a alguien que no volverás a ver nunca más en tu vida.
El trabajo estaba medio hecho, pero aun así es duro. Un guardia vino a reclamar que nuestro abrazo estaba creando cola y que se nos terminaba el tiempo.
-UN MOMENTO OSTIA. RECUERDARÉ ESTE MOMENTO TODA MI VIDA Y NO QUIERO RECORDARLE A USTED.
Bajo del coche, pero me espero.
El coche da la vuelta y cuando vuelve a pasar por mi frente puedo ver lágrimas detrás de la ventana.
-Até mais.
-Até.
Me giro y camino. No es fácil. Ni sé caminar con tacones, ni sé caminar con tantas emociones. Recuerdo lo que la madre de Gabi me dijo el día anterior: - Levanta la cabeza, mira hacia adelante y pisa con todo el pie. – Ya, pero es que yo sólo tengo ganas de deshacerme.
Cuando subo las escaleras, la mujer de la limpieza  me deja mirarme en el espejo. No hay ninguna lágrima. El maquillaje es en su sitio. Un organizador me dice que encuentre un lugar, que encuentre un lugar rápido que esto empieza ya. Encuentro una silla libre. Gracias azar, mi silla está  al lado de un conocido.
La música suena, todo es demasiado emotivo. Las lágrimas comienzan a caerme por las mejillas, estoy nerviosa y este no es el lugar ni el momento de deshacerme.
Busco un lugar mejor. Mil recuerdos y las caras de emocionados de mis compañeros cuando desfilan me hacen olvidar todo lo que ha ocurrido. Lloro, si, pero lloro sonriendo.
De repente dicen  el nombre de Gabi, ella me advirtió que la música sería para mí. Esperaba una canción de Jorge Drexler (la banda sonora oficial de cuando volvíamos a casa en su GabiTaxi), pero no. Suena Txarango.
Hacia unos minutos estaba sonando el himno de Brasil, todo el mundo de pie cantaba y yo miraba a mi alrededor dudando entre hacer playback o demostrar que estaba perdida en el sur de Brasil. Pero ahora no, ahora sonaba música en catalán, sonaba rumba, y nadie entendía nada, y yo bailaba. De pie, llorando, sonriendo, aplaudiendo y más que emocionada. Txarango sonando en una graduación en el culo de Brasil. Gracias mundo. Por esos momentos que no se olvidan nunca.
Cada vez que dicen un nombre, la persona se levantan y suena la música que ha elegido, la música que le representa. Sonó de todo, y cada canción hablaba de esa persona que recogia el diploma emocionada. Y yo, rodeada de madres y padres, aplaudiendo y sonriendo: con ella me he reído mucho, ella se lo merece, ojalá hubiera hablado más con ellas, etc..

Porque si, todo o casi todo, era chicas. Brasileñas. Y no, no bailan samba por las calles en bikini. No. Brasileñas de carne y hueso. Brasileñas que me han recibido como si fuera una más. Brasileñas que espero ver algún día haciendo de turista por Barcelona. Brasileñas que no ovlidaré. Brasileñas que SIM, causam lágrimas. 

O homem deixa a gente passar com o carro no estacionamento com a condição de sair antes de 20 minutos. Vinte minutos são muitos para deixar alguém numa festa. Vinte minutos são muito pocos para se despedir de alguém que você nunca vai ver mais na vida.
O trabalho estava meio feito, mas ainda assim foi duro. Um guarda veio pra dizer que o nosso abraço estava causando fila e que o tempo estava acabando.
- UM MOMENTO, PUTZ. VOU ME LEMBRAR DESTE MOMENTO A VIDA TODA E NÃO QUERO ME LEMBRAR DE VOCÊ!
Desço do carro, mas aguardo.
O carro da a volta e quando volta passar na minha frente posso ver lágrimas atrás da janela.
-Até mais.
-Até.
Caminho. Não é fácil. Nem sei caminhar de salto, nem sei caminhar com tantas emoções. Lembro do que a mãe da Gabi falou o dia anterior: - Levanta a cabeça, mira pra frente e pisa com todo o pé. – Tá, mas é que agora eu só quero me desfazer.
Quando subo as escadas, a mulher que limpa o banheiro deixa me olhar no espelho. Não tem lágrimas. A maquiagem está no seu lugar. Um organizador me diz que preciso achar meu lugar, que ache meu lugar rápido porque vamos começar já. Acho uma cadeira livre. Obrigada azar, a minha cadeira está do lado de um conhecido.
A música começa a tocar, todo é emotivo demais. As lágrimas começam a cair pelas bochechas, fico nervosa e esse não é lugar nem momento para eu me desfazer.
Procuro um lugar melhor. Mil lembranças e os rostos emocionados dos meus colegas enquanto desfilam fazem que eu esqueça tudo o que tinha acontecido. Choro, sim, mas choro sorrindo.
De repente, ouço o nome da Gabi, ela me falou que a música era pra mim. Esperava uma canção de Jorge Drexler (a banda sonora oficial de quando a gente voltava da faculdade pra casa no seu GabiTaxi), mas não. Toca Txarango.
Fazia só uns minutos que estava tocando o hino do Brasil, todo o mundo em pé cantava e eu olhava ao meu redor pensando se eu tinha que fazer playback ou deixar ver que eu estava perdida no sul do Brasil.
Mas agora não, agora tocava música em catalão, tocava rumba e ninguém entendia nada, e eu dançava. Em pé, chorando, sorrindo, aplaudindo e tri-emocionada. Txarango tocava numa formatura no cu do Brasil. Obrigada mundo. Obrigada por esses momento que não se olvidam jamais.
Cada vez que ouvia um nome, a pessoa ficava em pé, tocava a música que tinha escolhido, a música que representava ele. Tocou de tudo, e cada música falava dessa pessoa que colava o grau emocionada. E eu, rodeada de mães e pães, aplaudindo e sorrindo: com essa guria eu ri um monte, essa merece muito, teria que ter falado mais com essa, etc...
Porque sim,  todas ou quase todas, eram gurias. E não, não dançavam samba nas ruas de biquíni. Não. Brasileiras de carne e osso. Brasileiras que me receberam como se eu fosse uma mais. Brasileiras que espero ver algum dia sendo turistas de Barcelona. Brasileiras que não vou esquecer. Brasileiras que SIM, causa lágrimas.

quarta-feira, 22 de janeiro de 2014

El pitjor dia.



22 de gener de 2014.

San Salvador de Jujuy – Buenos Aires

Era difícil que el pitjor dia del viatge fos un dia complet en un bus. Vale, si contem que el bus no tenia aire i feia una calor insuportable. Que el dia anterior ja ens l’havíem passat en un bus. I que estàvem nervioses per si arribàvem a temps o no a Buenos Aires. Podíem imaginar-ho...

El que no podíem imaginar era que no hi havia cap lloc on canviar diners a Jujuy, i això volia dir pujar-se a un autobús sense diners. Per dormir no en calien, però si per menjar i anar als lavabos. I no, no totes les estacions o gasolineres accepten targetes de crèdit, de fet: cap.
Gràcies a que al conductor li agradaven les pel·lícules d’acció vam estar distretes per la nit i vam oblidar la gana de sopar. Però al matí ja era una altra cosa. Vam parar en una gasolinera i tot i les ganes que teníem d’entrar a un lavabo i rentar-nos la cara o les dents, no teníem diners: així que ens vam conformar en pixar darrera d’un arbre.

Jo ja ho donava per perdut, així que estava conformant-me en oblidar que tenia estomac o resar perquè algú acceptes targeta de crèdit en un algun remot punt del nord d’Argentina, tot i que el problema era que necessitàvem efectiu pel taxi un cop arribades a BBAA.
Mentre jo seia a terra i contava les galetes que ens quedaven per dividir-les entre esmorzar, dinar i sopar, rollo femella mamífer. La Caroline havia adoptat el rol de macho alfa de la manada i havia sortit a caçar, convençuda que aconseguiria diners. 

La seva teoria era que podia comprar amb targeta algun producte, que el venedor li cobrés a la targeta molt més car i li donés la diferència en moneda. Osigui, comprar amb targeta diners. El que és: il·legal i molt poc probable en un país amb tants problemes econòmics com Argentina.

Quan jo ja partia galetes per la meitat, la Caroline tornava somrient de la gasolinera. Ho havia aconseguit. Havia comprat una ampolla d’aigua de 10 pesos per 110 i li havien donat 100 pesos. 100 pesos són 10 euros. No ens treia de la ruïna, però ja era un avanç.
Els 100 pesos van donar per una bossa de patates, dos entrepans de formatge (gracias mundo cruel) y “lo que sobre pal taxi”

Entre discussions de com ens ho fariem per arribar al centre de Buenos Aires de nit, quan ens havien dit que era una ciutat molt perillosa, haviem decidit que necessitavem més efectiu, i a la que vam veure un caixer, ens hi vam llançar a sobre.
La Caroline va posar la targeta, va intentar treure diners i de cop el caixer li va dir: Targeta retinguda. Ella va repetir "putain" per sobre de la mitjana de cops que ho diu quan s'enfada i va començar a fotre cops al caixer. Jo vaig optar per trobar algú amb telèfon que ens pogués ajudar a trucar al banc en qüestió. Després de parlar amb senyores que em passaven amb senyores i músiques d'espera, una dona em va deixar clar que no recuperariem aquella targeta mai. Vindrien a treure-la com a molt d'hora en dues setmanes i nosaltres estariem en aquella estació de busos el temps que triga el conductor en pendre un cafè. Així, vam apuntar el nom del lloc i ara puc dir-vos que la targeta de la Caroline descansa en pau just aquí.

L’humor estava tocadet, es pot imaginar, però les pel·lícules d’acció ens seguien distraient. Era mirar per la finestra i pensar: què collons estic fent aquí sense diners, enfadada i només amb un entrepà que em fa fàstig per menjar. Tot passa amb el temps i evidentment era part de l'experiència i la convivència de tants dies.



Buenos Aires és tan gran que té tres estacions, i havíem comprat per la més llunyana del centre. Mal. Aquesta era el nostre segon problema: havíem de baixar a “General Pacheco” perquè era l’única opció a internet i en realitat volíem baixar a “Retiro”. 

Teníem dues opcions: o ens fèiem les tontes i baixàvem a l’última i si ens feien pagar la diferència (per si no recordeu, no teníem ni un duro) la Caroline deia en francès que no entenia res. O amablement, li comentàvem al conductor que si ens podíem quedar dues parades més: porfi porfi muchas gracias.

Vam optar per la segona, i quan ja érem a Buenos Aires vaig baixar a preguntar-li al conductor quan faltava per la nostra parada. Gairebé vaig cridar d’emoció quan l’home em va explicar que ja havíem passat General Pacheco, que estàvem a Liniers i que la única opció que teníem era baixar a Retiro, que ho sentia molt per no haver-nos avisat, que ara ho teníem difícil per tornar enrere:
- No se preocupe. Ya nos bajamos en Retiro, no hay ningún problema. 

Erem molta poca gent al bus i vam començar a parlar entre nosaltres. Al baixar, una noia molt simpàtica ens va ajudar a demanar un taxi perquè deia que si parlàvem amb accent espanyol, peruà o francès ya ni te cuento, ens voldrien cobrar més. 
Vam trobar hostel per aquella nit, feia una calor humida i estàvem massa cansades. Sopar i dormir, que demà s’acabarà la calor.

terça-feira, 21 de janeiro de 2014

¡No tengo dinero y me meo!



21 de gener de 2014.

San Pedro de Atacama – San Salvador de Jujuy 

L’única manera d’arribar a Buenos Aires a temps per agafar el vol a la Patagonia era ficar-se 48hores en dos busos per arribar-hi. El primer sortia de San Pedro de Atacama i a part, d'arribar mitja hora tard, ens vam passar més d’una hora a la frontera. 

De totes les fronteres que hem creuat, les xilenes són les més pesades, tenen una llei especial que fa que registrin tot l’equipatge i no puguis portar ni treure del país fruita o menjar fresc. Com que els plàtans formaven part del nostre equipatge bàsic de supervivència, ja ens podeu imaginar: passant el control de metalls amb el passaport a la mà i un plàtan a la boca l’una darrera l’altra.

Els autobusos de dia fan molt pal, perquè sents que estàs perdent el temps. Si bé és veritat que en un bus nocturn t’estalvies pagar hostel i et mous alhora que aprofites el temps dormint.. els paisatges que travesses són (i més ens aquest països) dignes de passar-te tota la nit mirant per la finestra. Aquest és el cas d’aquest bus, que va pujar i baixar tota la “Quebrada de Humahuaca” oferint-nos paisatges increïbles i una posta de sol que et treia les ganes d'adormir-te.

Teníem el temps just entre bus i bus, i calculàvem que en la mitja hora tard, més el temps perdut a la frontera, hauríem de córrer en baixar del bus i aconseguir els bitllets del següent (que estaven comprats per internet des d’un ciber dubtós, i no les teníem totes en que la tarjeta hagués funcionat). 
Si no pujàvem a aquell segon bus, perdíem el vol al Calafate. Ai, mama.

La lògica d’aquell moment em va fer pensar que si entre Perú i Bolívia canviava una hora, entre Bolívia i Xile una altra, entre Xile i Argentina canviava una més, i així a Argentina tornàvem a tenir el mateix horari que a Brasil. Era lògic, oi?
Doncs no.

Canviant l’hora teníem exactament 5 minuts per baixar del bus, una aconseguir la motxilla, l’altra aconseguir els bitllets i trobar el segon bus. La Caroline volia fumar i les dues volíem anar al lavabo, però a vegades no hi ha temps per aquestes coses. En equipo total vam aconseguir-ho tot, i com que el bus no arribava puntual, vam anar al lavabo. 

Com en tota l’Amèrica del sud, als lavabos hi ha una dona que et dona un quadradet de paper de wàter (unitat que no serveix per absolutament res) a canvi de quatre monedetes. Tot i que cregui que el paper de wàter és un dret humà i en duguéssim a la motxilla, havíem donat propina o pagat tots els lavabos que havíem trobat (perquè si calcules el que donaves, no arribava ni a 20 cèntims d’euro). En aquell moment no teníem cap pes argentí, no n’havíem canviat a Xile, i no hi havia casa de canvi a la frontera (com estava passant fins aleshores). La dona no ens deixava passar i jo vinga insistir.

- Es que no tenemos dinero y llevamos todo el dia viajando sin baño.
- No te creo.
- No tengo nada, lo juro.
- ¿Y como viajás?
- Pues ahora tengo pesos chilenos, pero no puedo cambiarlos.
- Pues no podés pasar.

Vam intentar treure diners en un caixer però no ens llegia les targetes. Ningú canviava monedes en aquella estació de busos. Desesperació. Per sort, el bus no arribava. Hi havia una noia policia donant voltes, era la nostra única salvació, fer-li pena, i em va sortir de dins dir-li:

- Hola, perdona. ¡No tengo dinero y me meo!

No va funcionar. Ella no podia canviar-nos diners, no sabia on podien fer-ho, no tenia lavabo i no podia convèncer a la dona del bany de deixar-nos passar. Osigui no, no li vam fer cap pena.

De l’única cosa que va servir la meva sinceritat amb aquella bona dona va ser per averiguar que l’hora entre Xile i Argentina no havia canviat, que l’autobus no estava fent tard, sinó que havíem arribat amb una hora de temps de sobres (que en aquell moment ja s’havia convertit en mitja). Vam decidir aprofitar la mitja hora en una visita exprés per Jujuy en busca d’una casa de canvi i un lavabo.

El primer estava massa lluny i tancat. El segon, recordarem i agrairem sempre al bon home d’un bar que ens va deixar passar sense consumir i amb ple dret al seu paper de wàter. 
Vam tornar corrent a l’estació. No teníem diners i ens esperaven més de 20 hores de bus fins a Buenos Aires. No sabíem que el dia següent seria el pitjor dia de tot el viatge.