Amics anti-robo.

L’Orfanatrofio creua la Ipiranga pel pont amb palmeres, el Paco es preparar per baixar. Si no m’acompanya a casa em toca prendre la decisió: camí curt i insegur o camí llarg i no gaire segur. Com que tinc pressa i són només les 21, decideixo baixar a la primera opció. El Paco baixa a la Venancio, la meva és la següent. Apropo el dit al botó i ressegueixo el bus amb la mirada, ningú s’aixeca... si baixo sola correré tot el camí fins que em senti segura. La por post-assalt no vol jugar amb res i menys avui que porto el portàtil a la motxilla. De cop, algú demana parada, s’aixeca un noi i es col·loca a la porta. Li dic alguna cosa? El persegueixo sense més?

- Hola! Vas cap a la Lima e Silva?

- Si!

- Vale, perfecte, és que un dia em van ass...

- Anem junts!

- Genial!

- Què estudies?

- Arquitectura!

- Jo Enginyeria Civil! També a la Ritter. Vols anar per aquest carrer?

- Si, em va bé.

- D’on ets?

- De Barcelona

- Barcelona? Whoaaah, que guai! I què fas aquí? Barcelona és la millor ciutat del món, no?

- Home, Brasil no està gens malament... però estaria millor si pogués caminar sola.

Arribem a la Lima després d’una petita conversa. No sé el seu nom però li agraeixo.

I em diu, a la manera brasilera aquest “NAAADA!” que sembla que realment no li hagi costat cap esforç tenir-me al costat parlant mentre feia el seu camí.

Arribo a casa pensant que potser exagero i el camí no és tan perillós, obro facebook i llegeixo que tres tios han assaltat a l’Ana just sota la porta de casa seva. 

No, no exagero. 
I si, realment no costa res caminar al costat d’un noi aleatori que espanti qualsevol lladre.

Així que, prepareu-vos usuaris del bus: estic preparada per fer amics anti-robo cada dia!

Més bus.

31 de gener de 2014.

Ushuaia – El Calafate

Viatge de tornada. 

Exactament igual de dur que l’anada.

No queden llits a la fi del món.

27 de gener de 2014.

El Calafate – Ushuaia

La tortura feta bus més cruel de tot el viatge. El pal que fa agafar un bus a les 3 del matí, per arribar a Rio Gallegos a les 8, i d’allà un altre bus fins a Ushuaia on arribes al final del dia. No és tot un dia en un bus, no, també contes amb les diversions de baixar, passar fred, creuar l’Estret de Magallanes en un ferri, morir de son, morir de gana i entrar i sortir d’Argentina i Chile amb els seus tràmits divertidíssims.

Fer cua, ensenyar el passaport, escoltar policies de frontera parlar d’Alexis i Messi, un bon home que també es deia Mir i li feia una gràcia increïble haver-me posat el segell. I la gran preocupació del viatge, que els segells del passaport estiguessin col·locats en ordre i no fent el boig.


Us sonarà a xino, però després de tant segell fa una rabia increïble quan (normalment sempre a Argentina) et col·loquen al mínim forat buit que et queda per les primeres pàgines: Que no senyor! Que segueixi l’ordre! Que sinó després em torno boja buscant-lo! Que no em queda bé aquí, no ho veu? 

Aquestes coses i saber-me el meu passaport de memòria, són aquelles coses que mai hauria imaginat que faria a la vida. I el pitjor és que no només em sé el meu passaport, ja sóc capaç d’omplir qualsevol targeta d’immigració de la Caroline sense preguntar-li cap dada.

Arribem a Ushuaia i, tot i que estàvem avisats, no havíem reservat res. I si, si arribes a la fi del món a les 21 de la nit sense reservar: no tens llits. Després de varies voltes i varis hostels amb el cartell de NO HAY MÁS CAMAS. Ens decidim per la Posada del Pingüino, una pensioneta un pèl cara que sempre va millor que dormir al carrer amb aquell fred.