Mostrando postagens com marcador illa. Mostrar todas as postagens
Mostrando postagens com marcador illa. Mostrar todas as postagens

domingo, 22 de dezembro de 2013

Lost



22 de desembre de 2013.
Ilhabela.


Dia de turista. Pugem a un 4x4 per travessar l’illa. 

Apareixem a una platja deserta amb dos chiringuitos amb parasols. 

Ens decidim a prendre el sol tranquil·lament i ens n’adonem que tot i ser en una illa, en una platja del rollo Lost, no estem gens sorpreses... ens sembla tan normal.

Es pot estar acostumat a veure coses fora del comú?

 


































22 de Diciembre de 2013.
Ilhabela.

Dia de turista. Subimos en un 4x4 para atravesar la isla.
Aparecemos en una playa desierta con dos chiringuitos con sombrillas.
Decidimos tomar el sol tranquilamente y nos damos cuenta que aunque es una isla, y estamos en una playa rollo Lost, no estamos nada sorprendidas… Nos parece toda normal. 
Se puede estar acostumbrado a ver cosas fuera de lo común?

sábado, 21 de dezembro de 2013

Inoblidable



21 de desembre de 2013.

Ilhabela.

És la primera setmana de vacances, la primera setmana de vacances d’estiu a Brasil, així que la idea és descansar i ser feliç després de les últimes entregues del semestre, i així justifiquem els diners gastats en bon sopars, sucs de mango i activitats de guiris.

El dia del meu aniversari, només pel fet de ser per primera vegada (però no l’última) que el vivia a l’hemisferi sud i a prop de la platja, ja tenia pinta de no ser un dia qualsevol.
Vam llogar bicicletes i vam decidir donar la volta a l’illa començant pel nord. Error. La carretera feia pujades i baixades exageradament empinades per un bicicleta sense marxes, per tant, mitja volta: anem al sud.

Després de travessar tota la civilització per un carril bici en un estat dubtós, tornem a trobar-nos una pujada impujable per les nostre bicicletes. Tot i que la Caroline es de “más fuerza que maña” i es deixa els genolls pujant com boja pel mig del carril de cotxes, jo em retiro bicicleta en mà i em dedico a pujar per la mini vorera/penya-segat que acompanya la carretera: total, no tinc cap pressa.


Estem mortes de gana i cremades pel sol, uns vellets ens diuen que l’únic lloc on dinar és la següent platja. 

Seguim i ens trobem una platetja amb quatre taules, després de 22 anys dinant cabrit al forn pel meu aniversari em puc permetre unes patates fregides i calamar arrebossat. La platja és preciosa però hi ha molta gent, decidim agafar la bicicleta i tornar enrere, pel camí veiem un moll i decidim anar-hi.





















Després d’una bona estona tirant-nos i tornant a pujar, seguim a la platja tranquil·la i ens adonem que tenim el temps just per retornar les bicicletes. Les tornem a temps i arriba l’hora de l’açaí d’aniversari: deliciós! El millor pastís que he tingut mai.


 













 


La nit és relaxada, caipirinha de kiwi i bona música. El meu aniversari en unes vacances d’estiu. Estic segura que no oblidaré mai el dia.










 





INOLVIDABLE
21 de desembre de 2013.
Ilhabela.

Es la primera semana de vacaciones, la primera semanas de vacaciones de verano en Brasil, así que la idea es descansar y ser feliz después de las últimas entregas del semestre, y así justificamos el dinero gastado en buenas cenas, zumos de mango y actividades de guiris.

El día de mi cumpleaños, solo por el hecho de ser la primera vez (pero no la última) que lo vivía en el hemisferio sur y al lado de la playa, ya tenía pinta de no ser un día cualquiera.


Alquilamos bicicletas y decidimos dar la vuelta a la isla comenzando por el norte. Error. La carretera tenía subidas y bajadas exageradamente empinadas para una bicicleta sin marchas, por lo tanto, media vuelta: vamos al sur.

Después de atravesar toda la civilización por un carril bici en un estado dudoso, volvemos a encontrarnos una subida insufrible para nuestras bicicletas. Aunque Caroline sea de más fuerza que maña y se deja las rodillas subiendo como una loca por el medio del carril de los coches, yo me retiro bicicleta en mano y me dedico a subir por la mini acera/acantilado que acompaña a la carretera: total, no tengo ninguna prisa.

Estamos muertas de hambre y quemadas por el sol, unos viejecitos nos dicen que el único lugar donde poder comer es la siguiente playa.

Seguimos y nos encontramos una playita con cuatro mesas, después de 22 años comiendo cabrito al horno para mi cumpleaños me puedo permitir unas patatas fritas y calamar rebozado. La playa es preciosa pero hay mucha gente, decidimos coger la bicicleta y volver atrás, por el camino vemos un muelle y decidimos ir.

Después de un buen rato tirándonos y volviendo a subir, seguimos en la playa tranquila y nos damos cuenta que tenemos el tiempo justo para devolver las bicicletas. Las devolvemos a tiempo y llega la hora del açaí de aniversario: ¡delicioso! El mejor pastel que he tenido nunca.

La noche es relajada, caipirinha de kiwi y buena música. Mi cumpleaños en vacaciones de verano. Estoy segura que no lo olvidaré nunca este día.

sexta-feira, 20 de dezembro de 2013

Mosquits



20 de desembre de 2013.
Ilhabela.


Ilhabela és una illa que està urbanitzada en la meitat que té cara al Brasil, la cara a l’atlàntic és de platges verges a les que s’accedeix per una carretera amb horaris reduïts i control policial. Hi ha molta publicitat de fer submarinisme perquè hi ha molts vaixells de la colonització espanyola i portuguesa que van naufragar en aquella illa i encara es preserven sota l’aigua (o això ens diuen). Donada la nostra condició d’estudiants sense diners i que ens queden 78 dies de viatge que pagar-nos, decidim gaudir de la natura i deixar els vaixells per altres moments.

La nostra idea és creuar a l’altra banda de l’illa en bicicleta o caminant, però ens fan entendre que és una bogeria, així que desistim i anem a veure una cascadeta que ens han recomanat:  
Cachoeira da Toca.  


Mentre caminàvem pels carrerons de sorra seguint indicacions a ple sol i cremant-nos l’esquena com mai oblidarem, de cop, les cames ens comencen a sagnar. Literalment. Puntets de sang a les cames. Viva el mundo animal.

Jo, que estava preocupada pel Dengue i la meva sang-atrau-mosquits vaig alegrar-me al veure la quantitat de repel·lent que podia posar-me gratis allà. No. No hauria d’haver-me alegrat. Per molt repel·lent que et posessis, per molta cura que tinguessis, sense adonar-te tenies 20 mosquits al voltant mossegant-te. No ho notava, no em picava, però de cop veia punts de sang per tot el cos. L’experiència començava perfecta. 

 

Si oblidem els mosquits, vam gaudir d’un dia de cascades i de platja. Però clar, no es poden oblidar TANTS mosquits.


A la platja comencem el nostre vici del suc de mango, tornem al hostel i apareixem en un concert de samba que inaugura el bar (y nosotras con esas pintas!). A la nit, concert de samba i a les 00, la cambrera em porta una crep amb una espelma. Marxo a dormir sense mirar el mòbil, demà serà un dia inoblidable.











MOSQUITOS
20 de Diciembre de 2013.
Ilhabela.
Ilhabela es una isla que está urbanizada en la mitad que da a Brasil, la cara atlántica es de playas vírgenes a las que se accede por una carretera con horarios reducidos y control policial. Hay mucha publicidad para hacer submarismo porque hay muchos barcos de la colonización española y portuguesa que naufragaron en aquella isla y aún se preservan bajo el agua (o eso dicen). Dada nuestra condición de estudiantes sin dinero y que nos quedan 78 días de viaje que pagarnos, decidimos disfrutar de la naturaleza y dejar los barcos para otro momento.

Nuestra idea es cruzar a la otra parte de la isla en bicicleta o caminando, pero nos dicen que es una locura, así que desistimos y vamos a ver una cascadita que nos han recomendado: Cachoeira da Toca.

Mientras caminábamos por los caminos de tierra siguiendo indicaciones a pleno sol y quemándonos la espalda como nunca olvidaremos, de golpe, las piernas nos empiezan a sangrar. Literalmente. Puntitos de sangre en las piernas. Viva el mundo animal.

Yo, que estaba preocupada por el Dengue y mi sangre-atrae-mosquitos, me alegré al ver la cantidad de repelente que podía ponerme gratis allí. No. No debía de haberme alegrado. Por mucho repelente que te pusieras, por mucha cura que tuvieras, sin darte cuenta tenías 20 mosquitos alrededor mordiéndote. No lo notaba, no me picaba, pero de golpe veía puntos de sangre por todo el cuerpo. La experiencia empezaba genial.

Si nos olvidamos de los mosquitos, disfrutamos de un día de cascadas y de playa. Pero claro, no se pueden olvidar TANTOS mosquitos. 


En la playa empieza nuestro vicio del zumo de mango, volvemos al hostal y aparecemos en un concierto de samba que inaugura el bar (¡y nosotras con esas pintas!). Por la noche, concierto de samba y a las 00, la camarera nos trae una creo con una vela. Me voy a dormir sin mirar el móvil, mañana será un día inolvidable.