¡No tengo dinero y me meo!

21 de gener de 2014.

San Pedro de Atacama – San Salvador de Jujuy 

L’única manera d’arribar a Buenos Aires a temps per agafar el vol a la Patagonia era ficar-se 48hores en dos busos per arribar-hi. El primer sortia de San Pedro de Atacama i a part, d'arribar mitja hora tard, ens vam passar més d’una hora a la frontera. 

De totes les fronteres que hem creuat, les xilenes són les més pesades, tenen una llei especial que fa que registrin tot l’equipatge i no puguis portar ni treure del país fruita o menjar fresc. Com que els plàtans formaven part del nostre equipatge bàsic de supervivència, ja ens podeu imaginar: passant el control de metalls amb el passaport a la mà i un plàtan a la boca l’una darrera l’altra.

Els autobusos de dia fan molt pal, perquè sents que estàs perdent el temps. Si bé és veritat que en un bus nocturn t’estalvies pagar hostel i et mous alhora que aprofites el temps dormint.. els paisatges que travesses són (i més ens aquest països) dignes de passar-te tota la nit mirant per la finestra. Aquest és el cas d’aquest bus, que va pujar i baixar tota la “Quebrada de Humahuaca” oferint-nos paisatges increïbles i una posta de sol que et treia les ganes d'adormir-te.

Teníem el temps just entre bus i bus, i calculàvem que en la mitja hora tard, més el temps perdut a la frontera, hauríem de córrer en baixar del bus i aconseguir els bitllets del següent (que estaven comprats per internet des d’un ciber dubtós, i no les teníem totes en que la tarjeta hagués funcionat). 
Si no pujàvem a aquell segon bus, perdíem el vol al Calafate. Ai, mama.

La lògica d’aquell moment em va fer pensar que si entre Perú i Bolívia canviava una hora, entre Bolívia i Xile una altra, entre Xile i Argentina canviava una més, i així a Argentina tornàvem a tenir el mateix horari que a Brasil. Era lògic, oi?

Doncs no.

Canviant l’hora teníem exactament 5 minuts per baixar del bus, una aconseguir la motxilla, l’altra aconseguir els bitllets i trobar el segon bus. La Caroline volia fumar i les dues volíem anar al lavabo, però a vegades no hi ha temps per aquestes coses. En equipo total vam aconseguir-ho tot, i com que el bus no arribava puntual, vam anar al lavabo. 

Com en tota l’Amèrica del sud, als lavabos hi ha una dona que et dona un quadradet de paper de wàter (unitat que no serveix per absolutament res) a canvi de quatre monedetes. Tot i que cregui que el paper de wàter és un dret humà i en duguéssim a la motxilla, havíem donat propina o pagat tots els lavabos que havíem trobat (perquè si calcules el que donaves, no arribava ni a 20 cèntims d’euro). En aquell moment no teníem cap pes argentí, no n’havíem canviat a Xile, i no hi havia casa de canvi a la frontera (com estava passant fins aleshores). La dona no ens deixava passar i jo vinga insistir.

- Es que no tenemos dinero y llevamos todo el dia viajando sin baño.

- No te creo.

- No tengo nada, lo juro.

- ¿Y como viajás?

- Pues ahora tengo pesos chilenos, pero no puedo cambiarlos.

- Pues no podés pasar.

Vam intentar treure diners en un caixer però no ens llegia les targetes. Ningú canviava monedes en aquella estació de busos. Desesperació. Per sort, el bus no arribava. Hi havia una noia policia donant voltes, era la nostra única salvació, fer-li pena, i em va sortir de dins dir-li:

- Hola, perdona. ¡No tengo dinero y me meo!

No va funcionar. Ella no podia canviar-nos diners, no sabia on podien fer-ho, no tenia lavabo i no podia convèncer a la dona del bany de deixar-nos passar. Osigui no, no li vam fer cap pena.

De l’única cosa que va servir la meva sinceritat amb aquella bona dona va ser per averiguar que l’hora entre Xile i Argentina no havia canviat, que l’autobus no estava fent tard, sinó que havíem arribat amb una hora de temps de sobres (que en aquell moment ja s’havia convertit en mitja). Vam decidir aprofitar la mitja hora en una visita exprés per Jujuy en busca d’una casa de canvi i un lavabo.

El primer estava massa lluny i tancat. El segon, recordarem i agrairem sempre al bon home d’un bar que ens va deixar passar sense consumir i amb ple dret al seu paper de wàter. 

Vam tornar corrent a l’estació. No teníem diners i ens esperaven més de 20 hores de bus fins a Buenos Aires. No sabíem que el dia següent seria el pitjor dia de tot el viatge.