Tornar a casa.

Hem arribat.
Cansats, farts de carregar la motxila i amb saudades de la vida tranquila.
Després de 80 dies de viatge tinc moltíssima feina per transcriure i escollir les fotos que millor puguin explicar l'experiència.

Després de 80 dies de viatge tinc clar que:

Viatjar cansa. Arriba un dia que vols que s'acabi, tornar ja.
Trobes a faltar coses que creies que no trobaries a faltar mai.
Una mica de rutina. Llevar-se al mateix llit més de 3 dies.
Viatjar és car. Per molt tirat que vagis, per molts campings que busquis. És gastar i gastar.

Sudamèrica és increïble. És un tros de terra que val molt la pena. Que cal veure. I no, no és gens perillós. Poden viatjar dues noies soles, fins i tot una. Si vigiles les teves coses, tal com faries arreu del món, no et passarà res.

Viatjar és aprendre. De llocs, de gent, de cultures, de països llunyans, de maneres de fer, de tu, del que necessites, del que trobes a faltar, del que oblides.

Les sensacions que te'n dus són màgiques. Viure sense saber quin dia és, no preocupar-se absolutament per res. Tirar endavant. Saber on dormiràs i quin és el teu pròxim destí, i prou. Aixecar-se un matí i tenir un pla: avui pujo el machu picchu, avui veig la posta de sol, demà camino per la platja a veure què trobo.


Tenia ganes de tornar a casa, si. Però ara no puc deixar de mirar les fotos, tancar els ulls i estar una estoneta més a tots aquests llocs pels que he passat ràpid.

En breus, el diari de viatge!

Samba da Bahia

6 de Febrer de 2014

Salvador de Bahia

        

La veritat, no tinc massa a dir.
Faltava un mes de viatge i de vacances.
Erem a Salvador de Bahía. Febrer. Estiu.
Un mes pel Carnestoltes. La vida es bonica. El pelourinho també.

Vam donar voltes pels carrers colorits dels centre, perseguits per homes que venien flors, veient art, i pensant que allò no tenia RES A VEURE amb Porto Alegre, i ambdues ciutats formaven part d’un sol país. Quin país.

A la tarda vam anar a la platja, jo llegia "Capitans de la Sorra" i m’imaginava que els protagonistes eren els nens que tenia just davant, surfejant amb un tros de porexpan les onades de l’Atlàntic.

La Caroline es torrava al sol mentre el Paco i jo vam donar una volta al far fins que vam sentir:

-          - Espanyols?

-         -  Si!

-          - Barcelona? Madrid? Zaragoza?

La medalla de bronze de les ciutats va enamorar al Paco i va veure’s obligat a comprar un collaret que ara ma mare porta ben contenta.

La verdad, no tengo mucho a decir. Faltaba un mes de viaje y de vacaciones. Estavamos en Salvador de Bahia. Febrero. Verano. Un mes para Carnaval. La vida es bonita. El Pelourinho también.

Dimos vueltas por las calles coloridas del centro, perseguidos por Hombres que vendian flores, viendo arte y pensando que eso no tenia NADA QUE VER con Porto Alegre, y que ambas ciudades formaban parte de un solo país. Vaya país.

Por la tarde fuimos a la playa, yo leía “Capitanes de la Arena” y me imaginava que los protagonistes eran los ninos que tenia justo en frente, surfeando con un trozo de porexpan las olas del Atlántico.

Caroline se tostava al sol mientras Paco y yo decidimos ir a dar una vuelta al faro hasta que oímos:

-          - Españoles?

-        - Si!

-         - Barcelona? Madrid? Zaragoza?
La medalla de bronze de las ciudades enamoró a Paco y se vió obligado a comprar un collar que ahora mi madre luce bien contenta.

Na verdade, não tenho muito a dizer. Faltava um mês de viagem e de férias. Estávamos no Salvador da Bahia. Fevereiro. Verão. Um mês pro Carnaval. A vida é linda. O Pelourinho também.
Passeamos nas ruas de cores do centro, vendo arte e pensando que isso não tinha NADA A VER com Porto Alegre, mas que ambas cidades eram do mesmo país. Que país!
De tarde fomos pra praia, eu lia “Capitães da Areia” e imaginava que os protagonistas eram as crianças que eu tinha na frente, surfando com um pedaço de porexpan as olas do oceano.
Caroline se assava no sol enquanto o Paco e eu fomos passear no faro até que ouvimos:
- Espanhóis?
- Sim!
- Barcelona? Madrid? Saragoça?
A medalha de bronze das cidades fez o Paco se apaixonar e ele se sentiu obrigado à comprar um colar que agora a minha mãe leva bem contente. 

Montevideo en 5 hores

2 de Febrer de 2014.
Buenos Aires – Colonia de Sacramento - Montevideo

Agafàvem el vaixell sense haver dormit, quan ens vam voler adonar una dona ens feia fora perquè ja feia mitja hora que havíem arribat i ens havíem quedat dormides amb el vaixell buit. Del vaixell a l'autocar, i repetim, ens desperten a Montevideo a les 12 del migdia.

Vist l’estat físic jo ja em veia tot el dia a l’estació d’autobusos fins poder agafar el pròxim bus a Porto Alegre, o potser buscant un hostal i aprofitant per veure la ciutat. La Caroline va guanyar i vam decidir veure la ciutat en un sol dia. Bé, tenint en compte que eren les 12 i que marxaríem a la tarda.. 5 hores a Montevideo.

Prou per dinar al Mercat, buscar una raresa arquitectònica, passejar per la costa, perdre's pels carrers buits i silenciosos en diumenge i tornar a l'estació a temps per carregar el mòbil i comprar 3 ampolles d’aigua sense gas que tenia gas. Bus, bona nit, i ja ens despertarem a casa.

 Cogiamos el barco sin haver dormido, cuando nos dimos cuenta una mujer nos echaba porque hacia media hora que habiamos llegado y nos habiamos quedado dormides en el barco vacio. Del barco al autocar, y repetimos, nos despertamos en Montevideo a las 12 del mediodia.

Visto el estado físico yo ya me veia todo el dia en la estación de autobusos hasta poder coger el próximo bus hasta Porto Alegre o quizás buscando un hostal e aprovechando para ver la Ciudad. Caroline ganó y decidimos ver la ciudad en un solo dia. Bien, teniendo en cuenta que eran las 12 y que nos iriamos por la tarde... 5 horas en Montevideo.

Suficientes para comer en el Mercado, buscar una rareza arquitectònica, pasear por la costa y perdrenos por las calles vaciós y silencioses de un Domingo. Volver a la estación a tiempo para cargar el móvil y comprar 3 botellas de agua sin gas que sí tenia gas. Bus, buenas noches y ya nos despertaremos en casa.

Pegamos a barca sem ter dormido, percebemos que tínhamos chegado foi porque uma mulher nos acordava falando que fazia meia hora que a gente tinha chegado e erramos as últimas em descer da barca. Da barca pro ônibus, e repetimos, acordamos em Montevidéu no meio-dia.
Vendo o estado física da gente, eu ia estava pensando em ficar na rodoviária o dia todo até poderpegar o seguinte ônibus pra Porto Alegre ou tal vez procurar um hotel e aproveitar pra ver a cidade. Caroline ganhou e a gente decidiu ver a cidade num dia só. Na verdade, como já era meio-dia e a gente inã embora na tarde... 5 horas em Montevidéu. 

Bastou para comer no Mercado, procurar prédios arquitetônicos estranhos, passear perto do mar e nos perder pelas ruas vazias e silenciosas dum domingo. Voltar pra rodoviária a tempo pra carregar o celular e comprar 3 garrafas de água sem gás que sim tinha gás. Ônibus, boa noite e já acordamos em casa.

Buenos días Buenos Aires.

1 de Febrer de 2014. 

El Calafate – Buenos Aires

 

No hi ha pitjor moment per arribar a Buenos Aires que just a l’inici d’un Boca-River. I just en aquella hora estàvem trucant a la porta del Joaquin, el noi que havíem conegut al Salar d’Uyuni, que ens acolliria l’única nit que passaríem a la ciutat (pel pacte que havíem fet amb el Paco, de no visitar-la i venir junts per Setmana Santa).

Després de deixar-lo veure el partit mentre arreglàvem com arribar a Porto Alegre amb temps per preparar la tercera part del viatge, de comprar el sopar amb McDonald’s i alimentar un mendigo que em va demanar “pa” i no diners (i es va acabar emportant una hamburguesa i dos somriures). Vam sortir a provar la re-famosa festa de Buenos Aires. Anècdotes de la nit apart, un excés d’argentins menjant-te l’orella al més pur estil psicòleg.

Tornem cap a casa amb pluja i en el temps que ens queda entre tancar motxiles i marxar cap al vaixell que ens durà a Colònia de Sacramento (Uruguay) el Joaquin ens convida a dir Bon dia a Buenos Aires des d’un lloc molt privilegiat.

Aquí ens teniu.