Ara fa un any...

Si has arribat aquí i no saps qui sóc, què passa, o no entens perquè dic que torno, m’emociono molt i després no hi ha cap escrit més, passa, que t’ho explico...

Ara t’escric des del sofà, fa fred, no massa que és Barcelona, però ens agrada exagerar als de la capital. Som a finals de febrer, ha passat el carnestoltes, gairebé fa un mes que ha començat el quadrimestre universitari i jo ja em moro perquè vingui l’estiu. Que si, que l’hivern m’agrada i posar-me les bufandes que em tapen mitja cara. Però ja me n’he cansat.

Em pregunto què passarà amb el meu futur, només em queda una assignatura de la carrera. Fa set anys que estudio el mateix i si no fos pel meu any vivint a Brasil ara mateix crec que estaria internada en un manicomi donant-me cops al cap per haver decidit estudiar arquitectura i no saber compaginar-ho amb res més.

Per sort (o per la vostra desgràcia), no ha sigut així! Vaig marxar, vaig viatjar, vaig canviar la manera de veure les coses i ara sóc aquí. Explico la vida en aquest bloc, bé, no explico massa la vida d’ara perquè m’he encallat explicant el viatge de 80 dies que vaig fer l’any passat, allà on febrer vol dir estiu. Ara farà un any que estava a la platja, allunyada de problemes i estrès, fent broma sobre que la preocupació més gran del dia era si veure la posta de sol des d’una de sorra bevent  aigua de coco o menjant-me un gelat. No, en serio, era molt difícil decidir-se.

Si vols saber si vaig triar coco o gelat, has d’anar a buscar a l’arxiu del bloc l’any passat, per aquesta mania meva que cada dia correspongui al seu dia original. Si busques bé, trobaràs què feia al febrer del 2014.  I si vols saber el que faig al del 2015, doncs mira, m’escrius i quedem per fer un cafè. Què et sembla?

Si has llegado hasta aquí y no sabes quién soy, qué es lo que pasa, o no entiendes porque digo que vuelvo, me emociono un montón y luego no escribo nada, pasa, que te lo cuento...

Ahora te escribo des del sofá, hace frio, no mucho que esto es Barcelona, pero nos gusta exagerar a los que somos de la capital. Estamos a finales de febrero, ya pasó carnaval, casi hace un mes que empezó el cuatrimestre universitario y yo ya me muero para que llegue el verano. Que si, que me gusta el invierno y ponerme bufandas que me tapen media cara. Pero ya me he cansado.

Me pregunto qué pasará con mi futuro, sólo me queda una asignatura de la carrera. Hace siete años que estudio lo mismo, y si no fuera por el año que viví en Brasil ahora mismo creo que estaría internada en un manicomio dándome golpes en la cabeza por haber decidido estudiar arquitectura y no saber compaginarlo con nada más.

Por suerte (o por vuestra desgracia), ¡no ha sido así! Me fui, viajé, cambió mi manera de ver las cosas y ahora estoy aquí. Cuento mi vida en este blog, bien, no cuento mucho mi vida de ahora porque me he encallado contando el viaje de 80 días que hice el año pasado, allí donde febrero quiere decir verano. Hace un año que estaba en la playa, lejos de problemas y estrés, bromeando sobre que la preocupación más grande del día era si ver la puesta de sol desde una duna de arena bebiendo agua de coco o tomando un helado. No, en serio, era muy difícil decidirse.

Si quieres saber si escogí coco o helado, tienes que buscar en el archivo del blog del año pasado, por esta manía mía de que cada día corresponda con su día original. Si buscas bien, encontrarás que estaba haciendo en el febrero de 2014. Y si quieres saber lo que hago en el del 2015, pues mira, me escribes y quedamos para un café. ¿Qué te parece?

Se você chegou até aqui e não sabe quem eu sou, que acontece o não entende porque eu falei que voltava, me emocionei um monte e depois não escrevi mais, passa, eu te conto...

Agora escrevo do meu sofá, está frio, não muito que isto aqui é Barcelona, mas os daqui gostamos de exagerar. Estamos no final de fevereiro, o carnaval já passou, quase faz um mês que começou o semestre universitário e eu já morro de vontade de verão. Eu gosto de inverno, sim, e usar manta que tape o meu rosto. Mas já cansei.

Estou me perguntando que vai acontecer no meu futuro, só falta mais uma cadeira do meu curso. Faz sete anos que estudo o mesmo, e se não fosse pelo ano que eu morei no Brasil agora mesmo estaria num manicômio golpeando a minha cabeça por ter escolhido estudar arquitetura e não saber fazer outra coisa além disso.

Por sorte (o pela sua desgraça), não foi assim! Fui embora, viajei, cambiei o meu jeito de ver as coisas e agora estou aqui. Conto a minha vida neste blog, bem, não conto muito da minha vida de agora porque fiquei atrasada contando sobre a viagem de 80 dias que fiz faz um ano, lá onde fevereiro quer dizer verão. Faz um ano que estava na praia, longe de problemas e estres, fazendo brincadeira sobre que a preocupação mais grande do dia era si ver o pôr do sol na duna de areia tomando agua de coco ou sorvete. Não, sério, era muito difícil se decidir.

Se você quer saber si escolhi coco o sorvete, tem que procurar no arquivo do blog do ano passado, por essa mania minha de escrever as coisas do dia, no seu dia original. Se você procura bem, vai achar o que eu estava fazendo no fevereiro do 2014. E se você quer saber o que estou fazendo no do 2015, olha ai, me escreve e a gente combina um café (leia-se Skype pelos que moram no Brasil). ¿O que você acha?

No és fàcil

No, no és fàcil. No és fàcil tornar a casa després d’un any fora.

No és fàcil no pensar-hi, no passar-se la tarda mirant fotos, tornar a viure amb els pares, tornar a viure la rutina que tenies abans de marxar. O fins i tot, si et tornes molt boja i decideixes canviar la teva vida, que no s’assembli en res al que tenies abans de marxar, tampoc, tampoc ho tindràs fàcil.

Conèixer gent nova, no parar de re-visitar la teva ciutat, comprar-se una bicicleta, aprendre un nou idioma, planificar nous reptes i nous viatges, adonar-te de com has trobat a faltar certes persones i saber que no els vols perdre mai.

No és fàcil, i per fer-ho cal no pensar massa en l’any que acabes de viure, pensar que el que fas ara et fa tant o més feliç, que la vida segueix  i que aquell any que vaig viure a Brasil no va ser més que el principi d’una nova manera de viure, i no un capítol amb principi i final.

No, això no ha acabat.

He necessitat un temps de descans, moltes tardes disposada a escriure i passant 3 hores mirant vídeos i fotografies, moltes vegades explicant històries i pensant "això ho he d’escriure, no es pot quedar aquí al meu cap".

He tornat. Ara sí.

I si se m’acaben les aventures brasileres per explicar, no patiu, que aleshores n’hauré de viure de noves.

No, no es fácil. No es fácil volver a casa después de un año.

No es fácil dejar de pensar en ello, no pasar la tarde mirando fotos, volver a vivir con tus padres, volver a la rutina que tenías antes de irte. O incluso, si te conviertes en una loca y decides cambiar tu vida, que no se parezca para nada en como vivías antes de irte, tampoco lo tendrás fácil.

Conocer gente nueva, re- visitar tu ciudad, comprar una bicicleta, aprender un idioma nuevo, planificar nuevos retos y nuevos viajes, y darte cuenta de cómo echabas de menos ciertas personas que ahora sabes que no quieres a perder nunca.

No es fácil y para ello no debes pensar demasiado en el año en que viviste fuera, debes creer que lo que haces ahora te hace tanto o más feliz, que la vida continúa y ese año que viví en Brasil no era más que el comienzo de una nueva forma de vida y no un capítulo con su principio y su final.

No, esto no ha terminado.

He necesitado tiempo libre, muchas tardes dispuestas a escribir en las que he terminado mirando videos y fotografías, a menudo contando historias y pensando "esto tengo que escribir, no puede quedarse en mi cabeza".

He regresado. Sí.

Y cuando se terminen las aventuras  brasileñas,  no os preocupéis, tendré que buscarme nuevas.

Não, não é fácil. Não é fácil voltar pra casa depois de um ano fora.  

Não é fácil deixar de pensar nisso, não passar a tarde inteira olhando fotos, volta pra casa com os pais, voltar pra essa rotina que você tinha antes de ir embora. Ou, inclusive si você vira louca e decide mudar a sua vida para ser bem diferente de como você vivia antes, também não vai ser fácil.

Conhecer pessoas novas, re-visitar a sua cidade, comprar uma bicicleta, aprender uma nova língua, imaginar novos retos e novas viagens, e perceber quanto você tinha saudades de pessoas que agora você sabe que não quer perder nunca. 

Não é fácil e para isso você precisa não pensar muito no ano que você viveu fora, precisa acreditar que o que você está fazendo agora faz você tanto o mais feliz, que a vida continua e que esse ano que eu morei no Brasil era o começo de um novo jeito de viver e não um  capítulo que começou e acabou. 

Não, isto não terminou.

Precisei muito tempo livre, muitas tardes com vontades de escrever nas que fiquei só olhando fotos e assistindo vídeos das viagens, ou momentos nos que contava histórias pros amigos e pensava "isto eu preciso escrever, não pode ficar só na minha cabeça".

Voltei. Sim.

E agora vou tentar escrever em português, e até traduzir as antigas postagens. E quando as minhas aventuras no Brasil terminem, nem se preocupam, eu procuro mais pra viver e contar.

Estimat intercanvista,

No ho facis a la meva manera. No, en serio. Vull dir, si vols fer-ho bé, no ho facis com jo. 

El primer semestre et trobaràs una mica perdut, veuràs que la manera d’ensenyar aquí és diferent que a Barcelona. No sabràs molt bé de què va la gent aquí, estaràs flipant tot el dia: entre que et conviden aquí i allà, i que sembla que diguis el que diguis a classe és brillant perquè ets de fora i tens un “olhar” diferent. No et fiïs, no facis com jo, tu tancat a casa i treballa. No et relaxis. No vagis a sopar a casa de companys, no acceptis que et portin a casa en cotxe, no perdis el temps: tu a treballar! Que l’autocad tregui fum.

El quatri passarà, i et veuràs amb presses. Si em fas cas, et matricularàs a projectes per necessitat i a urbanisme per amor a l’art. Després t’acabarà passant que el professor d’urbanisme et sembla molt interessant i l’exercici pròxim a una favela val molt més la pena que un projecte utòpic en un barri industrial de Porto Alegre. Si fas com jo, oblidaràs un, aniràs a per l’altre, arribaràs tard a la segona entrega i no dormiràs algunes nits només perquè és costum i sembla que la feina no val tant si has dormit.

Quan sigui octubre: NI SE T’ACUDEIXI COMPRAR VOLS. I molt menys a la ciutat més remota de Brasil per entrar a Perú creuant la frontera i estalviant-te els diners d’un vol internacional. Ni de conya. En serio. Un viatge de 80 dies per Sud-Amèrica? Oblida-ho. Una bogeria. Et cansaràs, després les fotos només serveixen per plorar. No, en serio, queda’t a Porto Alegre, perquè després els professors et preguntaran: - I no has viscut l’estiu aquí? I et sentiràs culpable de no haver pogut patir la calor humida infernal d’aquesta ciutat. Queda’t. Queda’t i no pateixis que et deixo un ventilador en herència.

Si viatges. Que no sigui lluny. Pots anar a casa a passar el Nadal fred amb la família. Ningú entendria que volguessis banyar-te al mar la nit de Nadal o de cap d’any. Ningú et perdonarà quedar-te gaudint d’un any únic a la teva vida i no poder obrir cap paquet cagat per un tronc.

Ni se’t passi pel cap passar el carnaval en alguna de les ciutats amb més fama. Ni Rio, ni Salvador, ni Recife. Ni les tres en la mateixa setmana. Massa gent, massa samba, massa cervesa. No cal. És que si ho fas, arribaràs a classe dues setmanes més tard d’haver començat el curs. I no t’ho perdonaria mai, això. Haver de demanar perdó i bufff. No.

Quan arribis, i facis el treball final de graduació, veuràs que els teus companys estan super emocionats amb el seu últim projecte: i tu també ho has d’estar. Escull un tema com ells, alguna cosa construïble de veritat. Ves cada setmana a orientar-te amb el professor i corregeix sempre. No pensis en que et queden pocs mesos en aquest país: tu treballa.

Per Setmana Santa, a casa, que aquí no existeix, ni se t’acudeixi baixar per la costa uruguaia fins a Buenos Aires. I viatjar en mig del quatrimestre a Brasília i Minas Gerais? Estàs boig o què? Tu treballa. Concentra't. Dibuixa. Tots els dies a casa. Ni sortir, ni cerveja gelada, ni conèixer gent, ni res.

No ho he mencionat, però la idea de fer un blog i escriure el que penses de l’intercanvi pot esclatar-te a les mans. Et diran que tens la ment tancada, i que no calia que donéssis la teva opinió. Però també et diran que has dit el que tothom pensa i ningú diu. És una mica extrany tot plegat: per no liar-te amb mal de caps, millor no opinis. Calla i obre l'autocad.

Si vols parlar portuguès bé, que no és gens necessari pel que tu vens a fer aquí, pots practicar a classe. No cal que surtis, no cal que et possis a lligar només per practicar l'idioma. Els professors i alguns companys et voldran parlar espanyol per practicar. Si vols aprendre, ni de conya facis cas quan et diguin que la millor manera d'aprendre és un rollito brasileiro. Que no. Que no et liin. Deixa't estar de ties. Posa el facebook en portuguès i ja aprendràs.

Per l’entrega final ja ho tindràs tot preparat. Espero. Potser ni cal que et quedis sense dormir, ni cal que el teu company vingui a casa a viure una setmana, així els teus companys de pis no et voldran fotre fora per ballar Sonia y Selena a les 4 del matí. Si, millor que ho tinguis tot ja preparat i imprimeixis una setmana abans. És una entrega importantíssima a la teva vida.

El dia de la presentació, probablement ningú vingui a ajudar-te a penjar els cartells i a donar-te sort. Una gran pena, perquè fa sentir que no estàs sola. Però els professors estaran contents, et diran que has treballat molt i que el que has projectat fins i tot es podria construir amb els teus plànols. Que tens un treball digne d'algú que s'hi ha dedicat cada dia i s'hi ha deixat la pell.

Perquè això és el que vens a fer aquí, estamos?

100

Recordo que quan era petita, mirava les olimpíades a casa amb les amigues d’estiu. Escollíem cada una un país al qual recolzàvem i no, cap de les tres va escollir mai Espanya.

Recordo que la Marina, friki del manga en aquella època, tenia claríssim que recolzava a Japó. Crec que també era perquè de petita tenia els ulls axinats i se sentia còmoda animant a algú com ella. La Diana animava a Canadà, suposo que per portar la contrària i anar-se’n a la banda oposada del mapamundi. 
Jo ho vaig veure molt fàcil, vaig ser molt pràctica: vaig triar la bandera més divertida.

I sí, no ho dubteu ni un moment, a una nena petita que li agrada el verd i el groc, una bandera amb una rodona i estrelletes era amb diferència, la millor bandera a escollir. 
Així va néixer la meva passió per Brasil. Animant a gent estranya en esports estranys. Tot fos per veure la bandera verda al podi de quatre en quatre anys.

Imagino que aquesta tonteria em va causar simpatia pel país, i suposo que si va influir quan em va passar pel cap dir-ho als meus pares.

- Si marxessis hauria de ser un país on t’interessés acadèmicament o per l’arquitectura.

- Ja, Papa, però és que anar a Berlín és molt difícil perquè demanen un nivell molt alt d’alemany.

- I si no fos Berlin? Una altra ciutat? Un altre país?

- Mmmmmm perquè... Brasil us sembla molt lluny?

I perquè coi us estic explicant això ara?

Perquè en aquell moment, quan mirava banderes, no m’hauria imaginat on estic asseguda ara. I encara menys imaginava que viatjaria tant, que aprenderia tant, que coneixeria tantes persones, que l’experiència em canviaria tant, que crearia un blog, i molt menys que seguiria escrivint gairebé un any després.

Aquesta és l’entrada número 100, d’un blog que vaig començar perquè creia que em sentiria sola i no volia agobiar amb emails infinits a algú que em deia que escrivia prou bé per fer-ho públic.

Però no, tampoc imaginava quan vaig començar que em llegiria algú més que el meu germà cotillejant, que algú em seguiria a veure si he escrit o no, o que les meves tonteries podrien animar el dia a algú.

Doncs això. Que no vaig guanyar mai cap concurs per Sant Jordi, i no sé si feia molt feliç pujar a recollir la rosa i el vale de l'Abacus, però cada cop que miro les visites del blog somric com una idiota i sí, em feu feliç.

Gràcies per ser a l’altra banda de la pantalla llegint, i encara més gràcies a aquells poquets que trenquen la distància i la vergonya i em dieu: “Eh, estic aquí, segueix!”. 100 gràcies.

Reobrim post vacances.

Escapar-se nou dies a Buenos aires, fent via per la costa uruguaiana. Aprofitar l’última nit per provar la festa porteña i combinar-la amb dormir en un bus de tornada a casa. Tenir classe de presència obligatòria (una de poques) i recuperar el ritme de vida.

Es fa dur, però queden poc més de tres mesos d’aquesta deliciosa rutina. Encara tinc molt viatge d’estiu per explicar-vos i molt projecte per avançar.

Tranquilitat. I’m working on it.