Via Machu Picchu

6 de gener de 2014.

Cuzco – Hidroeléctrica – Aguas Calientes

Per més vegades que li he explicat a la Caroline com celebrem els Reis a casa, quan em desperto al matí, no, no tinc cap regal sobre el llit. Potser el dia d’avui és un regal en si.

Una furgoneta ens recull a Cuzco, quan apuntem els nostres noms a la llibreta em fixo que hi ha 3 persones més amb un passaport amb codi espanyol. Ens fan baixar de la furgoneta per posar-hi gasolina (millor no preguntar) i els veig, uns pares i el seu fill que imagino que de la mateixa edat que jo. La Caroline ha hagut de marxar lluny de la gasolinera per fumar, així que jo m’hi acosto:

- ¿Españoles?

- Mmmmmmm... no... ¡Vascos!

- Bien. ¡Genial! ¡Yo soy catalana!

El camí segueix quan de cop sentim una baralla a la furgoneta. 

- Yo hablo el idioma que a mi me da la gana.

- Yo no le entiendo, señor y usted està hablando mal de mi país. En esta furgoneta se habla castellano! Para que lo entendamos todos! - Wait!  Wert ara és conductor de furgonetes a Perú?

- Pues yo y mi família hablamos nuestro idioma, y si queremos hablar con nuestra amiga catalana que está ahí detrás, también hablamos. Cada uno es libre de hablar lo que quiera!

Tots xiuxiuegem i ens assabentem del que ha passat: la família basca estava parlant, i el conductor sentia un idioma molt estrany i de tant en tant paraules conegudes com: Perú, Bolívia, Machu Picchu, etc. El conductor es pensava que la família estava criticant o insultant el país (si no has sentit mai el basc, és possible que et soni molt fort).

En un moment emotiu, tota la furgoneta ens posem de part dels vascos.

- Jo puc parlar català si vull!

- A gente está falando portugês aqui! – criden des del fons.

- Je suis français et je parle français! – crida la Caroline.

- Possiamo parlare italiano?

Els coreans diuen la seva, una alemanya i en total acabem contant 9 llengües dins d’una sola furgoneta. El conductor perd, demana perdó i seguim, cadascú parlant el que ens dona la gana. 

Les paraules se’ns acaben quan ens fixem en el camí. Una carretera estretíssima bordeja la muntanya per un precipici. Hi ha moments en que juraria que la roda no toca el camí. Anem massa ràpid per un camí tant complicat, i no sabem si fer fotos i vídeos o posar-nos a resar tots plegats.

Dinem en un poblet on gairebé ni ens volen atendre, el guia no ha aparegut i el conductor segueix sent tan simpàtic.

Per fi arribem a Hidroeléctrica, allà ens inscrivim al registre i comencem una caminada de dues hores per una via del tren. Comencem tots junts però els ritmes ens divideixen, acabo caminant una bona estona amb els bascos perquè la Caroline s’ha quedat enrere fent fotos. Quan em decideixo a esperar-la però no la trobo acabo caminant sola tot el camí. 

 

És preciós. Si aixeques el cap pots veure la part de darrera de la ciutat inca. A estones plou, però fa calor i ni es nota. El camí per la via es fa entretingut, és pla i ressegueix el camí d’un riu que baixa amb molta força. En un moment el tren pita i ens apartem perquè passi. Mirant a tothom amb les motxilles a l’esquena caminant per les vies torno a pensar que semblem exiliats. 

 Aguas Calientes o “Machu Picchu pueblo” és un poble petit i turístic, bàsicament la base d’hotels i restaurants per qui ha de pujar o ja ha pujat a la muntanya. El guia, encara més antipàtic que el conductor, no espera a ningú i ens col·loca als hotels. Jo he perdut a la Caroline i no tinc com fer-li saber on som. Després de recorre la plaça del poble tres vegades, la veig aparèixer tan tranquil·la, millor no pregunto què collons estava fent. Ens instal·lem a l’hotel i baixem a sopar amb tot el grup. Parlem de masses coses i quedem a les 4:30 del matí a la porta de l’hotel per pujar la muntanya tots junts. Només dormirem 5 hores i demà serà un dia dur.