Arribem pel matí a Sucre, ens hi quedarem una
nit i la tarda següent marxarem ja cap a Uyuni. Sembla que la Caroline ha
heredat les meves angines i optem per un hostel calmat i més tranquil on poder
descansar bé. No sé ben bé com, acabem anant a parar a una pensió buida on les
habitacions semblen fetes per nens petits. Encantades amb les cortines,
llençols i tauletes de nit de colors, i sobretot amb el preu, ens quedem i gaudeixo,
i no exagero, de la millor dutxa que he pres des de que vaig sortir de
Barcelona al Juliol.
Passem una bona estona pensant que ens estan timant, descobrim que realment són petjades perquè no sé què de la terra que s’ha plegat i ara apareixen les petjades en vertical. Superinteressant, si.
El millor de la visita són les furgonetes-bus
que ens porten i ens tornen al centre. Com ens agrada barrejar-nos amb la gent
local! Dépaysement total.
Al contrari que La Paz, Sucre té nucli històric, casetes blanques i maques que imiten l’estil del sud d’Espanya. Al centre tot és blanc, i encara que a la perifèria domini el tema de “no acabo la casa i així no pago impostos”, no és tan evident com a La Paz i es barreja amb el verd dels boscos.
![]()  | 
| Sang, riquesa minera i bosc amazònic. | 
Visitem la casa on es va firmar la independència de Bolivia, ja som expertes en el munt de presidents mafiosos i assassins que va tenir el país, i per últim, llegim a la guia que, si ho demanes et deixen pujar a la cúpula de l’ajuntament.
Allò que diuen de “vigila amb el menjar d’aquests
països”, es comença a fer present. Loperamida en mà i arròs bullit per sopar.
Començarà un dels malsons més graciosos i memorables del viatge.


Nenhum comentário:
Postar um comentário
I tu què? Llegeixes i no em dius res? ;)