I tu, què?

Els Amics de les Arts diuen que “Tornar sempre és la millor part de l’aventura”, i jo no he entès mai si volen dir “tornar a casa” o “tornar al lloc del que marxes”. El primer cas em fa dubtar, però el segon és remotament impossible. Perquè si, tornar a Porto Alegre algun dia de la meva vida podria ser graciós, curiós (i imagino que decepcionant alhora), suposo que veure amb uns altres ulls l’escenari d’aquesta aventura pot tenir quelcom de positiu, però definitivament no és la millor part. 

Així doncs he de creure’m que tornar a casa era el millor de passar un any fora? Si? Seguro?

Les aventures comencen i acaben, i per això són aventures i no la vida misma. I tornar feia mandra, si. Però també hi havia ganes. Així que ho puc deixar en una part “no-tant-negativa-com-podia-semblar” de l’aventura. (Si, suposo que això no quadrava a l’estrofa de la cançó).

L’episodi final a Porto Alegre havia tingut tela, el vol havia arribat tard i havia tingut alguns problemes (que pròximament explicaré si la pluja segueix arruïnant-me els plans de platja).

El que havia de ser un moment èpic de sortida de l’aeroport va acabar sent un moment cansat mirant a terra i imaginant que els meus pares haurien decidit asseure en un bar després d’esperar-me dues hores. 

No, no havia sigut així, havien estat ocupant primera línia de barana les dues hores. Alguns crits em van fer girar el cap i mig llegir una pancarta on, expressament no deia “Benvinguda Anna”, sinó l'expressió que més mereixia la meva tornada: "I TU, QUÈ?".

Les abraçades, les notícies bomba i els plans per quedar i veure a tothom es van fer ràpid. I després d’una dutxa i deixar les maletes per obrir un altre dia, vaig començar a fer “coses que feia 13 mesos que no feia i que increïblement em fan molt feliç per mínima tonteria que siguin”.

I així estem.

Fent tonteries que fan feliç. :)
(I amb les maletes sense obrir, encara).

Ferran is in.

23 de gener de 2014.

Buenos Aires – El Calafate

 

Tenia apuntat que el vol era a les 15, però a les 8 rebo un missatge del Ferran que diu:

- Reina, a les 10 a l’aeroport.

No sabia si ens estava mentint, si sabia que faríem tard, però com que la calor no ens deixava dormir, ens vam llevar i preparar. L’única cosa que calia fer abans d’anar a l’aeroport (a part d’esmorzar dulce de leche como unes mortes de fam) era canviar diners.

Tothom sap que Argentina té problemes econòmics, i encara que jo en tingués alguna idea, no imaginava la magnitud del tema. Ja m’havien parlat del “cambio blue”, un canvi de moneda il·legal on l’euro valia 10 pesos mentre en una casa de canvi en valia 7. Els papes s’havien encarregat de portar-me euros perquè jo pogués fer els meus trapis, i tot i que tenia algunes recomanacions i experiències, no deixa de ser molt estrany llevar-se amb la intenció de canviar 700€ il·legalment.

Arribem a la Calle Florida, arxifamosa per ser aquesta “casa de canvi negre”. Veremos donde se cambia? Victoria que me dijo que era en la calle. Habrá carteles? Y si hay policia? Nos veran cara de guiris? Vendrán a buscarnos? Saco los euros y bailo para que me vean?

Les preguntes es responen ràpid quan et poses a caminar per aquell carrer. Gent aparentment normal que sembla estar esperant a algú, et veu, i diu, sense cap intenció de dissimular:

- Cambio. Change. Dollar. Euro. Cambio. Change. Cambio.

Vale. Bien. Es fàcil de reconèixer. La policia està per allà, ho sent, ho veu, però no passa res.

Tot i que ens havien dit algun truco per evitar-ho, és bastant comú que et donin bitllets falsos, corres el risc però guanyes molts diners. Quan el canvi a les cases oficials estava a 7, caminant pel carrer finalment ens parem davant d’una noia: Queremos cambiar euros.

Ens comença parlant anglès, li diem que no. Ens pregunta: A cuánto lo buscais? 

- A 12... 13.– Pimpam, pensava que estava a 10 però més valia pujar, no?

- Te lo ofrezco a 14,50. – aquí la meva cara de: ALL IN.

Ens porta a un quiosc de diaris, surten de darrera les revistes dues guiris, entrem nosaltres i en un espai de 70cm d’ample ens rep un noi amb una calculadora i un feix de bitllets. Fa els càlculs, contem els pesos, conta el euros, venga adiós muy buenas. Som més del doble de riques que si haguéssim canviat en una casa de canvi. Iuhu.

Cal explicar que el bitllet més gran dels pesos argentins és de 100, el que serien aprox. 10€. Si et donen 700€ en bitllets de 10€... us podeu imaginar que amb allò a les mans et sents capaç de comprar un castell. Però no.

Tornem al hostel, paguem, agafem un taxi i corre cap a l’aeroport. Allà, mentre pensàvem quina broma fer-li al Ferran quan el trobéssim... ens creuem de cara amb ell i el seu carrito.

El vol és especialment relaxant, mentre el Ferran i la Caroline s’expliquen mil històries jo desapareixo amb la música i dormo. Quan apareix l’hostessa i ens ofereix alfajores i una llauna de Quilmes, el vol millora encara més. Ells van bevent i jo vaig dormint.

Arribem al Calafate, hi ha algunes que han decidit venir amb pantaló curt i hawaianes, i quan baixen de l’avió tenen un pèl de fred. Anem al hostel, organitzem tots els dies, paguem excursions (aquí la meitat del feix de diners desapareix) i celebrem el fred patagònic amb un bon sopar de gordos. Ens cuidarem massa aquests dies.

Rio 3: Tornar

Quan el profe d’urbanisme va dir: “-Farem el projecte a Rio!” 
Vaig pensar:

Merda, merda perquè ja he anat, i volia aquest viatge com a excusa per veure alguna altra ciutat.

Genial, genial perquè ja he anat, i volia una bona excusa per tornar-hi.  (Ni que calguéssin excuses per tornar a Rio de Janeiro!)

Ho tenia clar:

- Paco, vamos a alojarnos en la misma favela que estuve, tá?

 I així és, sense adonar-nos els dies passen i ja arriba l’Octubre, ens llevem d’hora sense el check-in imprès i agafem un taxi a l’aeroport (un preocupat per no tenir res imprès, i jo massa tranquil·la sabent que el jeitinho brasileiro ens salvaria el cul). Fem el vol amb els professors, bàsicament dormint, però això ja fa començar les nostres primeres aventures fora de POA. Una de les professores ha estat de baixa per càncer i es reincorpora ara al curs, comentant sobre les diferències Europa-Brasil i això del “primer món” que tant ens extranya... comencem a buscar exemples, i en tenim mil: la cultura del cotxe, el transport públic dolent, la manca de seguretat, els espais públics no controlats, ... Però ep! Una professora d’urbanisme, una arquitecta, algú en qui confiem un bon criteri ens sorprèn dient:

- La màxima diferència és que Brasil és un país mal educat, abans de pujar a l’avió hi havia un senyor que s’ha tret les sabates i s’ha tocat els peus a la sala d’espera.

Jo, intento contenir el riure com puc, pensant en que abans del vol m’havia canviat els mitjons a la sala d’espera tan tranquil·la, i que per exagerar-ho més, en l’escala a Lisboa del meu vol fins aquí, vaig decidir fer-me un massatge amb crema hidratant als peus mentre esperava. Hi ha qui té molt respecte als peus, però jo, què voleu que us digui, jo me’ls toco! I en un vol llarg o amb el cansament que provoca un viatge, poder estar còmoda no em sembla un gest de mala educació (sempre amb els seus límits). Qui em coneix bé sap que a mi se’m conquista pels peus. I per això, el comentari em va decebre moltíssim. No esperava aquest comentari de diferència entre cultures davant de TANTES i TANTES coses que ens diferencien culturalment a aquest país.

Compartim un taxi amb els professors, al més estil empollón, i ens insisteixen a pagar “é carona”. Com a bons europeus, exigim pagar la nostra part. Arribem a la favela i ja comencen els records. Hem de pujar caminant amb les motxilles! Jo, que ja m’ho sé, tiro milles i vaig mirant enrere de tant en tant. Darrera tinc al Paco: una barreja entre cansat, mig dormit, al·lucinant i recordant tot allò que havia llegit en aquest blog sobre Rio. Per variar, se’m queixa: No lo has descrito bien. La subida es más dura. No me lo esperaba así.

No Paco, no te lo esperabas así. No lo describí bien porque es imposible describir lo que se siente al subir esta cuesta pensando: “estoy en Rio, estoy en una favela”. Después de todo lo que se nos viene a la cabeza cuando nos dicen la palabra “favela”.

Quan puges aquella pujada, la última paraula que et vé al cap és: perill. La última. Segur. 

Veus motos, gent, negres, somriures, persones que parlen, persones que pugen, persones que baixen. El cotxe de policia a l’inici del carrer és l’única cosa que et recorda on ets. Allò és un poble feliç en una vessant de muntanya, a prop d’una de les platges més famoses del món amb un bon clima durant tot l’any. Perill? Perillós és que voldràs tornar-hi!

Arribem al hostel, i em retrobo amb grans persones que havia conegut al Juliol. Ens instal·lem i ràpid a conèixer la ciutat. Baixar la favela i caminar els 6km de Copacabana fins arribar a Ipanema poden considerar-se aburrits si penses en caminar per un passeig amb una vorera peculiar, amb platja a un costat i el mix d’edificis lletjos i morros selvàtics a l’altra... però no! Hora i pico de caminada, parant per beure Coco gelado i xerrant. Rio fa que les coses siguin més èpiques. 

Són les 18h. Punt de trobada i reunió amb els professors i companys, en un museu audiovisual al que ningú fot puto cas. D’aquells amb vídeos i auriculars que ningú mira, nosaltres, per curiositat, probem amb el primer (un vídeo sobre una nena africana que fan casar amb 10 anys) i sorpresos, probem amb el segon (un nen que se sent nena i els pares ho accepten).. i així: que si drogadictes de les receptes del metge, un equip de paralímpics chinesos, racisme a Sudàfrica i soldats a Síria. Ens passem hora allà dins mirant vídeos, per acabar sopant un entrepà i un suc de mango (i quin suc de mango!). I després de pal·liar el mono de coco gelado, anem a un teatre amateur que ens ha recomanat el professor. Curiosament, som els únics de la classe que hi anem. No, els professors tampoc hi van. Però bé... per 3€ veiem una obra de teatre en portuguès sobre la tortura policial. Tot sigui cultura. 

Marxem cap a la favela en un taxi mentre es juga el partit “Internacional (POA) – Vasco da gama (Rio)”. Estirats a l’hamaca i fent-nos amics dels gats salvatges, calculem que hem dormit molt poc i que demà ens llevem a les 6. A punt per anar a dormir, sento una veu coneguda. Ha aparegut el Jordi! I aquí vé l’embolic. Dels etsaberos por el mundo, ja havíem parlat amb l’Aina i el Jordi que hi aniríem, i resulta que tenen un amic que viu al hostel on ens allotgem: el Dani, un gran personatge amb qui et podries passar hores parlant i que, d'entre d'altres mil aventures ens explica que hi ha una llegenda que diu que el Hostel on som el va projectar Niemeyer quan aquella zona eren casetes de rics al morro amb vistes a Copacabana. I així és, que acabem dormint menys de 4 hores.

I el divendres no seria una dia light, no!

Ens espera per davant un dia ple de conferències, visites a l’emplaçament, enfadades, gent incoherent, parlar en portuguès davant de 70 persones, moments còmics i preguntes incòmodes a arquitectes sense escrúpols. 

Prepareu-vos!

Cuando el profe de urbanismo dijo: "-¡Haremos el proyecto en Rio!" Pensé:
Mierda, mierda porque ya he ido, y quería este viaje como excusa para ver otra ciudad.
Genial, genial porque ya he ido, y quería una buena excusa para volver (¡ni que hagan falta excusas para volver a Rio de Janeiro!).

Lo tenía claro:
-¿Paco, vamos a alojarnos en la misma favela que estuve, tá?

Sin darnos cuenta los días pasan y ya llega octubre, nos levantamos temprano sin el check-in impreso y cogemos un taxi hacia el aeropuerto (uno preocupado por no tener nada impreso, y yo muy tranquila sabiendo que el jeitinho brasileño nos salvaría el culo). Volamos con los profesores, básicamente durmiendo, pero ahí ya comienzan nuestras primeras aventuras fuera de POA. Una de las profesoras ha estado de baja por cáncer y se reincorpora ahora al curso, comentando sobre las diferencias Europa-Brasil y eso del "primer mundo" que tanto nos extraña… empezamos a buscar ejemplos, y tenemos mil: la cultura del coche, el mal funcionamiento del transporte público, la falta de seguridad, los espacios públicos no controlados, … ¡Pero eeh! Una profesora de urbanismo, una arquitecta, alguien en la que creemos que tiene un buen criterio nos sorprende diciendo:

- La máxima diferencia es que Brasil es un país maleducado, antes de subir al avión había un señor que se ha quitado las zapatillas y se ha tocado los pies en la sala de espera.

Yo, intento contener la risa como puedo, pensando en que antes del vuelo me había cambiado los calcetines en la sala de espera tan tranquila, y para exagerarlo más, en la escala en Lisboa de mi vuelo hasta aquí, decidí hacerme un masaje con crema hidratante en los pies mientras esperaba. Los hay que tienen mucho respeto por los pies, pero yo, que queréis que os diga, ¡yo me los toco! Y en un vuelo largo o con el cansancio que provoca un viaje, poder estar cómoda no me parece un gesto de mala educación (siempre con sus límites). Quien me conoce bien sabe que a mi se me conquista por los pies. Y por eso, el comentario me decepcionó muchísimo. No me esperaba ese comentario de diferencia entre culturas delante de TANTAS y TANTAS cosas que nos diferencian culturalmente de este país.

Compartimos un taxi con los profesores, al estilo empollón, y nos insisten en pagarnos "é carona". Como buenos europeos, exigimos pagar nuestra parte. Llegamos a la favela y ya empiezan los recuerdos. ¡Tenemos que subir caminando con las mochilas! Yo, que ya me lo sé, voy tirando mientras miro hacia atrás de vez en cuando. Detrás tengo a Paco: una mezcla entre cansado, medio dormido, alucinando y recordando todo aquello que había leído en este blog sobre Rio. Para variar, se me queja: "No lo has descrito bien. La subida es más dura. No me lo esperaba así."

No Paco, no te lo esperabas así. No lo describí bien porque es imposible describir lo que se siente al subir esta cuesta pensando: estoy en Rio, estoy en una favela. Después de todo lo que se nos viene a la cabeza cuando nos dicen la palabra "favela".

Cuando subes esa subida, la última palabra que te viene a la cabeza es: peligro. La última. Seguro.

Ves motos, gente, negros, sonrisas, personas que hablan, personas que suben, personas que bajan. El coche de policía al principio de la calle es la única cosa que te recuerda dónde estás. Aquello es un pueblo feliz en la ladera de una montaña, cerca de una de las playas más famosas del mundo con buen clima durante todo el año. ¿Peligro? ¡Peligroso es que querrás volver!

Llegamos al hostel, y me encuentro con grandes personas que había conocido en Julio. Nos instalamos y rápido vamos a conocer la ciudad. Bajar la favela y caminar los 6km de Copacabana hasta llegar a Ipanema pueden considerarse aburridos si piensas en caminar por un paseo con una acera peculiar, con playa a un lado y el mix de edificios feos y morros selváticos al otro… ¡pero no! Hora y pico de caminata, parando para beber un Coco helado y hablar. Rio hace que las cosas sean más épicas.

Son las 18h. Punto de encuentro y reunión con los profesores y compañeros, en un museo audiovisual al que nadie hizo ni puto caso. De esos con vídeos y auriculares que nadie mira, nosotros, por curiosidad, probamos con el primero (un video sobre una niña africana que obligan a casarse con 10 años) y sorprendidos, probamos con el segundo (un niño que se siente niña y los padres lo aceptan)… y así: que si drogadictos de las recetas del médico, un equipo de paralíticos chinos, racismo en Sudáfrica, y soldados en Siria. Nos pasamos una hora allí mirando vídeos, para acabar cenando un bocadillo y un zumo de mango (¡y qué zumo). Y después de quitarnos el mono de coco helado, vamos a un teatro amateur recomendado por el profesor. Curiosamente, somos los únicos de la clase que vamos. No, los profesores tampoco van. Pero bien… por 3€ vemos una obra de teatro en portugués sobre la tortura policial. Todo sea por la cultura.

Nos vamos a la favela en un taxi mientras se juega el partido: "Internacional (POA) - Vasco da Gama (Rio)". Tumbados en la hamaca y haciéndonos amigos de los gatos salvajes, calculamos que hemos dormido muy poco y que mañana nos levantamos a las 6. A punto de ir dormir, oigo una voz conocida. ¡Es Jordi! Y nos lía. De los etsaberos por el mundo, ya habíamos hablado con Aina y Jordi que iríamos, y resulta que tienen un amigo que vive en el hostal donde nos alojamos: Dani, un gran personaje con quien podrías pasarte horas hablando y que, entre otras aventuras que nos cuenta, dice que existe una leyenda que dice que el hostal donde estamos lo proyectó Niemeyer cuando aquella zona eran casitas de ricos en el morro con vistas a Copacabana. Y así es como acabamos durmiendo menos de 4 horas.

¡Y el viernes no sería un día light, no! Nos espera por delante un día lleno de conferencias, visitas al emplazamiento, enfados, gente incoherente, hablar en portugués delante de 70 personas, momentos cómicos y preguntas incómodas a arquitectos sin escrúpulos.

¡Prepararos!