100

Recordo que quan era petita, mirava les olimpíades a casa amb les amigues d’estiu. Escollíem cada una un país al qual recolzàvem i no, cap de les tres va escollir mai Espanya.

Recordo que la Marina, friki del manga en aquella època, tenia claríssim que recolzava a Japó. Crec que també era perquè de petita tenia els ulls axinats i se sentia còmoda animant a algú com ella. La Diana animava a Canadà, suposo que per portar la contrària i anar-se’n a la banda oposada del mapamundi. 
Jo ho vaig veure molt fàcil, vaig ser molt pràctica: vaig triar la bandera més divertida.

I sí, no ho dubteu ni un moment, a una nena petita que li agrada el verd i el groc, una bandera amb una rodona i estrelletes era amb diferència, la millor bandera a escollir. 
Així va néixer la meva passió per Brasil. Animant a gent estranya en esports estranys. Tot fos per veure la bandera verda al podi de quatre en quatre anys.

Imagino que aquesta tonteria em va causar simpatia pel país, i suposo que si va influir quan em va passar pel cap dir-ho als meus pares.

- Si marxessis hauria de ser un país on t’interessés acadèmicament o per l’arquitectura.

- Ja, Papa, però és que anar a Berlín és molt difícil perquè demanen un nivell molt alt d’alemany.

- I si no fos Berlin? Una altra ciutat? Un altre país?

- Mmmmmm perquè... Brasil us sembla molt lluny?

I perquè coi us estic explicant això ara?

Perquè en aquell moment, quan mirava banderes, no m’hauria imaginat on estic asseguda ara. I encara menys imaginava que viatjaria tant, que aprenderia tant, que coneixeria tantes persones, que l’experiència em canviaria tant, que crearia un blog, i molt menys que seguiria escrivint gairebé un any després.

Aquesta és l’entrada número 100, d’un blog que vaig començar perquè creia que em sentiria sola i no volia agobiar amb emails infinits a algú que em deia que escrivia prou bé per fer-ho públic.

Però no, tampoc imaginava quan vaig començar que em llegiria algú més que el meu germà cotillejant, que algú em seguiria a veure si he escrit o no, o que les meves tonteries podrien animar el dia a algú.

Doncs això. Que no vaig guanyar mai cap concurs per Sant Jordi, i no sé si feia molt feliç pujar a recollir la rosa i el vale de l'Abacus, però cada cop que miro les visites del blog somric com una idiota i sí, em feu feliç.

Gràcies per ser a l’altra banda de la pantalla llegint, i encara més gràcies a aquells poquets que trenquen la distància i la vergonya i em dieu: “Eh, estic aquí, segueix!”. 100 gràcies.

Casualitat o destí.

Call it magic, call it true.

Tot va començar quan al arribar a Porto Alegre em va acollir el Joan a casa seva, el coneixia de la uni (qui no el coneix?) en els dies que vam estar junts vam parlar de mil coses, i vam descobrir que les nostres avies havien sigut veïnes, ja que la família del Joan havia viscut a La Sagrera toooota la vida.

La Sagrera representing.

El Joan va marxar i va arribar el Paco, que per molt enamorat de Barcelona que estigui, ningú li treu lo muy mañico que es. Al Paco li va costar creure’s que tan catalana com jo era tingués arrels tan pròximes a Calatayud. Ell les té “en un pueblo entre Teruel y Cuenca”, però la zona ja és prou propera.

Eren dues coincidències i eren gracioses.

De tots els espanyols que rondem per la capital gaúcha hi ha molts amb qui tens algú en comú, normalment per estudiar gairebé tots arquitectura.

Van passar els mesos i de cop em va escriure el Jordi, perquè teníem amigues en comú i volia saber com estaven les coses per aquí. Un cop arribat, parlant-ne descobrim que vivim al mateix barri, a tres cantonades. I que si ell havia sigut company de taula d’institut amb algú que havia anat al meu. I que si és el veí d’una amiga de l’institut.

Descobreixo després que el Jordi, apart de ser del meu barri, és d’un poble “entre Teruel y Cuenca”. I per fi, prenent una birra, aconseguim descobrir la proximitat de tals pobles.

És molt graciós, quan ets tan lluny de casa, que descobreixis aquestes proximitats. I és molt bon tema per acompanyar unes cervesetes, si és casualitat, destí o, com va dir un argentí “si la gente que llega a Porto Alegre no lo hace por el destino, no se puede entender qué hacen aquí”.

Entre Teruel, Cuenca i La Sagrera.

Ahir, quan ja havia superat tot aquest tema de les casualitats increïbles, descobreixo per una foto que el meu relleu de l’any que vé, un tal Joan, estiueja prop de l’Escala.

Vale. 
Destí. 
Siusplau. 
Pots parar? 
Fa una mica de por tot plegat!

Skype

Pot semblar una tonteria, però a vegades un Skype és tot el que es necessita.

Està clar que aquí m’ho passo bé, que tinc molts plans, que la vida d’intecanvi és no parar quieta a casa i gaudir de tot els plans. 

Però no tot és rosa sempre, hi ha dies que t’aixeques de mala hòstia, hi ha dies que no tot va bé. Hi ha dies que no et vé de gust fer cap pla nou. Hi ha dies que explota el microones.

I en aquests dies, que algú trenqui el temps i l’espai per parlar-ne, que algú accepti a fer un Skype quan has avisat: Tinc un dia de merda i et cridaré. I et responguin: Trobo a faltar els teus crits histèrics! Endavant! Desfoga’t amb mi.

Gràcies a aquests skypes eterns mentre rentes els plats, dines o fas qualsevol cosa. Gràcies a aquesta manera de trencar la distància i lluitar contra la connexió del wifi. Gràcies a qui t’arregla el dia sense tenir res a veure amb el que ho ha espatllat.

Marxa d’Erasmus amb tranquil·litat, perquè si explota el microones, jo estaré a l’altra banda de la pantalla.