Samba da Bahia

6 de Febrer de 2014

Salvador de Bahia

        

La veritat, no tinc massa a dir.
Faltava un mes de viatge i de vacances.
Erem a Salvador de Bahía. Febrer. Estiu.
Un mes pel Carnestoltes. La vida es bonica. El pelourinho també.

Vam donar voltes pels carrers colorits dels centre, perseguits per homes que venien flors, veient art, i pensant que allò no tenia RES A VEURE amb Porto Alegre, i ambdues ciutats formaven part d’un sol país. Quin país.

A la tarda vam anar a la platja, jo llegia "Capitans de la Sorra" i m’imaginava que els protagonistes eren els nens que tenia just davant, surfejant amb un tros de porexpan les onades de l’Atlàntic.

La Caroline es torrava al sol mentre el Paco i jo vam donar una volta al far fins que vam sentir:

-          - Espanyols?

-         -  Si!

-          - Barcelona? Madrid? Zaragoza?

La medalla de bronze de les ciutats va enamorar al Paco i va veure’s obligat a comprar un collaret que ara ma mare porta ben contenta.

La verdad, no tengo mucho a decir. Faltaba un mes de viaje y de vacaciones. Estavamos en Salvador de Bahia. Febrero. Verano. Un mes para Carnaval. La vida es bonita. El Pelourinho también.

Dimos vueltas por las calles coloridas del centro, perseguidos por Hombres que vendian flores, viendo arte y pensando que eso no tenia NADA QUE VER con Porto Alegre, y que ambas ciudades formaban parte de un solo país. Vaya país.

Por la tarde fuimos a la playa, yo leía “Capitanes de la Arena” y me imaginava que los protagonistes eran los ninos que tenia justo en frente, surfeando con un trozo de porexpan las olas del Atlántico.

Caroline se tostava al sol mientras Paco y yo decidimos ir a dar una vuelta al faro hasta que oímos:

-          - Españoles?

-        - Si!

-         - Barcelona? Madrid? Zaragoza?
La medalla de bronze de las ciudades enamoró a Paco y se vió obligado a comprar un collar que ahora mi madre luce bien contenta.

Na verdade, não tenho muito a dizer. Faltava um mês de viagem e de férias. Estávamos no Salvador da Bahia. Fevereiro. Verão. Um mês pro Carnaval. A vida é linda. O Pelourinho também.
Passeamos nas ruas de cores do centro, vendo arte e pensando que isso não tinha NADA A VER com Porto Alegre, mas que ambas cidades eram do mesmo país. Que país!
De tarde fomos pra praia, eu lia “Capitães da Areia” e imaginava que os protagonistas eram as crianças que eu tinha na frente, surfando com um pedaço de porexpan as olas do oceano.
Caroline se assava no sol enquanto o Paco e eu fomos passear no faro até que ouvimos:
- Espanhóis?
- Sim!
- Barcelona? Madrid? Saragoça?
A medalha de bronze das cidades fez o Paco se apaixonar e ele se sentiu obrigado à comprar um colar que agora a minha mãe leva bem contente. 

Snowboard al gener.

20 de gener de 2014.

San Pedro de Atacama 

  

 

 És dia d’esport. Lloguem unes bicicletes de muntanya i marxem amb un dibuix a la butxaca cap al Valle de la Muerte. 

Perd tot el misteri quan t’expliquen que es diu així perquè el va descobrir un francès, que el va batejar com a “Valle de Marte” però que pronunciava pitjor que la Caroline i no el va entendre ningú.

Bicicletes i taula d’snow a l’esquena. Ens passem el matí pujant dunes i baixant-les. Una molt bona manera d’aprendre a fer Snow.

 

Tornem al poble i mentre dinem escoltem un grup d’argentines que comenten què duran a la motxilla per l’excursió al Salar d’Uyuni. Estan decidint quins vestides i quin bikini agafen, quan ens veiem obligades a interrompre-les i explicar que, allà, a l’altra banda de la muntanya que separa Xile i Bolívia, fot un fred que no se’l creuen. Que sembla mentida, però els 2.000 metres d’alçada que hem baixat d’un dia per un altre han fet canviar totalment el nostre equipatge: que després de dies en malles, botes, polar i mil capes de jerseis; s’ha convertit en pantaló curt i hawaianes.

L’excursió d’avui és graciosa. El noi que ens la volia vendre ens oferia “géisers” o “llacuna salada”, i quan li vaig dir que havia estat a Islàndia i al Mar Mort, va decidir deixar de vendrem excursions. Tot i així, vam decidir-nos per la llacuna: la sensació de flotar en la sal és digna de repetir. Després de la llacuna salada, una dolça i un mini salar, que clar.. comparat amb el que acabàvem de viure a Bolívia, ens feia riure.

Tornem al poble, i tot sopant, de cop, ens trobem als brasilers amb qui havíem estat a l’Illa del Sol. 

El món és un mocador, i si estàs fent un ruta motxilera, és petitíssim.

Una nit més, m’adormo a les hamaques mirant les estrelles i buscant la Creu del Sud.

Un oasi enmig del desert

19 de gener de 2014.

San Pedro de Atacama

San Pedro d’Atacama és una taca verda en mig d’un desert. El dia anterior havíem arribat abrigades de l’hivern bolivià, i només baixar del bus ja vam començar a treure’ns roba i arremangar malles. Per fi era estiu! Les nostres vacances d’estiu! Gràcies clima del desert!

Havíem dedicat la tarda del dia anterior a comprovar quan de còmodes eren les hamaques, després d’assegurar el nostre viatge a Buenos Aires. Així que, teníem tots els ingredients per passar dos dies de vacances de les bones: calor, sol, clima sec, turisme, hamaques, wifi després de 5 dies sense, bon menjar i festa.

Felicitat màxima a San Pedro

La primera sorpresa: som riques! Les monedes peruana i boliviana tenien un equivalent ràpid al real brasiler o a l’euro, però a xile, i encara no sabem perquè els valors són elevats. El caixer ens dona bitllets de 10.000 xilens, i costa molt adonar-se que en realitat, són bitllets de “13€”. Vas a un restaurant: MENÚ POR 6.000 i la reacció immediata del teu cervell és: CARÍSSSIM! 

Després d’assimilar que la nostra capacitat monetària seguia igual que sempre, i no per tenir tants zeros ens podíem permetre res de l’altre món... vam decidir fer una mica el guiri.

L’excursió ens va dur al Valle de la Luna, escalem dunes i ens creiem realment les reines del desert. La vall és preciosa i veiem com es pon el sol des de la roca del Rey León.

  

Amb intenció de festa, sopem i provem el famós “PISCO SOUR” (guerra eterna entre xilens i peruans per saber exactament d’on és originari), les hamaques i les estrelles poden amb nosaltres. Necessitem dormir.