Mono de viatjar

Els paisatges eren preciosos, si. I el lloc, la distància, els dies que portàvem a l'esquena i els que ens quedaven encara lluny de la nostra vida normal. Lluny de l'Anna de sempre i la Caroline de França.

Avui vaig en bus i penso en tu, i en el viatge, i la veritat és que de fons no tens el Machu Picchu, ni el salar, ni res preciós. Et recordo als restaurants, mirant la carta i preguntant paraules, buscant lavabos a mitja frontera o encenent-te la cigarreta just quan el bus arrenca per marxar. Els nervis que em feies passar i com, després, em feies riure.

Recordo coses absurdes, com el dia que vam passar la tarda buscant una bugaderia que ens volgués rentar la roba a temps perquè marxàvem el matí següent. O el dia que vam decidir cuina a l'hostal i vam fer 1kg d'arròs amb tonyina per a dues.

Crec que d'això és del que tinc més mono. De viure els dies al límit, de buscar, fer, desfer, caminar, parar a llegir, pujar-se en un bus i mirar per la finestra i al·lucinar amb el que veiem. Gent diferent, vides diferents i nosaltres allà en mig. Rient, observant i sentint-nos unes altres.

Em feien falta 80 dies per omplir els que havien de venir després. Per riure sola al bus o al metro, quan recordo els petits detalls d'una cosa que es diu tan ràpid: viatjar.

Per totes les fotos que vam perdre, per les borrosses, per les que ni vam fer. Per cada moment del camí que no mereix cap postal. Viatjar pel camí i no pel final.

Los paisajes eran preciosos, sí. Y el lugar, la distancia, los días que llevábamos a la espalda y los que quedaban aún. Lo lejos que quedaba nuestra vida normal, la Anna de siempre y la Caroline de Francia.

Voy en bus y pienso en ti, y en el viaje, y la verdad, de fondo no tienes ni el Machu Picchu, ni el salar, ni nada precioso. Te recuerdo en el restaurante, mirando la carta y preguntando palabras, buscando lavabos en media frontera o encendiéndote el cigarrillo justo cuando el bus arrancaba para irse. Los nervios que me hacías pasar y como luego me hacías reir.

Recuerdo cosas absurdas, como el día que buscamos una lavandería que nos quisiera lavar la ropa a tiempo porque nos íbamos a la mañana siguiente. O el día que decidimos cocinar en el hostal y hicimos 1kg de arroz con atún para dos. 

Creo que de eso es de lo que tengo más mono. De vivir los días al límite, de buscar, de hacer, deshacer, caminar, parar a leer, subirse en un bus y mirar por la ventana y alucinar con lo que ves. Gente diferente, vidas diferentes, y nosotras allí. Riendo, observando, sintiéndonos otras.

Me hacían falta 80 días para llenar todos lo que iban a venir después. Para reírme sola en el bus o en el metro, cuando recuerdo los pequeños detalles de algo que se dice tan rápido: viajar.

Por todas las fotos que perdimos, por las borrosas o por las que ni hicimos. Por cada momento del camino que no merece ninguna postal. Viajar por el camino y no por el final.

As paisagens eram lindas demais, sim. O lugar, a distancia, os dias que levavamos nas costas e os que ainda faltavam por vir. Tão longe quedaba nossa vida normal, a Anna de sempre e a Caroline da França.

Hoje vou no ônibus e fico pensando en ti, na viagem, e a verdade é que não te imagino no Machu Picchu, nem no salar, nem nenhum lugar lindo. Me lembro de ti no restaurante, olhando a carta e perguntando palavras, procurando um banheiro no meio da fronteira ou começando a fumar quando o ônibus arrancava para sair.

Me lembro de coisas engraçadas, como o dia que ficamos procurando uma lavanderia que quisesse lavar nossa roupa porque íamos embora na manhã seguinte. O dia que decidimos cozinhar no hostal e cozinhamos 1kg de arroz com atum para nos duas.

Acho que isso é do que mais eu tenho saudade. De viver os días ao limite, buscar, fazer, desfazer, caminar, parar para ler, subir num ônibus e olhar pela janela e não acreditar o que a gente ve. Pessoas diferentes, vidas diferentes e nos ali no meio. Rindo, observando e sentindonos outras.

Precisava 80 dias para encher todos os que iam chegar após. Para rir sozinha no ônibus o no mêtro, quando me lembro dos pequenos detalhes de uma coisa que é tão fácil de dizer: viajar.

Por todas as fotos que perdimos, pe las que ficaram ruins, e até pelas que nem tiramos. Por cada momento do caminho que não merece nenhuma carta postal. Viajar pelo caminho e não pelo final.

Ojalá no te hubiera conocido nunca

Ojalá no te hubiera conocido nunca.
Porque si no te hubiera conocido nunca ahora no tendría tantos pájaros en la cabeza. 

Me podrías haber dejado vivir mi vida tranquila, haciendo lo que se supone que tengo que hacer y no tener que pensar en lo que realmente me apetece.

No conocerte me habría hecho ahorrar mucho dinero, no querría gastármelo todo en viajes ni tendría que ahorrar para ir a verte a China. Si no te hubiera conocido ahora tendría mucho más dinero y podría gastarlo en açaí. O quizás no, porque si no te hubiera conocido, quizás no tendría ninguna gracia hincharse a 500ml de pulpa de fruta amazónica congelada.

Si no te hubiera conocido seguiría siendo una persona llena de prejuicios y miedos. Y que feliz viviría, ¡Oye! Con lo fácil que me era pensar que todo aquél que sea del Madrid y tenga una bandera de España en casa es un facha con el que no se puede hablar. Ahora, por tu culpa, tengo que escuchar a la gente antes de juzgarla, ahora voy pensando que todo el mundo puede sorprenderme. Que quizás hay Pacos detrás de esos locos que lloran con la décima y gritan "Podemos" con La Roja.

Si no hubieras aparecido aquí seguiría pensando que eres un chulito y no me habrías contagiado ni tantas frases, ni tantos gestos, ni esas caras que mientras hago, sé que no son mías. Y lo feliz que sería yo diciendo que estoy preocupada y que tengo miedo cada 5 minutos. Ahora, por tu culpa, tengo que buscarle el lado positivo a todo. Pensar en el karma, en que con esfuerzo todo puede hacerse, y todas esas milongas que me llevas contando en el Orfanatrofio todo el año. 
Si no hubieras aparecido aquí, no me harian tanta gracia ciertas frases o preguntas que nos hace la gente aqui, y no tendria que vivir ese momento estúpido en que te miro y sé que estás pensando lo mismo que yo.

Si no te hubiera conocido no tendria que haber respondido veinte mil veces que ni soy tu namorada, ni estamos casados, ni tu eres gay. Seria mucho mejor, porque ahora podria exagerar tanto como quisiera (aunque la verdad es que eso sigo haciéndolo junto con llegar tarde siempre).

Si no te hubiera conocido este blog me daria mucho menos trabajo. No tendria nadie que lo traduciera, ni nadie que me provocara a escribir sobre lo que nos estaba pasando.
Menos lectores, menos jaleos, y yo mucho más tranquila.

La verdad, que Zaida Muxi podría haberse mirado mejor tu portfolio y decidir no darte la plaza. 
Me habría hecho un favor, me habría colocado a alguien que no me escuchara tanto, y que no me diese pie a hablar sin parar. Alguien que nunca me habría dicho: - Es que me parece interesante lo que dices. 
Oye, que yo callada estaría mucho mejor. Sin ti, yo mucho mejor.

Porque eres un cabezón y un pesado con tus manías. Tus desayunos, tus dietas, tus ánimos para que cambie mi vida, tus "Tu puedes" y tus "Con esa mentalidad seguro que no". 
¡Que ganas de que desaparezcas! Que no me digas más que si tengo verguenza ni como ni almuerzo, o que me compares tocino y velocidad mínimo una vez al día.

Que no me escribas más al whatsapp, oye, que estoy harta del tono que me suena cuando lo haces. Que por aquí no te quiero ver más. ¡Vete ya de Porto Alegre!

Pero bueno, antes de irte...te apuntas mi teléfono de allí y me llamas.
Que me has prometido muchas fiestas y hablar mucho catalán. Que el profesor de Constru V se puede ir preparando porque si te tengo cerca un año más, voy a aprovecharlo com certeza. Por aquello de no separarte de las personas interesantes, de las personas que siempre encuentran parking.

Yo no sé si hemos exprimido el limón lo suficiente, si es legal disfrutar tanto en un solo año, si voy a olvidarlo o si voy a contárselo a mis nietos.

Sólo sé que, por el momento, ha sido el mejor año de mi vida. 
Y que tú tienes mucho que ver en eso.

Valeu Paco. Foi demais.

Estimat intercanvista,

No ho facis a la meva manera. No, en serio. Vull dir, si vols fer-ho bé, no ho facis com jo. 

El primer semestre et trobaràs una mica perdut, veuràs que la manera d’ensenyar aquí és diferent que a Barcelona. No sabràs molt bé de què va la gent aquí, estaràs flipant tot el dia: entre que et conviden aquí i allà, i que sembla que diguis el que diguis a classe és brillant perquè ets de fora i tens un “olhar” diferent. No et fiïs, no facis com jo, tu tancat a casa i treballa. No et relaxis. No vagis a sopar a casa de companys, no acceptis que et portin a casa en cotxe, no perdis el temps: tu a treballar! Que l’autocad tregui fum.

El quatri passarà, i et veuràs amb presses. Si em fas cas, et matricularàs a projectes per necessitat i a urbanisme per amor a l’art. Després t’acabarà passant que el professor d’urbanisme et sembla molt interessant i l’exercici pròxim a una favela val molt més la pena que un projecte utòpic en un barri industrial de Porto Alegre. Si fas com jo, oblidaràs un, aniràs a per l’altre, arribaràs tard a la segona entrega i no dormiràs algunes nits només perquè és costum i sembla que la feina no val tant si has dormit.

Quan sigui octubre: NI SE T’ACUDEIXI COMPRAR VOLS. I molt menys a la ciutat més remota de Brasil per entrar a Perú creuant la frontera i estalviant-te els diners d’un vol internacional. Ni de conya. En serio. Un viatge de 80 dies per Sud-Amèrica? Oblida-ho. Una bogeria. Et cansaràs, després les fotos només serveixen per plorar. No, en serio, queda’t a Porto Alegre, perquè després els professors et preguntaran: - I no has viscut l’estiu aquí? I et sentiràs culpable de no haver pogut patir la calor humida infernal d’aquesta ciutat. Queda’t. Queda’t i no pateixis que et deixo un ventilador en herència.

Si viatges. Que no sigui lluny. Pots anar a casa a passar el Nadal fred amb la família. Ningú entendria que volguessis banyar-te al mar la nit de Nadal o de cap d’any. Ningú et perdonarà quedar-te gaudint d’un any únic a la teva vida i no poder obrir cap paquet cagat per un tronc.

Ni se’t passi pel cap passar el carnaval en alguna de les ciutats amb més fama. Ni Rio, ni Salvador, ni Recife. Ni les tres en la mateixa setmana. Massa gent, massa samba, massa cervesa. No cal. És que si ho fas, arribaràs a classe dues setmanes més tard d’haver començat el curs. I no t’ho perdonaria mai, això. Haver de demanar perdó i bufff. No.

Quan arribis, i facis el treball final de graduació, veuràs que els teus companys estan super emocionats amb el seu últim projecte: i tu també ho has d’estar. Escull un tema com ells, alguna cosa construïble de veritat. Ves cada setmana a orientar-te amb el professor i corregeix sempre. No pensis en que et queden pocs mesos en aquest país: tu treballa.

Per Setmana Santa, a casa, que aquí no existeix, ni se t’acudeixi baixar per la costa uruguaia fins a Buenos Aires. I viatjar en mig del quatrimestre a Brasília i Minas Gerais? Estàs boig o què? Tu treballa. Concentra't. Dibuixa. Tots els dies a casa. Ni sortir, ni cerveja gelada, ni conèixer gent, ni res.

No ho he mencionat, però la idea de fer un blog i escriure el que penses de l’intercanvi pot esclatar-te a les mans. Et diran que tens la ment tancada, i que no calia que donéssis la teva opinió. Però també et diran que has dit el que tothom pensa i ningú diu. És una mica extrany tot plegat: per no liar-te amb mal de caps, millor no opinis. Calla i obre l'autocad.

Si vols parlar portuguès bé, que no és gens necessari pel que tu vens a fer aquí, pots practicar a classe. No cal que surtis, no cal que et possis a lligar només per practicar l'idioma. Els professors i alguns companys et voldran parlar espanyol per practicar. Si vols aprendre, ni de conya facis cas quan et diguin que la millor manera d'aprendre és un rollito brasileiro. Que no. Que no et liin. Deixa't estar de ties. Posa el facebook en portuguès i ja aprendràs.

Per l’entrega final ja ho tindràs tot preparat. Espero. Potser ni cal que et quedis sense dormir, ni cal que el teu company vingui a casa a viure una setmana, així els teus companys de pis no et voldran fotre fora per ballar Sonia y Selena a les 4 del matí. Si, millor que ho tinguis tot ja preparat i imprimeixis una setmana abans. És una entrega importantíssima a la teva vida.

El dia de la presentació, probablement ningú vingui a ajudar-te a penjar els cartells i a donar-te sort. Una gran pena, perquè fa sentir que no estàs sola. Però els professors estaran contents, et diran que has treballat molt i que el que has projectat fins i tot es podria construir amb els teus plànols. Que tens un treball digne d'algú que s'hi ha dedicat cada dia i s'hi ha deixat la pell.

Perquè això és el que vens a fer aquí, estamos?

10

Avui fa 10 mesos.

10 mesos que no em tallo el cabell.

10 mesos que no tiro el paper de wàter dins del wàter.

10 mesos que no em prenc una clara.

10 mesos que no menjo truita de patates de la iaia.

10 mesos que no camino tranquil·la quan vaig sola pel carrer.

10 mesos que no pujo a un metro.
10 mesos que no vaig a un bon concert.

10 mesos que no condueixo un cotxe.

10 mesos que no puc llegir al bus perquè es mou massa.

10 mesos que no menjo patates braves.

10 mesos que no dino de taper i rodejada d’amics.

Fa 10 mesos que no faig moltíssimes coses que m’agrada fer, però n’he fet tantes d’altres, i aquestes altres (potser perquè no les tornaré a fer mai, potser pel poc que esperava fer-les) han fet que pugui suportar sense problemes totes aquelles coses que es troben a faltar. Que mirant-ho d’una banda, només queden 3 mesos per poder-les tornar a fer. 
(Ai, no sé si vull que passin aquests 3 mesos).

Casualitat o destí.

Call it magic, call it true.

Tot va començar quan al arribar a Porto Alegre em va acollir el Joan a casa seva, el coneixia de la uni (qui no el coneix?) en els dies que vam estar junts vam parlar de mil coses, i vam descobrir que les nostres avies havien sigut veïnes, ja que la família del Joan havia viscut a La Sagrera toooota la vida.

La Sagrera representing.

El Joan va marxar i va arribar el Paco, que per molt enamorat de Barcelona que estigui, ningú li treu lo muy mañico que es. Al Paco li va costar creure’s que tan catalana com jo era tingués arrels tan pròximes a Calatayud. Ell les té “en un pueblo entre Teruel y Cuenca”, però la zona ja és prou propera.

Eren dues coincidències i eren gracioses.

De tots els espanyols que rondem per la capital gaúcha hi ha molts amb qui tens algú en comú, normalment per estudiar gairebé tots arquitectura.

Van passar els mesos i de cop em va escriure el Jordi, perquè teníem amigues en comú i volia saber com estaven les coses per aquí. Un cop arribat, parlant-ne descobrim que vivim al mateix barri, a tres cantonades. I que si ell havia sigut company de taula d’institut amb algú que havia anat al meu. I que si és el veí d’una amiga de l’institut.

Descobreixo després que el Jordi, apart de ser del meu barri, és d’un poble “entre Teruel y Cuenca”. I per fi, prenent una birra, aconseguim descobrir la proximitat de tals pobles.

És molt graciós, quan ets tan lluny de casa, que descobreixis aquestes proximitats. I és molt bon tema per acompanyar unes cervesetes, si és casualitat, destí o, com va dir un argentí “si la gente que llega a Porto Alegre no lo hace por el destino, no se puede entender qué hacen aquí”.

Entre Teruel, Cuenca i La Sagrera.

Ahir, quan ja havia superat tot aquest tema de les casualitats increïbles, descobreixo per una foto que el meu relleu de l’any que vé, un tal Joan, estiueja prop de l’Escala.

Vale. 
Destí. 
Siusplau. 
Pots parar? 
Fa una mica de por tot plegat!