El pitjor dia.

22 de gener de 2014.

San Salvador de Jujuy – Buenos Aires

Era difícil que el pitjor dia del viatge fos un dia complet en un bus. Vale, si contem que el bus no tenia aire i feia una calor insuportable. Que el dia anterior ja ens l’havíem passat en un bus. I que estàvem nervioses per si arribàvem a temps o no a Buenos Aires. Podíem imaginar-ho...

El que no podíem imaginar era que no hi havia cap lloc on canviar diners a Jujuy, i això volia dir pujar-se a un autobús sense diners. Per dormir no en calien, però si per menjar i anar als lavabos. I no, no totes les estacions o gasolineres accepten targetes de crèdit, de fet: cap.

Gràcies a que al conductor li agradaven les pel·lícules d’acció vam estar distretes per la nit i vam oblidar la gana de sopar. Però al matí ja era una altra cosa. Vam parar en una gasolinera i tot i les ganes que teníem d’entrar a un lavabo i rentar-nos la cara o les dents, no teníem diners: així que ens vam conformar en pixar darrera d’un arbre.

Jo ja ho donava per perdut, així que estava conformant-me en oblidar que tenia estomac o resar perquè algú acceptes targeta de crèdit en un algun remot punt del nord d’Argentina, tot i que el problema era que necessitàvem efectiu pel taxi un cop arribades a BBAA.

Mentre jo seia a terra i contava les galetes que ens quedaven per dividir-les entre esmorzar, dinar i sopar, rollo femella mamífer. La Caroline havia adoptat el rol de macho alfa de la manada i havia sortit a caçar, convençuda que aconseguiria diners. 

La seva teoria era que podia comprar amb targeta algun producte, que el venedor li cobrés a la targeta molt més car i li donés la diferència en moneda. Osigui, comprar amb targeta diners. El que és: il·legal i molt poc probable en un país amb tants problemes econòmics com Argentina.

Quan jo ja partia galetes per la meitat, la Caroline tornava somrient de la gasolinera. Ho havia aconseguit. Havia comprat una ampolla d’aigua de 10 pesos per 110 i li havien donat 100 pesos. 100 pesos són 10 euros. No ens treia de la ruïna, però ja era un avanç.

Els 100 pesos van donar per una bossa de patates, dos entrepans de formatge (gracias mundo cruel) y “lo que sobre pal taxi”. 

Entre discussions de com ens ho fariem per arribar al centre de Buenos Aires de nit, quan ens havien dit que era una ciutat molt perillosa, haviem decidit que necessitavem més efectiu, i a la que vam veure un caixer, ens hi vam llançar a sobre.
La Caroline va posar la targeta, va intentar treure diners i de cop el caixer li va dir: Targeta retinguda. Ella va repetir "putain" per sobre de la mitjana de cops que ho diu quan s'enfada i va començar a fotre cops al caixer. Jo vaig optar per trobar algú amb telèfon que ens pogués ajudar a trucar al banc en qüestió. Després de parlar amb senyores que em passaven amb senyores i músiques d'espera, una dona em va deixar clar que no recuperariem aquella targeta mai. Vindrien a treure-la com a molt d'hora en dues setmanes i nosaltres estariem en aquella estació de busos el temps que triga el conductor en pendre un cafè. Així, vam apuntar el nom del lloc i ara puc dir-vos que la targeta de la Caroline descansa en pau just aquí.

L’humor estava tocadet, es pot imaginar, però les pel·lícules d’acció ens seguien distraient. Era mirar per la finestra i pensar: què collons estic fent aquí sense diners, enfadada i només amb un entrepà que em fa fàstig per menjar. Tot passa amb el temps i evidentment era part de l'experiència i la convivència de tants dies.

Buenos Aires és tan gran que té tres estacions, i havíem comprat per la més llunyana del centre. Mal. Aquesta era el nostre segon problema: havíem de baixar a “General Pacheco” perquè era l’única opció a internet i en realitat volíem baixar a “Retiro”. 

Teníem dues opcions: o ens fèiem les tontes i baixàvem a l’última i si ens feien pagar la diferència (per si no recordeu, no teníem ni un duro) la Caroline deia en francès que no entenia res. O amablement, li comentàvem al conductor que si ens podíem quedar dues parades més: porfi porfi muchas gracias.

Vam optar per la segona, i quan ja érem a Buenos Aires vaig baixar a preguntar-li al conductor quan faltava per la nostra parada. Gairebé vaig cridar d’emoció quan l’home em va explicar que ja havíem passat General Pacheco, que estàvem a Liniers i que la única opció que teníem era baixar a Retiro, que ho sentia molt per no haver-nos avisat, que ara ho teníem difícil per tornar enrere:

- No se preocupe. Ya nos bajamos en Retiro, no hay ningún problema. 

Erem molta poca gent al bus i vam començar a parlar entre nosaltres. Al baixar, una noia molt simpàtica ens va ajudar a demanar un taxi perquè deia que si parlàvem amb accent espanyol, peruà o francès ya ni te cuento, ens voldrien cobrar més. 

Vam trobar hostel per aquella nit, feia una calor humida i estàvem massa cansades. Sopar i dormir, que demà s’acabarà la calor.