Mostrando postagens com marcador por. Mostrar todas as postagens
Mostrando postagens com marcador por. Mostrar todas as postagens

terça-feira, 1 de abril de 2014

Amics anti-robo.



L’Orfanatrofio creua la Ipiranga pel pont amb palmeres, el Paco es preparar per baixar. Si no m’acompanya a casa em toca prendre la decisió: camí curt i insegur o camí llarg i no gaire segur. Com que tinc pressa i són només les 21, decideixo baixar a la primera opció. El Paco baixa a la Venancio, la meva és la següent. Apropo el dit al botó i ressegueixo el bus amb la mirada, ningú s’aixeca... si baixo sola correré tot el camí fins que em senti segura. La por post-assalt no vol jugar amb res i menys avui que porto el portàtil a la motxilla. De cop, algú demana parada, s’aixeca un noi i es col·loca a la porta. Li dic alguna cosa? El persegueixo sense més?

- Hola! Vas cap a la Lima e Silva?
- Si!
- Vale, perfecte, és que un dia em van ass...
- Anem junts!
- Genial!
- Què estudies?
- Arquitectura!
- Jo Enginyeria Civil! També a la Ritter. Vols anar per aquest carrer?
- Si, em va bé.
- D’on ets?
- De Barcelona
- Barcelona? Whoaaah, que guai! I què fas aquí? Barcelona és la millor ciutat del món, no?
- Home, Brasil no està gens malament... però estaria millor si pogués caminar sola.


Arribem a la Lima després d’una petita conversa. No sé el seu nom però li agraeixo.
I em diu, a la manera brasilera aquest “NAAADA!” que sembla que realment no li hagi costat cap esforç tenir-me al costat parlant mentre feia el seu camí.


Arribo a casa pensant que potser exagero i el camí no és tan perillós, obro facebook i llegeixo que tres tios han assaltat a l’Ana just sota la porta de casa seva. 

No, no exagero. 
I si, realment no costa res caminar al costat d’un noi aleatori que espanti qualsevol lladre.
Així que, prepareu-vos usuaris del bus: estic preparada per fer amics anti-robo cada dia!

segunda-feira, 23 de dezembro de 2013

Tudo vai dar certo.



23 de desembre de 2013.
Ilhabela – São Paulo

Tinc el temps just per arribar a la balsa, estic esperant el bus urbà i arriba un que diu BALSA, preguntem al conductor i si si, a la balsa. De cop, el bus gira un carrer en direcció contraria i FANTÀSTIC!

He pujat al bus que dona la volta sencera a tots els barris. Arribo a la balsa just a l’hora que surt el bus que tinc comprat. MERDA. Evidenment, la balsa no vola ni et trasllada instantàniament, així que arribo a São Sebastião mitja hora tard.

En el trajecte a la balsa començo a pensar què faré. Podria fer autoestop. Carona. Veig un cotxe amb matricula de São Paulo i penso en demanar-ho. M’aixeco, m’acosto i els pregunto si són de São Paulo i quan es triga... em diuen 3 hores en cotxe.
Tinc 5 hores per arribar a São Paulo, d’on surt un altre bus que ja he comprat. Faig cua per plorar i demanar que em canviïn el bus que he perdut (la primera cosa no em costarà gaire). Un cop em toca, pregunto quan és el pròxim bus, i com que ni que em canviessin l’horari no arribo a São Paulo desisteixo de fer el numeret. 

Vale Anna. Ara què coi fas? 
Cinc hores per arribar SP. No hi ha bus. Genial. Ho sé, però no vull saber-ho.
El primer que faig, és canviar-me la faldilla per unes malles darrera d’un cartell. Coses que només se m’acudeixen fer en aquests moments d’estrés màxim. Por lo que pueda pasar.
Després em carrego la motxilla a l’esquena i vaig allà on arriba la balsa. Fins que no torni a arribar i els cotxes surtin d’ella, no hi ha ningú. Paro a uns nois, els hi pregunto si creuen que és el millor lloc per parar-se i quan es triga: em diuen que 2 hores i que si no ho aconsegueixo aquí, vagi al centre del poble. Mama, tinc por.

Em col·loco a un costat de la carretera. Arriba la balsa. Comencen a sortir els cotxes. Tanco els ulls. I amb por, timidesa i poques ganes de fer el que estic fent aixeco el braç amb el dit en alt. Els cotxes passen. Ningú s’atura. Tanco els ulls. No vull mirar.
I si em para algú estrany? I si tenen mala pinta? Què dic? Hauria de fer-me un cartellet com a les pelicu... Un cotxe negre frena. Vidres tintats (típic de brasil). Merda. Tinc por. La finestra s’abaixa i una dona de 30 anys, rossa, guapa, ulleres de sol cares i un somriure que no oblidaré apareix darrera.

- On vas?

- A São Paulo.

- On de São Paulo?

- Vaig a la rodoviaria però qualsevol lloc em va bé. He perdut el bus i he d’arribar en 5 hores.
La noia mira el conductor. Parlen fluix. Em mira i somriu.
- Anem a prop de la rodoviaria. Vinga! Puja!

Col·loco la motxilla i m’assec darrera. Em pregunten d’on sóc, què estic fent allà i jo agreixo mil vegades dient-los que són el meu regal de Nadal, el dia de sort de la meva vida. Parem en una gasolinera i m’ofereixo a pagar part de la benzina, no només no em deixen sinó que em porten una ampolla d’aigua per si tinc set. Mentre el noi compra, la noia es gira i em diu:

- No tens por?

- Em moro de por.

- T’hem agafat perquè no vull ni pensar qui et podria agafar.

- Gràcies. Quan t’he vist m’he animat molt.

- Has pujat perquè sóc noia, no? Si no...

- M’ho hauria pensat. No és una cosa que vulgui fer, no tenia més opcions.

- Tu tens por i nosaltres també en tenim. Tudo vai dar certo.

Això. Com m’havia dit la Gabi el dia que ens vam despedir a Porto Alegre. Pega o mochilão, fecha os olhos: tudo vai dar certo.

Curiosament, tot i morir-me de nervis, després de parlar una estona amb ells, m’adormo. Intento mantenir-me desperta però no puc. 

Dormo. M’aixeco arribant a São Paulo. Vaig perfectament puntual i pel que em sembla, estan planejant deixar-me a la mateixa estació de busos. Baixo, els deixo el meu contacte per qualsevol cosa, agraeixo eternament que em salvin la vida i entro a la rodoviaria encara amb temps per esperar el bus que em portarà a Foç d’Iguaçú.




23 de Diciembre de 2013.
Ilhabela – São Paulo

Tengo el tiempo justo para llegar a la balsa, estoy esperando el bus urbano y llega uno donde pone BALSA, preguntamos al conductor y si si, a la balsa. De golpe, el bus gira una calle en dirección contraria y ¡GENIAL!

He subido en el bus que da la vuelta entera a todos los barrios. Llego a la balsa justo a la hora que sale el bus que tengo comprado. MIERDA. Evidentemente, la balsa no vuela ni se traslada instantáneamente, así que llego a São Sebastião media hora tarde.

En el trayecto a la balsa comienzo a pensar que haré. Podría hacer autoestop. Carona. Veo un coche con matricula de São Paulo y pienso en pararlo. Me levanto, me acerco y les pregunto si son de São Paulo y cuanto se tarda… me dicen que 3 horas en coche.

Tengo 5 horas para llegar a São Paulo, de donde sale otro bus que ya he comprado. Hago cola para llorar y pedir que me cambien el bus que he perdido (la primera cosa no me costará nada). Una vez me toca, pregunto cuando es el próximo bus, y como que ni aún cambiándomelo llego a São Paulo desisto de hacer el numerito.

Vale Anna. ¿Ahora qué narices haces? 
Cinco horas para llegar a SP. No hay bus. Genial. Lo sé, pero no quiero saberlo.

Lo primero que hago, es cambiarme la faldilla por unas mayas detrás de un cartel. Cosas que solo se me ocurren hacer en estos momentos de estrés máximo. Por lo que pueda pasar.

Después me echo la mochila a la espalda y voy allí donde llega la balsa. Hasta que no vuelva a llegar y los coches salgan de ella, no hay ninguna. Paro a unos chicos, les pregunto si creen que es el mejor sitio para pararse y cuanto se tarda: me dicen que 2 horas y que si no lo consigo aquí, vaya al centro del pueblo. Mamá, tengo miedo.

Me coloco en un lado de la carretera. Llega la balsa. Comienzan a salir los coches. Cierro los ojos. Y con miedo, timidez y pocas ganas de hacer lo que estoy haciendo levanto el brazo con el dedo en alto. Los coches pasan. Ninguno se detiene. Cierro los ojos. No quiero mirar.

¿Y si se para algún extraño? ¿Y si tienen mala pinta? ¿Qué digo? Tendría que hacer un cartel como en las pelícu… Un coche negro frena. Vidrios tintados (típico de Brasil). Mierda. Tengo miedo. La ventanilla se baja y una señora de 30 años, rosa, guapa, gafas de sol caras y una sonrisa que no olvidaré aparece detrás.

-¿Dónde vas? 
- A São Paulo.
- ¿Dónde en São Paulo?
-Voy a la rodoviaria pero cualquier lugar me va bien. He perdido el bus y tengo que llegar a las 5.
La chica mira el conductor. Hablan flojo. Me mira y sonríe.
- Vamos cerca de la rodoviaria. ¡Venga, sube!

Coloco la mochila y me siento detrás. Me preguntan de donde soy, qué estoy haciendo allí y yo agradezco mil veces diciéndoles que son mi regalo de Navidad, el día de la suerte de mi vida. Paramos en una gasolinera y me ofrezco a pagar parte de la gasolina, no solo no me dejan, sino que me traen una botella de agua por si tengo sed. Mientras el chico compra, la chica se gira y me dice:

- ¿No tienes miedo?
- Me muero de miedo.
- Te hemos cogido porque no quiero ni pensar quien te podría haber cogido.
- Gracias. Cuando te he visto me he animado mucho.
- ¿Has subido porque soy chica, no? Si no...
- Me lo habría pensado. No es algo que quiera hacer, no tenía más opciones.
- Tu tienes miedo y nosotros también lo tenemos. Tudo vai dar certo.

Eso. Como me había dicho Gabi el día que nos despedimos en Porto Alegre. Pega o mochilão, fecha os olhos: tudo vai dar certo.

Curiosamente, aunque me moría de los nervios, después de hablar un rato con ellos, me duermo. Intento mantenerme despierta pero no puedo.

Duermo. Me despierto llegando a São Paulo. Voy perfectamente puntual y por lo que parece están planeando dejarme en la misma estación de buses. Bajo, les dejo mi contacto por cualquier cosa, agradezco eternamente que me salven la vida y entro en la rodoviaria aún con tiempo para esperar el bus que me llevará a Foz de Iguazú.

segunda-feira, 25 de novembro de 2013

El secret



Recordo tan bé a l’Anna de fa un any. I ara m’agradaria anar, trucar a l’habitació i dir-li:
- Va! Deixa de plorar i dir tonteries, posat les bambes verdes i surt a caminar. Camina, coneix, gaudeix. Que el temps passa molt ràpid i et fas vella com per perdre temps deprimint-se per coses que no depenen de tu.

Tot i que, potser si l’Anna de fa un any hagués estat fent tot això, s’hauria conformat amb el que tenia i no hauria vingut al cul de Brasil a buscar alguna cosa que la motivés. Potser només mirem cap a dalt quan hem caigut al fons del pou, i és aleshores quan ens surt aquest instint de supervivència que no coneixíem en nosaltres.

Molta gent va escriure a la llibreta de comiat que jo era valenta. Valenta? No, no ho sóc gens. Conec a gent valenta i jo no ho sóc.

Tots estem còmodes a casa, vivint al barri amb els nostres amics i fent el que se suposa que hem de fer. Estaria molt bé quedar-se a Barcelona estudiant l’últim any de carrera i acabant més aviat la facultat. Si, ho estaria. Però, perquè? 

No és que sigui valenta, és que un dia em vaig preguntar: I perquè?

Perquè servia acabar un any abans, perquè havia de quedar-me sempre a Barcelona, perquè vivia amb els meus pares, perquè era com era i era on era.

Ara obrireu la motxilla de les excuses i sentiré que no teniu diners, que no teniu temps, que és difícil, que blablabla. Jo tampoc em creia res d’això i també tenia una motxilla plena d’excuses barates sobre com de pràctic era quedar-se a Barcelona. Però una nit llarga de projectes amb la Lucia, vaig començar a adonar-me que la motxilla estava plena d’excuses que no havia posat jo. Que estava seguint una vida en línia recta, una línia que no havia dibuixat jo. I que els 20 anys eren l’edat perfecte per agafar un guix i dibuixar la línia de vida que a mi em vingués de gust. 

D’aquella conversa va aparèixer la bogeria de dir: “si hagués d’anar-me a algun lloc, aniria a Brasil”.  I després va canviar a: “si marxo a algun lloc, serà Brasil”. Van passar els dies i va canviar a: “vull marxar a Brasil”, passant per "Papa, mama: crec que demanaré l'erasmus a Brasil". I de cop un dia, ja farà un any, presentant-me a un noi, vaig dir: “estudio arquitectura i l’any que ve me’n vaig a Brasil”. Ala, així. Ni havia començat a fer el portfoli, però ja em creia aquí.

El dia que em van donar la notícia, a part de l’emoció del moment, vaig tenir por. Por de mi. Por de la meva capacitat de creure’m una bogeria que se m'havia passat pel cap una nit fent projectes. 

No és que sigui valenta, és que cada nit anava a dormir pensant: viuré un any a Brasil.
I al final, m’ho vaig creure. I al final, us estic escrivint des de Brasil.

Com m'agrada la meva habitació.




EL SECRETO

Recuerdo tan bien a la Anna de hace un año. Y ahora me gustaría ir, tocar a la puerta de la habitación y decirle:

-¡Va! Deja de llorar y decir tonterías, ponte las zapatillas verdes y sal a caminar. Camina, conoce, disfruta. Que el tiempo pasa muy rápido y te haces vieja como para perder el tiempo deprimiéndose por cosas que no dependen de tí.

Claro que puede ser que si la Anna de hace un año hubiera estado haciendo todo eso, se habría conformado con lo que tenía y no hubiera venido al culo de Brasil a buscar alguna cosa que le motivara. Puede ser que solo miremos hacia arriba cuando nos hemos caído al fondo del pozo, y entonces es cuando nos sale ese instinto de supervivencia que desconocíamos en nosotros.

Mucha gente va a escribir en la libreta de despedida que yo era valiente. ¿Valiente? No, no lo soy. Conozco a gente valiente y yo no lo soy.


Todos estamos cómodos en casa, viviendo en el barrio con nuestros amigos y haciendo lo que se supone que tenemos que hacer. Estaría mucho mejor quedarse en Barcelona estudiando el último año de carrera y acabando antes la facultad. Si, lo estaría. Pero, ¿por qué?

No es que sea valiente, es que un día me pregunté: ¿y por qué?

Para qué servía acabar un año antes, por qué tenía que quedarme siempre en Barcelona, por qué vivía con mis padres, por qué era como era y estaba donde estaba.


Ahora abriréis la mochila de las excusas y sentiréis que no tenéis dinero, que no tenéis tiempo, que es difícil, que blablabla. Yo tampoco me creía nada de eso y también tenía una mochila llena de excusas baratas sobre como de práctico era quedarse en Barcelona. Pero una larga de proyectos con Lucía, voy a empezar a darme cuenta que la mochila estaba llena de excusas que no había puesto yo. Que estaba siguiendo una vida en línea recta, una línea que no había dibujado yo. Y que los 20 años eran la edad perfecta para coger una tiza y dibujar la línea de vida que me diera la gana.

En aquella conversación apareció la tontería de decir: "si me tuviera que ir a algún lado, me iría a Brasil". Y después cambió a: "si me marcho a algún sitio, será Brasil". Van a pasar los días y cambió a: "quiero irme a Brasil", pasando por "Papá, mamá: creo que pediré Erasmus a Brasil". Y de repente un día, ya hará un año, presentándome a un chico, dije: "estudio arquitectura y el año que viene me voy a Brasil". Ala, así. No había comenzado ni a hacer el portafolio, pero ya me veía aquí.

El día que me dieron la noticia, aparte de la emoción del momento, tuve miedo. Por mi capacidad de creerme que fue una locura que se me pasó por la cabeza una noche haciendo proyectos.

No es que sea valiente, es que cada noche me iba a dormir pensando: viviré un año en Brasil.

Y al final, me lo creí. Y al final, os estoy escribiendo desde Brasil.