Sobrevolar Brasil.

2 de gener de 2014.

Porto Alegre – São Paulo – Brasília – Rio Branco.

La Caroline arriba a temps per acabar de tancar la bossa que durem juntes, dinar i marxar cap a l’aeroport tota la família unida. Els meus pares volen a Buenos Aires i jo volo a Rio Branco amb dues escales. 

Quan anem a fer el check-in, potser pels nervis, no preguntem on enviaran la maleta, abans de passar el control se’m passa pel cap que quan fas un vol amb escales et solen donar els bitllets de tots els vols, però només ens han donat un, i a més, el resguard de les maletes diu que les envien a São Paulo. Ai. Moments de nervis, el meu pare que diu que a São Paulo haurem de recollir-les i re-facturar-les; la Caroline que diu que les maletes van a Rio Branco. Definitivament l’hostessa dona la raó al meu pare.

M’acomiado de la família fent fotos a les últimes pàgines de Victus que no he pogut llegir. Passem el control i agafem l’avió a São Paulo on organitzem una mica els dies que tenim i col·loquem algunes objectius: arribar a Bolívia tal dia, arribar a Argentina tal altre. Fullegem la guia “Sudamérica para mochileros” que m’han portat “els reis”. Un cop a São Paulo, retirem maletes, facturem i l’hostessa ens confirma que no tenim un vol amb dues escales, sinó tres vols separats. Tenim la sort de tenir la porta d’embarcament davant del club American Express, una història llarga on puc sopar gratis per tenir una targeta de crèdit i treure menjar per la Caroline. Segon avió del dia, en aquest, hem embarcat amb el sac de dormir (que havia aparegut separat de la motxilla a la cinta d’equipatges) i ens passem el vol rient mentre intentem col·locar el sac com si fos un coixí entre les dues.

Arribem a Brasília amb el temps just, és de nit i podem veure il·luminat l’esquema de la ciutat projectada. Estaríem molt arquitectònicament atentes si no fos perquè hem de tornar a agafar les maletes de la cinta i facturar per tercer cop. Les motxilles triguen, massa. Però quan les tenim, comencem a córrer com boges per l’aeroport fins a trobar el mostrador de GOL. Els ordinadors no ens deixen fer el check-in i darrera el mostrador hi ha dos nois molt poc preocupats que ens diuen que ja han tancat i que hem perdut el vol. I ens ho diuen amb una passivitat que encara al·lucino. Per sort, surt una noia i ens intenta ajudar. Finalment ens facturen les maletes fent-me escriure i firmar a l’etiqueta: “FACTURACIÓN FUERA DE HORA”.

Passem el control i, per rematar el dia, el vol arribarà mitja hora tard. Més els hi val que la maleta hi estigui dins, o la lio. Després de sobrevolar mig Brasil, ha perdut tota la gràcia i només tenim ganes d’arribar. L’avió va mig buit, normal, ja que a cadascú que he dit que anàvem a Rio Branco ens ha preguntat: Ah, però existeix? Ens muntem un campamento gitano a l’avió i bona nit.

Arribem adormides a Rio Branco, portem tot un dia viatjant i seguim al mateix país, però hi ha un canvi horari de 3 hores respecte Porto Alegre. Haurien de ser les 3 i són les 00. El nostre objectiu és arribar a la terminal de busos de Rio Branco, l’últim bus encara no ha passat i el primer passa a les 5. Com que dormir a l’aeroport és més segur que dormir a la rodoviaria, pugem al segon pis (recomanació del Paco, que havia fet exactament el mateix uns 20 dies enrere) i tornem a muntar el campament. 

Sac de dormir a terra i motxilla com a coixí. Bona nit.