Buenos días Buenos Aires.

1 de Febrer de 2014. 

El Calafate – Buenos Aires

 

No hi ha pitjor moment per arribar a Buenos Aires que just a l’inici d’un Boca-River. I just en aquella hora estàvem trucant a la porta del Joaquin, el noi que havíem conegut al Salar d’Uyuni, que ens acolliria l’única nit que passaríem a la ciutat (pel pacte que havíem fet amb el Paco, de no visitar-la i venir junts per Setmana Santa).

Després de deixar-lo veure el partit mentre arreglàvem com arribar a Porto Alegre amb temps per preparar la tercera part del viatge, de comprar el sopar amb McDonald’s i alimentar un mendigo que em va demanar “pa” i no diners (i es va acabar emportant una hamburguesa i dos somriures). Vam sortir a provar la re-famosa festa de Buenos Aires. Anècdotes de la nit apart, un excés d’argentins menjant-te l’orella al més pur estil psicòleg.

Tornem cap a casa amb pluja i en el temps que ens queda entre tancar motxiles i marxar cap al vaixell que ens durà a Colònia de Sacramento (Uruguay) el Joaquin ens convida a dir Bon dia a Buenos Aires des d’un lloc molt privilegiat.

Aquí ens teniu. 

Jo de gran vull ser pingüí.

28 de gener de 2014.

Ushuaia

Ens toca fer el turista familiar. Cinc hores en un barco per navegar encara més al sud pel Canal Beagle, probablement mai seré més al sud del món (Probable però no impossible. Dubto que mai pugui pagar-me un viatge de 3.000€ de 10 dies a l’Antàrtida, però si voleu pagar-me’l, jo vaig encantada).

Foques més que grans que fan sorolls més que estranys. Pingüins, molts pingüins.

Mai havia tingut cap curiositat per aquest animal, i potser mai havia investigat prou, però he de ser sincera en dir-vos que em vaig sorprendre.

Sabia que veuria pingüins i no sabia molt bé el que esperava veure. 

Potser venia massa influenciada pels pingüins-cambrer de Mary Poppins, però vaig quedar admirada per la passivitat dels pingüins.  

 

Cap pressa, cap problema. Panxa a terra o nedar, no tinc més preocupacions. Colònies gegants, soroll de Pingu i una manera de sortir de l’aigua digna de la natació sincronitzada. També em va cridar l’atenció el seu pèl, perdoneu la ignorància però no me’ls imaginava tan peluts.. ara que, amb el fred que feia, no dubto que fos l’uniforme d’hivern (quan escric això i penso que era ple estiu, no vull ni pensar el fred que deu fer per allà ara mateix que jo estic amb l’estufa encesa).

D’altra banda, vaig quedar decebuda pel circ que s’hi crea, barquetes plenes d’humans anant a fer fotos a uns pobres animals que estan allà tan tranquils. La manera no és la millor i dubto que sigui bo que un animal acabi acostumant-se a aquest tracte. Però bé, sempre estem a les mateixes “hem vingut fins aquí, i no em quedaré sense veure pingüins”. No sé si ho recomanaria si algú em digués que va a Ushuaia, però també és veritat que si no veus les coses per tu mateix no pots jutjar si cal o no cal pagar 40€ per jugar a cartes 5 hores i veure pingüins 2 minuts.

Com ja us havia explicat, el fred patagònic ens va despertar un sibaritisme gastronòmic del que després t'obliga a estar a dieta 3 mesos per recompensar l’esforç econòmic de pagar un tros de carn deliciós per 15€. Papa i mama, us ho tornaré, però en realitat és culpa vostra per haver-me educat en menjar tant bé.