North of the wall

25 de gener de 2014.
Glaciar Perito Moreno

Hi ha dos prenent-se ibuprofenos per passar la resaca i dormir al bus mentre jo observo com ens acostem a tal monstruositat de gel. Una de les dues coses que més em va impressionar del Perito, va ser com ens hi vam acostar. 

Primer el veus allà, lluny, una llengua congelada en mig de muntanyes, pots notar la seva grandesa però des de la finestra del bus encara fa un dit d'alçada. T'hi vas acostant i el tema es va fer gran i gran, fins que te n'adones que té les dimensions perfectes per fer de "wall" a Game of Thrones. 

Quan a més a més et dediques a caminar-hi per sobre, et sents en un altre món, en un anunci de Licor del Polo. Després mires al mapa i veus que tot el camí que has fet és tan sols una petitíssima part de la immensitat congelada que hi ha. Som tan petits.

El Perito Moreno és famós per ser un glaciar que es manté, no que creix com es diu. Els glaciars tendeixen a disminuir amb els anys, és naturalesa, però el Perito compensa les seves pèrdues gràcies a que està format per dues llengües de gel i nosequè del riu, cada 4 o 5 anys creix tant que divideix el llac en dues parts, desequilibra els nivells d’aigua, crea pressió, l’aigua forada el gel i pum es torna a trencar (especialistes en glaceres, espero que em perdoneu si he resumit mal y rápido tants anys d’estudi).

Centrem-nos en el que estàvem fent nosaltres. No només anar-hi. Sinó trepitjar-lo. Trepitjar la vuitena meravella natural del món. Posar-se uns grampons i passejar-se amunt i avall entre gel, gel i més gel. 

Acabar prenent un whisky on the glaciar i un alfajor, i per últim passar-se una hora esperant que el Perito es trenqués. I gaudint de la segona cosa que més em va sorprendre: el soroll. Feia just un mes que havia estat a Iguazú escoltant aquell gegant d'aigua caient, i ara escoltava aquell gegant de gel. 

El soroll que feia aquella llengua era com el soroll molt bèstia d’un estómac que té gana o com si n’hagués de sortir un exèrcit de white walkers de dins. Tu ho mires, el sents i vols veure com cau un tros de gel a l’aigua. Sona a voler veure la naturalessa morir, ho sé. 

Potser necessitàvem veure un punt de debilitat d'aquell gegant per no sentir-nos tan petits allà davant. Potser perquè si ho veiem caure, confirmariem que allò és viu. Que és com un monstre amb vida que creix, minva, es queixa i es trenca. Que no veuràs el mateix Perito avui que demà. Però ell ha vist tants anys passar. 

Filosofia a part, l'atac de riure mentre esperavem veure caure un tros va ser memorable. ¡Tanto Perito y tanta hostia!
 

Després de tan riure i filosofar, ens mereixem un gofre de premi per la caminada sobre gel. El fred ens cansa i demà complirem els 40 dies viatjant. 40 de 80. Ai mama.