Els Amics de les Arts diuen que “Tornar sempre
és la millor part de l’aventura”, i jo no he entès mai si volen dir “tornar a
casa” o “tornar al lloc del que marxes”. El primer cas em fa dubtar, però el
segon és remotament impossible. Perquè si, tornar a Porto Alegre algun dia de
la meva vida podria ser graciós, curiós (i imagino que decepcionant alhora),
suposo que veure amb uns altres ulls l’escenari d’aquesta aventura pot tenir
quelcom de positiu, però definitivament no és la millor part.
Així doncs he de creure’m que tornar a casa
era el millor de passar un any fora? Si? Seguro?
Les aventures comencen i acaben, i per això són
aventures i no la vida misma. I tornar feia mandra, si. Però també hi havia
ganes. Així que ho puc deixar en una part “no-tant-negativa-com-podia-semblar”
de l’aventura. (Si, suposo que això no quadrava a l’estrofa de la cançó).
L’episodi final a Porto Alegre havia tingut
tela, el vol havia arribat tard i havia tingut alguns problemes (que
pròximament explicaré si la pluja segueix arruïnant-me els plans de platja).
El que havia de ser un moment èpic de sortida
de l’aeroport va acabar sent un moment cansat mirant a terra i imaginant que
els meus pares haurien decidit asseure en un bar després d’esperar-me dues
hores.
No, no havia sigut així, havien estat ocupant primera línia de barana
les dues hores. Alguns crits em van fer girar el cap i mig llegir una pancarta
on, expressament no deia “Benvinguda Anna”, sinó l'expressió que més mereixia la meva tornada: "I TU, QUÈ?".
Les abraçades, les notícies bomba i els plans
per quedar i veure a tothom es van fer ràpid. I després d’una dutxa i deixar les maletes per obrir un altre dia, vaig
començar a fer “coses que feia 13 mesos que no feia i que increïblement em fan
molt feliç per mínima tonteria que siguin”.
I així estem.
Fent tonteries que fan feliç. :) (I amb les maletes sense obrir, encara).
El meu company es nega a treballar divendres, diu que
“és divendres” i “todo el mundo sabe que los viernes no se
hace nada, los viernes son libres, así que no me lies con tus preocupaciones”. Jo, què voleu que us digui, no els hi trobo res als divendres. Els dilluns el
cine costa un euro. Els dimarts hi ha mercat de fruita. Els divendres no passa
res emocionant. Normalment.
Abast a l'altra banda del món.
Quan m’he assegut a esmorzar, he mirat el mail
i aquí he trobat el que ha fet del meu divendres un dia molt especial.
No tenia cap carta d’amor, no. Tenia un email
del senyor dropbox.
Dimecres passat va ser el primer concert d’Abast
al Koitton Club. Dimecres passat vaig cagar-me en ser tant lluny de Barcelona.
Mentre jo entregava una maqueta, algú estava
assegut darrera un piano cantant cançons noves que fa anys que té escrites.
Ell faria una crítica original al seu blog de friki de concerts, jo només sé dir que m’ha fet molt feliç poder esmorzar
veient aquest primer concert. Que en vull veure més.
Que em fa molt feliç tenir-lo i poder anar-lo
escoltant. Que abans de donar-li al play ja sabia que n’era fan. Que he tancat
els ulls i m’hi he sentit allà, asseguda al costat dels riures d’algú que
estava massa a prop de la càmera que grabava. Que no sé com explicar que no són
els tapers compartits amb el cantant, ni els riures i cerveses amb el
saxofonista. Que no és perquè els conegui, que és que són bons i prou. Que fer
una cançó inspirada en Eduard Punset és el que et faltava, Xab. Que fins i tot
m’ha agradat la cançó lenta talla-venes. Que he d’agrair personalment al Miguel
que salvés “Aquelles coses”. Que no sé si “Límits” era dolenta però “Els nostres
herois” era necessària. Que hi ha alguna que sona a Estem al cas, però se’t
perdona. Que m’he posat gelosa de certa persona quan he sentit “Dimarts”. Que
Pessigolles ha sonat massa lenta i espero que torni al seu ritme habitual. Que
vull que surti el cd. Que vull que feu més concerts. Que vull que n’hi hagi un
quan jo torni. Que vull que tingueu sort, èxit, joquèséquè.
Mi compañero se
niega a trabajar el viernes, dice que "es viernes" y "todo el mundo sabe
que los viernes no se hace nada, los viernes son libres, así que no me
líes con tus preocupaciones".
Yo, que queréis que os diga, no les encuentro nada de especial a los
viernes. Los lunes el cine cuesta un euro. Los martes hay mercado de
fruta. Los viernes no pasa nada emocionante. Normalmente.
Cuando me he sentado a desayunar, he mirado el mail y aquí he encontrado lo que ha hecho del viernes un día muy especial.
No tenía ninguna carta de amor, no.
Tenía un email del señor dropbox.
El miércoles pasado tuvo lugar
el primer concierto de Abast al Koitton Club. El miércoles pasado me cagué en estar tan lejos de Barcelona.
Mientras yo entregaba
una maqueta, alguien estaba sentado detrás de un piano cantando
canciones nuevas que hace años que tiene escritas.
Él haría una crítica original en su blog de friki de conciertos, yo solo
se decir que me ha hecho muy feliz poder desayunar viendo este primer
concierto. Que quiero ver más.
Que me hace muy feliz tenerlo y
poder ir escuchándolo. Que antes de darle al play ya sabía que era fan.
Que he cerrado los ojos y me he sentido allí, sentada al lado de las
risas de alguien que estaba demasiado cerca de la cámara que grababa.
Que no sé como explicar que no son los tupers compartidos con el
cantante, ni las risas y cervezas con el saxofonista. Que no es porque
los conozca, que es que son buenos y punto. Que hacer una canción
inspirada en Eduard Punset es lo que te faltaba, Xab. Que incluso me ha
gustado la canción lenta corta-venas. Que tengo que agradecer
personalmente a Miguel que salvara "Aquelles coses". Que no sé si
"Límits" era mala pero "Els nostres herois" era necesaria. Que hay
alguna que suena a "Estem al cas", pero se te perdona. Que me he puesto
celosa de cierta persona cuando he oído "Dimarts". Que "Pessigolles" ha
sonado demasiado lenta y espero que vuelva a su ritmo habitual. Que
quiero que salga el cd. Que quiero que hagáis más conciertos. Que quiero
que haya uno cuando vuelva. Que quiero que tengáis suerte, éxito,
yoqueséqué.
Que aquí tenéis una fan.
Un fan en la otra punta
del mundo, que después de una semana de primavera a 30 grados y un
calor brasileño al que me tengo que ir acostumbrando, ha visto como
comenzaba una tempestad por la ventana mientras tu cantabas por mis
auriculares: "No t'envia molts records, però saps que no t'ha oblidat. No et truca molt sovint, però saps que no t'ha fallat mai." ("No te manda muchos recuerdos, pero sabes que no te ha olvidado. No te llama muy a menudo, pero sabes que no te ha fallado nunca.")
Un viernes muy especial. Un buen día de lluvia.
Tu dius que ets de Barcelona i et responen
Messi. Com si fos un barri o una plaça que els hi va agradar molt quan hi van
ser. En sa vida ha vist Barcelona, no hi ha anat mai, ni hi ha estat a prop.
Potser no sap ni col·locar-la al mapa... però... Messi.
Després et diuen:
Barcelona...
Barcelona mesmo?
Potser creuen que Barcelona és un país, o que
és un poble, o no sé què coi creuen, però:
- Si. De
Barcelona mesmo, la mateixa, Barcelona, allà hi visc jo.
En un xamfrà dels de Cerdà (l’últim al
nord-est, cosa que vaig descobrir aburrida fent urbanisme), a prop de la
Meridiana. Més a la dreta de la Sagrada Família. Si, a Barcelona. Aquella
ciutat amb el Parc Güell, que farà anys que no veig. Amb platja, on no m’hi he
banyat mai. Amb el Parc de la Ciutadella, descobert a última hora. Amb mil
carrers del centre que no conec.
- Un moment, segur que visc a Barcelona?
Estic començant a dubtar que jo visqui en
aquesta gran ciutat de la que tothom en parla enamorat inclosos els que no hi
han posat mai un peu.
No és que no mel's cregui. Mel's crec perquè cada cop que veig un vídeo o
fotografies, la trobo a faltar. Molt. La veig maca, veig que és la meva ciutat.
Després m’ofereixen passar-hi una setmana de
principis d’Abril per un tema dels vols i no en tinc cap dubte:
- No
vull anar a Barcelona.
És curiós. Ho sé. I també sé que els que sou
allà m’insultareu una estona. Gràcies.
Barcelona és preciosa. La meva habitació no.
Barcelona és una ciutat de postal, amb mil
llocs per passejar i mil bars on prendre una cervesa. S’hi poden fer mil coses,
però si aparec una setmana qualsevol, cansada després d’un llarg vol i amb el
canvi d’hora, no crec que ningú estigui esperant-me per anar a fer el guiri.
Barcelona és una bona ciutat per visitar, per
mudar-s’hi quan ets estudiant. Per gravar-hi un videoclip i dedicar-se a fer
fotos. Créixer en una habitació de 1,90mx2,70m amb finestra a un pati on donen
cuines, no és una cosa digna de videoclip.
Vas al cole, vas a l’institut, els teus amics
viuen al teu costat. Quan et fas gran la teva mare et matricula a una acadèmia d’anglès
a l’altra banda de Barcelona, upper-Diagonal.
No oblidaràs mai el dia de les presentacions:
- Hola.
Em dic (insereix aquí un nom pijo). Tu on vius?
- Hola.
Sóc l’Anna i sóc de La Sagrera. Tu?
- Hola
Anna! Jo sóc de Barcelona.
Aquella acadèmia d’anglès em va treure de la
meva bombolla de barri. Vaig començar a quedar amb gent al centre i vaig
despertar el meu frikisme i/o passió per l’arquitectura quan decidia tornar
caminant un divendres a les 22 des de Francesc Macià fins al barri, canviant de
ruta cada setmana. Els anys anaven passant i adoptem el centre com a territori
conegut, poc a poc vas afegint noves zones de confort al teu plànol de
Barcelona. Les festes majors dels barris són una gran oportunitat per fer
turisme nocturn. Si estudies Arquitectura a l’ETSAB acabes descobrint la ciutat
a base d’emplaçaments de projectes. Amb una mica de frikisme t’aprens els
carrers de l’Eixample de carrerilla en un dinar de Nadal amb el teu pare. I
acabes dominant més que un taxista quan et treus el carnet de conduir.
Ja coneixes Barcelona, perfecte. Però, la
vius?
Jo no.
O molt poc fins ara.
Puc passar-me el dia
tancada a casa treballant i tot el que veig de Barcelona és aquell maleit pati
de llum i pudors.
Tinc ganes de veure Barcelona com una guiri,
tinc ganes de vida d’intercambista a Barcelona. De gaudir-la, de veure-la
diferent. De portar un ritme de vida que em faci conscient de ser on sóc.
Conscient de viure en una ciutat tan admirada des de fora.
Us demano un favor.
Quan torni, quan torni a
ficar-me dins d’aquella habitació massa estreta, quan comenci a queixar-me de
tot, quan estigui fins als ous i plori perquè trobo a faltar la vida d’aquí,
quan passi:
Truqueu-me i treieu-me de casa. Porteu-me a
fer aquesta birra o aquest passeig. Envieu-me el link d’aquesta entrada.
Envieu-me aquesta cançó.
Siusplau, no deixeu que visqui a Barcelona sense
viure-la.
Tu dices que eres de Barcelona y te responden
Messi. Como si fuera un barrio o una plaza que les gustó mucho cuando
estuvieron. En su vida ha visto Barcelona, nunca ha ido, ni ha estado
cerca. Puede ser que no sepa ni colocarla en el mapa… pero… Messi.
Después te dicen:
Barcelona… Barcelona mismo?
Puede ser que crean que Barcelona es un país, o que es un pueblo, o no sé que narices creen, pero:
-Si. De Barcelona mismo, la misma, Barcelona, allí vivo yo.
En un
chaflán de los de Cerdà (el último al noreste, cosa que descubrí
aburrida haciendo urbanismo), cerca de la Meridiana. Más a la derecha de
la Sagrada Familia. Sí, en Barcelona. Esa ciudad con el Parc Güell, que
hará años que no veo. Con playa, donde nunca me he bañado. Con el
parque de la Ciudadella, descubierto a última hora. Con mil calles del
centro que no conozco.
-Un momento, ¿seguro que vives en Barcelona?
Estoy
empezando a dudar que yo viva en esa gran ciudad de la que todo el
mundo habla enamorado, incluidos los que nunca han puesto un pie dentro.
No
es que no me lo crea. Me lo creo porque cada vez que veo un vídeo o
fotografías, la echo de menos. Mucho. La veo bonita, veo que es mi
ciudad. Después me ofrecen pasar una semana a principios de abril por un tema de vuelos y no tengo ninguna duda:
-No quiero ir a Barcelona.
Es curioso. Lo sé. Y también se que los que estáis allí me insultaréis un poco. Gracias.
Barcelona
es preciosa. Mi habitación no.
Barcelona es una ciudad de postal, con mil lugares para pasear y mil
bares donde echarse una cerveza. Se pueden hacer mil cosas, pero si
aparezco una semana cualquiera, cansada después de un largo vuelo y con
el cambio de hora, no creo que nadie me esté esperando para ir a hacer
el guiri.
Barcelona es una buena ciudad para visitar, para mudarse
cuando eres estudiante. Para gravar un videoclip y dedicarse a hacer
fotos. Crecer en una habitación de 1,90mx2,70m con ventana a un patio
donde dan cocinas, no es una cosa digna de videoclip.
Vas al colé, vas al instituto, tus amigos viven a tu lado. Cuando te
haces mayor tu madre te matricula en una academia de inglés en la otra
punta de Barcelona, upper-Diagonal. No olvidarás nunca el día de las
presentaciones:
-Hola. Me llamo (escríbase aquí un nombre pijo). ¿Tú dónde vives? -Hola. Soy Anna y soy de la Sagrera. ¿Tú? -¡Hola Anna! Yo soy de Barcelona.
Aquella academia de inglés me
sacó de mi bombona del barrio. Comencé a quedar con gente en el centro y
desperté de mi frikismo y/o pasión por la arquitectura cuando decidía
volver caminado un viernes a las 22 desde Francesc Macià hasta el
barrio, cambiando de ruta cada semana. Los años iban pasando y adoptamos
el centro como territorio conocido, poco a poco vas agregando nuevas
zonas de confort en tu plano de Barcelona. Las fiestas mayores de los
barrios son una gran oportunidad para hacer turismo nocturno. Si
estudias Arquitectura en la ETSAB acabas descubriendo la ciudad a base
de emplazamientos de proyectos. Con un poco de frikismo te aprendes las
calles del ensanche de carrerilla en una comida navideña con tu padre. Y
acabas dominando más que un taxista cuando te sacas el carnet de
conducir.
Ya conoces Barcelona, perfecto. Pero, ¿la vives?
Yo no.
O muy poco hasta ahora.
Puedo pasarme el día encerrada en casa trabajando y todo lo que veo de Barcelona es ese maldito patio de luces y pestes.
Tengo
ganas de ver Barcelona como una guiri, tengo ganas de vida de
intercambista en Barcelona. De aprovecharla, de verla diferente. De
llevar un ritmo de vida que me haga consciente de estar donde estoy.
Consciente de vivir en una ciudad tan admirada desde fuera.
Os pido un favor.
Cuando
vuelva, cuando vuelva a meterme dentro de esa habitación demasiado
estrecha, cuando comience a quejarme de todo, cuando esté hasta las
narices y llore porque echo de menos la vida de aquí, cuando pase:
Llamarme y sacarme de casa. Llevarme a echarme unas cervezas o a dar un
paseo. Enviadme el lino de esta entrada. Enviadme esta canción.
Por favor, no dejéis que viva en Barcelona sin vivirla.
Gracias.
.jpg)
.jpg)
Així doncs he de creure’m que tornar a casa
era el millor de passar un any fora? Si? Seguro?.jpg)
L’episodi final a Porto Alegre havia tingut
tela, el vol havia arribat tard i havia tingut alguns problemes (que
pròximament explicaré si la pluja segueix arruïnant-me els plans de platja).
