Snowboard al gener.

20 de gener de 2014.

San Pedro de Atacama 

  

 

 És dia d’esport. Lloguem unes bicicletes de muntanya i marxem amb un dibuix a la butxaca cap al Valle de la Muerte. 

Perd tot el misteri quan t’expliquen que es diu així perquè el va descobrir un francès, que el va batejar com a “Valle de Marte” però que pronunciava pitjor que la Caroline i no el va entendre ningú.

Bicicletes i taula d’snow a l’esquena. Ens passem el matí pujant dunes i baixant-les. Una molt bona manera d’aprendre a fer Snow.

 

Tornem al poble i mentre dinem escoltem un grup d’argentines que comenten què duran a la motxilla per l’excursió al Salar d’Uyuni. Estan decidint quins vestides i quin bikini agafen, quan ens veiem obligades a interrompre-les i explicar que, allà, a l’altra banda de la muntanya que separa Xile i Bolívia, fot un fred que no se’l creuen. Que sembla mentida, però els 2.000 metres d’alçada que hem baixat d’un dia per un altre han fet canviar totalment el nostre equipatge: que després de dies en malles, botes, polar i mil capes de jerseis; s’ha convertit en pantaló curt i hawaianes.

L’excursió d’avui és graciosa. El noi que ens la volia vendre ens oferia “géisers” o “llacuna salada”, i quan li vaig dir que havia estat a Islàndia i al Mar Mort, va decidir deixar de vendrem excursions. Tot i així, vam decidir-nos per la llacuna: la sensació de flotar en la sal és digna de repetir. Després de la llacuna salada, una dolça i un mini salar, que clar.. comparat amb el que acabàvem de viure a Bolívia, ens feia riure.

Tornem al poble, i tot sopant, de cop, ens trobem als brasilers amb qui havíem estat a l’Illa del Sol. 

El món és un mocador, i si estàs fent un ruta motxilera, és petitíssim.

Una nit més, m’adormo a les hamaques mirant les estrelles i buscant la Creu del Sud.