Un peu a cada país.

11 de gener de 2014.

Arequipa – Puno - Copacabana

Decidim agafar un bus al matí per poder dormir bé en un llit i que a mi se’m passin les angines. El tenim a les 6, ens durà a Puno i allà ens espera un senyor que diu Fernando o Francisco i ens donarà els bitllets de bus per arribar fins a Copacabana (Perquè ens fiem? No ho sé!) 

Arribem a l’estació de busos a les 5:30, esmorzem i esperem l’autobus. A les 6 arriba un de la companyia, però ens informen que no és el nostre, que el nostre arribarà més tard. Tenim el temps just així que decidim demanar pujar en aquell mateix bus, encara que costa la meitat del preu que hem pagat i no ens tornaran ni un duro. Pugem. Error.

Ens toquen els seients de davant que ningú ha ocupat. El conductor tanca la porta de la cabina, una porta que només té pany per la seva banda. Perfecte, estupendo, 40 persones tancades en un bus on, si al conductor li passa alguna cosa ens quedem allà tancats. Això no és el pitjor. Minuts després d’haver sortit, parem en mig del no-res i pugen dues senyores. I minuts més tard, dues més. I més. I, on estan assegudes aquestes dones? AL PASSADÍS. Al passadís hi ha un grup de dones vestides típiques amb mil bosses plenes de menjar i per la pudor que fa, jo fins i tot diria que hi ha gallines!

Arriba un moment en que les dones del passadís estan a la meva alçada, i no tenen cap problema posar el seu preciós-milenari-faanysquenoveuelchampú cabell trenat al meu recolza braços. Señora, lávese el pelo por los incas!

Aleatòriament les dones van baixant, pugen unes altres, sembla que hem anat a parar al bus inter-chabola oficial. Intento dormir, fins que en un moment baixen totes: visca! I puja un home encorbatat, que es passa més d’una hora parlant al passadís, explicant-nos els avantatges de menjar fibres i venent baba de cargol i altres coses típiques de la tele-tienda.

La Caroline i jo ens estem pixant fa estona, i tenir un home parlant de la importància de la regularitat intestinal, no ajuda: gens! El lavabo del bus està espatllat (he hagut d’anar a comprovar-ho al fons de tot) i quan piquem la porta i el conductor la obra ens diu que si: Enseguidita pararemos.

“Enseguidita pararemos” és traduïble a: quan em doni la puta gana, d’aquí mitja hora o més pararé el bus i baixareu amb la mà entre les cames, hi haurà una chabola i a la part de darrera unes portes com si fossin uns lavabos, que realment amaguen forats de terra, on després de fer el que hagueu de fer, amb un cubell haureu d’agafar aigua marró i tirar-la pel forat, esperant que funcioni d’alguna cosa més que provocar-vos arcades.

Si ho sé, em pixo a sobre.

Hauria sigut molt més higiènic.

Seguim en el nostre viatge a Puno, ja falta poc. A Puno hi ha unes illes típiques de palla flotant al costat peruà del llac Titicaca, però per timing de viatge no ho veurem. El que es veu de Puno desde el bus és com una favela gegant de totxo. No nego que el color taronja sigui bonic, però més endavant sabrem perquè tanta tendència a no pintar cap casa.

Fernando no está. Fernando se fue. Estrés en l’ambient quan l’home no es presenta i no tenim cap resguard respecte la compra. Per sort em trobo a la llista de passatgers, just quan apareix el senyor Fernando. Ens dona els bitllets i pugem al segon bus. Ja som expertes en tràmits d’aduana, ens sabem de memòria el passaport, la data de caducitat i ja no ens equivoquem a la casella País de residencia.

Arribats a la frontera, et fan baixar del bus. Fer el tràmit de sortida de Perú, canviar els sols peruans pels bolivians i caminar tu solet fins a Bolívia, creuar un arc simbòlic i fer el tràmit d’entrada per després tornar a pujar al mateix bus. Com a mínim, fent aquestes tonteries es coneixen persones. En aquest cas, tres brasilers i dos americans mig bojos.

Perú

Bolívia

 

Al arribar a Copacabana ens expliquen que, per ser cap de setmana, tots els allotjaments estan plens. Curiosament, i per primera vegada a la meva vida, sóc l’única persona d’un grup de 7 de parla espanyol com déu mana. Només trobem una habitació de 3 persones.

Tot i que la idea no em va fer gens de gràcia en el seu moment, convencem a la nena que ens la ofereix de quedar-nos 7 persones en una habitació de 3. La Caroline i jo dormirem al llit individual, els 3 brasilers dormiran en un llit de matrimoni, un dels americans a terra amb els sacs de dormir i l’altre americà... l’altre americà pretenia dormir a la dutxa i va acabar dormint al terrat de l’edifici.

El sopar, birres i festa amb música en directe, i parlar anglès després de tan de temps van mantenir-me distreta una estona, però vaig ser la primera a retirar-me i intentar que el mal de cap desapareixi d’una per totes.