Llegia l’altre dia que les copes del món no es
recorden per qui les guanya, sinó per com es viuen.
El primer partit vaig viure la bogeria
brasilera a la Fifa Fan Fest de la
ciutat. Fins i tot vaig anar amb Espanya en el seu primer partit, tothom dona
per suposat que vas amb el teu país de naixement i no era tan dolent fer-ho. Després
ja vaig passar a defensar únicament als verd-i-grocs, i bé, també una miqueta
als companys argentins.
Els partits juntaven molta gent abans, durant i després just al carrer dels bars de la ciutat. Anar al supermercat es va tornar una excursió donant la volta a l'illa, perquè passar pel mig d'australians i holandesos borratxos es feia massa difícil.
Els dies anaven passant i la merda d’arquitortura em
prohibia baixar a veure els partits. La cosa va quedar en baixar a fer cerveses
argentines o veure com el veí projectava a la paret del carrer sense sortida
els partits de la selecció.
Els partits juntaven molta gent abans, durant i després just al carrer dels bars de la ciutat. Anar al supermercat es va tornar una excursió donant la volta a l'illa, perquè passar pel mig d'australians i holandesos borratxos es feia massa difícil.
Els dies anaven passant i la merda d’arquitortura em
prohibia baixar a veure els partits. La cosa va quedar en baixar a fer cerveses
argentines o veure com el veí projectava a la paret del carrer sense sortida
els partits de la selecció.
Després va començar a ploure. Molt. Allà serà
estiu, però aquí fa fred i plou, i això no fa ambient de mundial per res.
Autocad i pluja: gran combinació perquè el mundial consistís en mirar google i
apuntar en un paperet ple de banderes els resultats.
- Yo no
quiero que gane Brasil, los brasileños tienen que darse cuenta de la mierda de
gestión de la copa i de la fifa. Brasil no puede ganar. – deia el Paco.
Però amb mi em feia il·lusió. Neymar i el seu cabell, jo vivint aquí, semblava que si guanyaven seria impossible oblidar aquest mundial.
- Por lo
menos quiero que lleguen cuartos, así me da para ver un partido bien después de
la entrega. – li responia jo.
Però no. Després de l’entrega va venir la
maqueta. I igual que cap futbolero oblidarà el 7-1, ni cap alemany ni cap
brasileiro, jo no la oblidaré per estar al terra de la sala fent maqueta,
mentre els veïns cridaven al carrer i l’ordinador m’ensenyava 4 minuts més
tard, els cruels gols made in Germany.
El Paco, que justament aquell dia havia
decidit anar amb Brasil i deixar-se de morals i polítiques, no s’ho podia
creure:
- Claro,
es como que a ti no te gusta el futbol no lo puedes entender: pero 5-0 es
demasiado. Osea 5 goles es otra cosa. 4 valen, 5 ya no.
Seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeis. No me lo creo. ¿Seis? ¡Qué locura!
Que si, que a mi em semblava tan al·lucinant,
però quan els veïns cridaven, jo reia. Tallant peces de la maqueta, reia de la
desesperació i de tots els comentaris brasilers que omplien el meu facebook.
Va ser dur si. Va ser dur aixecar-se a les 7
per anar en taxis a presentar el treball i sentir com la radio deia que havia
sigut molt pitjor que el Maracanazo.
Que no ho oblidarien mai. No, jo tampoc ho oblidaria.
Un dels professors amenaçava en suspendre tot aquell
alumne que tingués cognom de procedència alemanya (que no són pocs aquí). I
tothom parlava del mateix a totes hores.
El partit Argentina-Holanda semblava ser tan avorrit
que vaig decidir ajudar al Paco a fer la seva maqueta. La disputa pel tercer i
quart lloc em va enxampar ja de vacances, en mig de brasilers desanimats. Un
concert, la primera part i cap a casa que ja n’hem tingut prou de ser humiliats
dins de casa.
I la final. La final no s’oblida mai.
Ni sé quan ha començat. Tal com caminava veia
les teles dels bars: 0-0 i era final de la segona part. Ai mare.
Estava lluny de casa a les prorrogues i tot i
que aquí és un pèl perillós, he decidit tornar caminant a casa des del mercat.
Ja és una tradició.
Tant com recordo el dia de la final de Sudàfrica,
passejant en bicicleta per la Meridiana buida i espantant-me amb els petards i
els crits del gol d’Iniesta; avui caminava de pujada per la Borges, acostant-me
a l’aqüeducte, quan de cop un grup de nois ha cridat: PUTA ARGENTINA al mateix
temps que sonaven petards llunyans. Haurà marcat argentina, he pensat, he
somrigut i he seguit caminant.
No aconseguia veure els números a les teles
del bars, però he sentit un home dient: DALE MESSI DALE MESSI DALE MESSI. I he
sospitat que estava equivocada. Han xiulat el final i he passat pel bar de sota
de casa just en el moment que la tele mostrava un jugador alemany somrient.
Vale. Pues muy bien.
Si no t’agrada el futbol (i mira que ho he
intentat, però no funciona la teràpia), els mundials et són absolutament igual,
i fins ara ja podia guanyar qualsevol, però ara, ara que conec més món, ara que
em parles d’un país i m’apareixen a la ment cares de gent d’allà, ara em sap
greu que argentina no hagi guanyat. I el que menys gràcia em fa és que a Brasil
es celebri la derrota lloant a l’equip que els va humiliar.
Suposo que per això no m’agrada el futbol. Cal
ser tan absurds?
Prefereixo seguir caminant de nit mentre el mireu i us torneu bojos.
