Casualitat o destí.

Call it magic, call it true.

Tot va començar quan al arribar a Porto Alegre em va acollir el Joan a casa seva, el coneixia de la uni (qui no el coneix?) en els dies que vam estar junts vam parlar de mil coses, i vam descobrir que les nostres avies havien sigut veïnes, ja que la família del Joan havia viscut a La Sagrera toooota la vida.

La Sagrera representing.

El Joan va marxar i va arribar el Paco, que per molt enamorat de Barcelona que estigui, ningú li treu lo muy mañico que es. Al Paco li va costar creure’s que tan catalana com jo era tingués arrels tan pròximes a Calatayud. Ell les té “en un pueblo entre Teruel y Cuenca”, però la zona ja és prou propera.

Eren dues coincidències i eren gracioses.

De tots els espanyols que rondem per la capital gaúcha hi ha molts amb qui tens algú en comú, normalment per estudiar gairebé tots arquitectura.

Van passar els mesos i de cop em va escriure el Jordi, perquè teníem amigues en comú i volia saber com estaven les coses per aquí. Un cop arribat, parlant-ne descobrim que vivim al mateix barri, a tres cantonades. I que si ell havia sigut company de taula d’institut amb algú que havia anat al meu. I que si és el veí d’una amiga de l’institut.

Descobreixo després que el Jordi, apart de ser del meu barri, és d’un poble “entre Teruel y Cuenca”. I per fi, prenent una birra, aconseguim descobrir la proximitat de tals pobles.

És molt graciós, quan ets tan lluny de casa, que descobreixis aquestes proximitats. I és molt bon tema per acompanyar unes cervesetes, si és casualitat, destí o, com va dir un argentí “si la gente que llega a Porto Alegre no lo hace por el destino, no se puede entender qué hacen aquí”.

Entre Teruel, Cuenca i La Sagrera.

Ahir, quan ja havia superat tot aquest tema de les casualitats increïbles, descobreixo per una foto que el meu relleu de l’any que vé, un tal Joan, estiueja prop de l’Escala.

Vale. 
Destí. 
Siusplau. 
Pots parar? 
Fa una mica de por tot plegat!

North of the wall

25 de gener de 2014.
Glaciar Perito Moreno

Hi ha dos prenent-se ibuprofenos per passar la resaca i dormir al bus mentre jo observo com ens acostem a tal monstruositat de gel. Una de les dues coses que més em va impressionar del Perito, va ser com ens hi vam acostar. 

Primer el veus allà, lluny, una llengua congelada en mig de muntanyes, pots notar la seva grandesa però des de la finestra del bus encara fa un dit d'alçada. T'hi vas acostant i el tema es va fer gran i gran, fins que te n'adones que té les dimensions perfectes per fer de "wall" a Game of Thrones. 

Quan a més a més et dediques a caminar-hi per sobre, et sents en un altre món, en un anunci de Licor del Polo. Després mires al mapa i veus que tot el camí que has fet és tan sols una petitíssima part de la immensitat congelada que hi ha. Som tan petits.

El Perito Moreno és famós per ser un glaciar que es manté, no que creix com es diu. Els glaciars tendeixen a disminuir amb els anys, és naturalesa, però el Perito compensa les seves pèrdues gràcies a que està format per dues llengües de gel i nosequè del riu, cada 4 o 5 anys creix tant que divideix el llac en dues parts, desequilibra els nivells d’aigua, crea pressió, l’aigua forada el gel i pum es torna a trencar (especialistes en glaceres, espero que em perdoneu si he resumit mal y rápido tants anys d’estudi).

Centrem-nos en el que estàvem fent nosaltres. No només anar-hi. Sinó trepitjar-lo. Trepitjar la vuitena meravella natural del món. Posar-se uns grampons i passejar-se amunt i avall entre gel, gel i més gel. 

Acabar prenent un whisky on the glaciar i un alfajor, i per últim passar-se una hora esperant que el Perito es trenqués. I gaudint de la segona cosa que més em va sorprendre: el soroll. Feia just un mes que havia estat a Iguazú escoltant aquell gegant d'aigua caient, i ara escoltava aquell gegant de gel. 

El soroll que feia aquella llengua era com el soroll molt bèstia d’un estómac que té gana o com si n’hagués de sortir un exèrcit de white walkers de dins. Tu ho mires, el sents i vols veure com cau un tros de gel a l’aigua. Sona a voler veure la naturalessa morir, ho sé. 

Potser necessitàvem veure un punt de debilitat d'aquell gegant per no sentir-nos tan petits allà davant. Potser perquè si ho veiem caure, confirmariem que allò és viu. Que és com un monstre amb vida que creix, minva, es queixa i es trenca. Que no veuràs el mateix Perito avui que demà. Però ell ha vist tants anys passar. 

Filosofia a part, l'atac de riure mentre esperavem veure caure un tros va ser memorable. ¡Tanto Perito y tanta hostia!
 

Després de tan riure i filosofar, ens mereixem un gofre de premi per la caminada sobre gel. El fred ens cansa i demà complirem els 40 dies viatjant. 40 de 80. Ai mama.

Qui canvia el paisatge?

17 de gener de 2014.

2n dia Tour Uyuni

 

Després de la visita al Salar, el 4x4 havia tirat milles fins arribar a un poblet minúscul amb una casa “hotel” on ens acollirien. Allà vam poder dutxar-nos amb aigua calenta, en una situació bastant graciosa en la que, mentre la Caroline i jo mantinguéssim l’aigua calenta encesa en una dutxa amb parets de palla, totes les dutxes de les habitacions en tindrien. Quan acabéssim, tornaria l’aigua gelada. Molta tensió per una simple dutxa.

 
Vam sopar en família, ens vam conèixer entre tots i vam aprendre a jugar al joc de cartes argentí per excel·lència: El Truco.

El dia següent el despertador sona ben d’hora ben d’hora, i no sé si he estat més estona al llit o al lavabo. Bolivia style. Temes íntims apart, el 4x4 arranca i seguim el camí. 

No sabem massa on som, no sabem massa on anem.

Confiem en el conductor i passem el dia dins el cotxe, amb algunes parades quan volem fer fotos. Potser no recordo els noms dels llocs, si llacuna d’un color, si desert del noséquè.

L’única cosa que recordo són els meus ulls oberts mirant per la finestra. En un racó perdut del món, perduts pel sud de Bolívia. Tot el que podies veure era paisatge, no hi havia cap altre cotxe, no hi havia ningú, cap casa, cap persona. Pasaitge. Muntanya. I 5 minuts després, desert. I un temps després, un llac. Flamencs. I ara fa sol, i de cop: NEVA!

 

Tot és blanc. No es veu res. Perdem el rastre dels 4x4 anteriors. El conductor ens diu que haurem de tornar enrere si no vé ningú més, el convencem per seguir. Avancem. Ara torna a fer sol. Més desert. Ruïnes inques. Dinar al maleter.

No enteníem absolutament res. 

Teníem la sensació de ser en un videojoc, de ser el cotxe que corre mentre un nen està decidint l’escenari  i la meteorologia. 

Bolívia sorprèn, potser per no ser massa coneguda, potser perquè no he vist cap altre lloc del món on passin aquestes coses.






 

La sensació de llibertat és màxima. Que gran és el món i que petits que som nosaltres.

Enamorada del paisatge, amb fred, però sentint-me molt afortunada d'estar gaudint de tot allò. Era observar, al·lucinar, i cantar dins del cotxe.

Arribem a la casa que ens acollirà aquesta segona nit. 

Sopem i juguem a cartes, l’electricitat acaba a les 22. Alguns amb vi, altres amb suero, passem la nit i dormim poques hores a l’habitació de sis.