Mostrando postagens com marcador cultura. Mostrar todas as postagens
Mostrando postagens com marcador cultura. Mostrar todas as postagens

quinta-feira, 24 de abril de 2014

Sant Jordi Gaúcho




Pel poder que m'otorga Erasme de Rotterdam (que ara resulta que era català) de fer el que vull quan vull i perquè vull: he decidit que a Brasil, Sant Jordi és avui.

Perquè? Perquè ahir feia un dia de merda i tenia feina.
Així doncs: avui passejaré pel carrer, avui felicitaré al Jordi, em compraré algun llibre, esperaré que algún pretendent em regali una rosa i pensaré en la Marina, que es fa gran.
 
Com que cap pretendent m’ha regalat res, i la floristeria de la cantonada estava tancada quan hi he passat per davant, m’he centrat en trobar un llibre i donar per vàlides les roses virtuals rebudes.

He baixat al parc a prendre un chimarrão amb el Jordi i el Paco, l’un molt d’acord amb el canvi de dia i l’altre que només s’ha preocupat per vestir-se del Madrid i demostrar-nos el seu orgull.

Hem begut, hem parlat, ens han intentat vendre un llibre sobre sexe de tribus caníbals i el sol ha anat marxant.

Pensant-ho bé, ja tinc masses llibres com per seguir comprant-ne i no sé si hi cabran tots a la maleta. He acabat desistint del llibre també, ahir en vaig treure dos de la biblioteca per preparar el pròxim viatge i ja en tinc prou.

Hem acabat anant al mercat, comprant cuies, bombes, filtres, herba i termos per convertir-nos tots en bons gaúchos.

Sense rosa, sense llibre, però amb tradicions.

quinta-feira, 10 de abril de 2014

Dos punts i tanco parèntesi.

Sona: Belle and Sebastian - There's too much love.

Me gusta levantarme con la persiana abierta y ver que hace buen dia desde la cama. Me gusta salir al salón y ver los dos candados, me gusta porque estoy sola y puedo hacer todo el ruido que quiera. Me gusta dar los "Buenos dias" a Floqui y Michi e intentar tocarles porque a veces se dejan. Me gusta sacar la florecita amarilla al balcón, regarla y beberme el resto de la botella de camino a la cocina. Me gustan mis desayunos, me gusta la avena con el gusto del Nescau. Me gusta entrar en facebook y ver que en Barcelona es mediodia y la gente lleva otro ritmo al mio. 

Me gusta hacer siempre el mismo camino para ir al centro. Me gusta conocer Porto Alegre. Me gusta la Casa de Cultura Mario Quintana. Me gusta ir al cine, me gusta que cueste 5 reales. Me gusta que la taquillera no se de cuenta que no soy de aqui. Me gusta entender toda una película en portugués. Me gusta caminar. Me gusta el mercado. Me gusta pensar que en algunos años todo ese centro será precioso y me gusta pensar que volveré para verlo. Me gusta comer a la hora que yo quiero comer. Me gusta comer sushi con vistas a mi proyecto. Me gusta ser la rara de la esquina que dibuja mientras come y sonrie hablando por whatsapp. Me gusta planear aún más viajes. Me gusta que en dos días nos vayamos a Buenos Aires y no tenga nada preparado aún.

Me gusta el puerto antiguo. Me gustan esas gruas ahí quietecitas que parece que han visto todo lo que ha pasado por allí y ahora nadie las mira. Me gusta que el policia me mire raro porque me he sentado allí sin nada por hacer. Me gusta perderme por el centro. Me gusta entrar en la Renner y comprarme esas mallas que tienen todas las brasileñas. Me gusta volver a casa con los hooligans del equipo uruguaio que hoy juega contra el Grêmio. Me gusta que bajen por la Borges cantando y no sepan que yo si que les entiendo. Me gusta llegar a casa y que Ale esté de buenas. Me gusta hablar de política, manifestaciones y las diferencias entre los indignados de aquí y de allí.

Me gusta ir a la UFRGS sin ser de allí para mirar trabajos relacionados con el mio. Me gusta encontrarme gente conocida. Me gusta el trato que he hecho con Sergio de que él me habla español y yo le hablo portugués y así los dos practicamos. Me gusta ver a Pedro y pensar que, aunque yo tengo mis defectos, sé que no soy tan imbécil y prejuiciosa como él. Me gusto. 

Me gusta volver a casa, cambiarme e ir al gimnasio rápido para llegar a tiempo. Me gusta sudar. Me gusta pensar que aunque el resultado sea lento, me siento bien allí. Me gusta Lucas. Me gusta que chille mi nombre cuando me ve sufriendo sólo para guiñarme un ojo. Me gusta que me hable portuñol y que me pregunte si estoy bien cada 10 minutos. Me gusta que juege el Grêmio y que cuando marque en el gimnasio suene una campanita. Me gusta que al irme todos me digan "Hasta mañana".

Me gusta la Lima e Silva. Me gusta volver a casa con la botella y la toalla en la mano. Me gusta ver el partido en las teles de todos los bares. Me gusta vivir en un callejón. Me gusta que cuando giro la esquina, si el guardacoches no está, puedo llegar hasta casa bailando sin que nadie me vea. 

Me gusta subir y que todo el mundo esté durmiendo. Me gusta ducharme mientras escucho La Competència. Me gusta escribir el resumen del viaje de verano, ponerme alguna serie y dormir tranquila.

Me gusta que cada día sea sábado. Me gusta que me guste todo. Me gusta escribirte esto y llenarte el facebook. Me gusta pensar que podria escribirlo en el blog. Me gusta tener un blog y me gusta pensar que alguien se levantará en unas horas en Barcelona y lo leerá. Si, me gusta esta vida.



terça-feira, 14 de janeiro de 2014

Sucre mola.



14 de gener de 2014. 
Sucre
 
Arribem pel matí a Sucre, ens hi quedarem una nit i la tarda següent marxarem ja cap a Uyuni. Sembla que la Caroline ha heredat les meves angines i optem per un hostel calmat i més tranquil on poder descansar bé. No sé ben bé com, acabem anant a parar a una pensió buida on les habitacions semblen fetes per nens petits. Encantades amb les cortines, llençols i tauletes de nit de colors, i sobretot amb el preu, ens quedem i gaudeixo, i no exagero, de la millor dutxa que he pres des de que vaig sortir de Barcelona al Juliol.


Després de buscar on rentar la roba per treure la pudor de tabac de la roba i que ens la tornin a temps, fem cas a la guia, que diu que a Sucre hi ha unes petjades de dinosaure que cal veure. Mec Error. Acabem en un parc-d’atraccions que no sembla gens Bolívia, observant unes petjades en una paret vertical i reproduccions 1/1 d’espècies arxiconegudes. 
 




Passem una bona estona pensant que ens estan timant, descobrim que realment són petjades perquè no sé què de la terra que s’ha plegat i ara apareixen les petjades en vertical. Superinteressant, si.
El millor de la visita són les furgonetes-bus que ens porten i ens tornen al centre. Com ens agrada barrejar-nos amb la gent local! Dépaysement total.





Al contrari que La Paz, Sucre té nucli històric, casetes blanques i maques que imiten l’estil del sud d’Espanya. Al centre tot és blanc, i encara que a la perifèria domini el tema de “no acabo la casa i així no pago impostos”, no és tan evident com a La Paz i es barreja amb el verd dels boscos.

Sang, riquesa minera i bosc amazònic.
























Visitem la casa on es va firmar la independència de Bolivia, ja som expertes en el munt de presidents mafiosos i assassins que va tenir el país, i per últim, llegim a la guia que, si ho demanes et deixen pujar a la cúpula de l’ajuntament.


 
Allò que diuen de “vigila amb el menjar d’aquests països”, es comença a fer present. Loperamida en mà i arròs bullit per sopar. Començarà un dels malsons més graciosos i memorables del viatge.