100

Recordo que quan era petita, mirava les olimpíades a casa amb les amigues d’estiu. Escollíem cada una un país al qual recolzàvem i no, cap de les tres va escollir mai Espanya.

Recordo que la Marina, friki del manga en aquella època, tenia claríssim que recolzava a Japó. Crec que també era perquè de petita tenia els ulls axinats i se sentia còmoda animant a algú com ella. La Diana animava a Canadà, suposo que per portar la contrària i anar-se’n a la banda oposada del mapamundi. 
Jo ho vaig veure molt fàcil, vaig ser molt pràctica: vaig triar la bandera més divertida.

I sí, no ho dubteu ni un moment, a una nena petita que li agrada el verd i el groc, una bandera amb una rodona i estrelletes era amb diferència, la millor bandera a escollir. 
Així va néixer la meva passió per Brasil. Animant a gent estranya en esports estranys. Tot fos per veure la bandera verda al podi de quatre en quatre anys.

Imagino que aquesta tonteria em va causar simpatia pel país, i suposo que si va influir quan em va passar pel cap dir-ho als meus pares.

- Si marxessis hauria de ser un país on t’interessés acadèmicament o per l’arquitectura.

- Ja, Papa, però és que anar a Berlín és molt difícil perquè demanen un nivell molt alt d’alemany.

- I si no fos Berlin? Una altra ciutat? Un altre país?

- Mmmmmm perquè... Brasil us sembla molt lluny?

I perquè coi us estic explicant això ara?

Perquè en aquell moment, quan mirava banderes, no m’hauria imaginat on estic asseguda ara. I encara menys imaginava que viatjaria tant, que aprenderia tant, que coneixeria tantes persones, que l’experiència em canviaria tant, que crearia un blog, i molt menys que seguiria escrivint gairebé un any després.

Aquesta és l’entrada número 100, d’un blog que vaig començar perquè creia que em sentiria sola i no volia agobiar amb emails infinits a algú que em deia que escrivia prou bé per fer-ho públic.

Però no, tampoc imaginava quan vaig començar que em llegiria algú més que el meu germà cotillejant, que algú em seguiria a veure si he escrit o no, o que les meves tonteries podrien animar el dia a algú.

Doncs això. Que no vaig guanyar mai cap concurs per Sant Jordi, i no sé si feia molt feliç pujar a recollir la rosa i el vale de l'Abacus, però cada cop que miro les visites del blog somric com una idiota i sí, em feu feliç.

Gràcies per ser a l’altra banda de la pantalla llegint, i encara més gràcies a aquells poquets que trenquen la distància i la vergonya i em dieu: “Eh, estic aquí, segueix!”. 100 gràcies.

Què ha passat?

L’escrit anterior ha estat esborrat per decisió personal.

No vaig ser conscient dels no-límits d’internet i aquest blog, que fins ara llegíeu quatre gats, i ahir va superar el triple de visites de tota la seva vida. Potser no hauria d’haver-se traduït i hauria seguit en l’anonimat català, però volia seguir amb la normalitat el blog (el traductor tradueix quan li dona la gana). 

Per facebook l’entrada es va expandir, vaig rebre moltíssims missatges de recolzament, que em deien que havia dit el que tothom pensava i ningú deia. També vaig rebre crítiques perquè hi ha qui va entendre que Barcelona em sembla la millor escola del món (i no és així) o per qui va entendre que dic que l’escola d’aquí em sembla dolenta (que tampoc és així).

El meu comentari era una reflexió general sobre la diferència entre ambdues coses i com d’estrany em suposava treballar de la manera d’aquí, estan acostumada als discursos d’allà.

Cadascú fa les coses a la seva manera i en cap cas la meva humil opinió d’estudiant que no en té ni idea, hauria de trencar un model educatiu d’escala tan gran.

Dit això, i afegint que, com ja diu al meu perfil, sóc una exagerada i això és un blog personal on dic tonteries i reflexions, demano perdó si algú s’ha sentit ofès pel meu comentari.

També vull donar les gràcies a tots els comentaris rebuts, sobre tot als de l’arquitecte que va comentar aquí, al blog, que és digne de llegir i reflexionar. I a tots els que m’animeu dient-me que no he de baixar el cap.

Treure el text és una decisió personal i potser temporal, causada per la obvia reacció dels protagonistes, que s’han trobat de cop immersos en una polèmica que no esperaven.

La pròxima vegada pensaré dues vegades.

Queda apresa la lliçó.

El escrito anterior ha sido borrado por decisión personal.

No fui consciente de los no-límites de internet y este blog, que hasta ahora leían cuatro gatos y ayer superó el triple de visitas de toda su vida. Tal vez no debió de haberse traducido y habría seguido en el anonimato catalán, pero quería seguir con la normalidad del blog (el traductor traduce cuando le da la gana).

Por facebook la entrada se expandió, recibí muchísimos mensajes de apoyo, que me decían que había dicho lo que todo el mundo pensaba y nadie decía. También recibí críticas porque hubo quien entendió que Barcelona me parece la mejor escuela del mundo (y no es así), o quien comprendió que digo que la escuela de aquí me parece mala (que tampoco es así).

Mi comentario era una reflexión general sobre la diferencia entre ambas cosas y como de extraño me suponía trabajar de la manera como se trabaja aquí, estando acostumbrada a los discursos de allí.
Cada uno hace las cosas a su manera y en ningún caso mi humilde opinión de estudiante que no tiene ni idea, tendría que romper un modelo educativo de escala tan grande.

Dicho esto, y añadiendo que, como ya digo en mi perfil, soy una exagerada y esto es un blog personal donde digo tonterías y reflexiones, pido perdón si alguien se ha sentido ofendido por mi comentario.
También quiero dar las gracias a todos los comentarios recibidos, sobretodo los del arquitecto que comentó aquí, en el blog, que es digno de leer y reflexionar. Y a todos los que me animáis diciéndome que no tengo que agachar la cabeza.

Quitar el texto es una decisión personal y tal vez temporal, causada por la obvia reacción de los protagonistas, que se han encontrado de golpe inmersos en una polémica que no esperaban.

La próxima vez pensaré dos veces.

Queda aprendida la lección.

10

Avui fa 10 mesos.

10 mesos que no em tallo el cabell.

10 mesos que no tiro el paper de wàter dins del wàter.

10 mesos que no em prenc una clara.

10 mesos que no menjo truita de patates de la iaia.

10 mesos que no camino tranquil·la quan vaig sola pel carrer.

10 mesos que no pujo a un metro.
10 mesos que no vaig a un bon concert.

10 mesos que no condueixo un cotxe.

10 mesos que no puc llegir al bus perquè es mou massa.

10 mesos que no menjo patates braves.

10 mesos que no dino de taper i rodejada d’amics.

Fa 10 mesos que no faig moltíssimes coses que m’agrada fer, però n’he fet tantes d’altres, i aquestes altres (potser perquè no les tornaré a fer mai, potser pel poc que esperava fer-les) han fet que pugui suportar sense problemes totes aquelles coses que es troben a faltar. Que mirant-ho d’una banda, només queden 3 mesos per poder-les tornar a fer. 
(Ai, no sé si vull que passin aquests 3 mesos).