Mostrando postagens com marcador fotos. Mostrar todas as postagens
Mostrando postagens com marcador fotos. Mostrar todas as postagens

quinta-feira, 10 de abril de 2014

Dos punts i tanco parèntesi.

Sona: Belle and Sebastian - There's too much love.

Me gusta levantarme con la persiana abierta y ver que hace buen dia desde la cama. Me gusta salir al salón y ver los dos candados, me gusta porque estoy sola y puedo hacer todo el ruido que quiera. Me gusta dar los "Buenos dias" a Floqui y Michi e intentar tocarles porque a veces se dejan. Me gusta sacar la florecita amarilla al balcón, regarla y beberme el resto de la botella de camino a la cocina. Me gustan mis desayunos, me gusta la avena con el gusto del Nescau. Me gusta entrar en facebook y ver que en Barcelona es mediodia y la gente lleva otro ritmo al mio. 

Me gusta hacer siempre el mismo camino para ir al centro. Me gusta conocer Porto Alegre. Me gusta la Casa de Cultura Mario Quintana. Me gusta ir al cine, me gusta que cueste 5 reales. Me gusta que la taquillera no se de cuenta que no soy de aqui. Me gusta entender toda una película en portugués. Me gusta caminar. Me gusta el mercado. Me gusta pensar que en algunos años todo ese centro será precioso y me gusta pensar que volveré para verlo. Me gusta comer a la hora que yo quiero comer. Me gusta comer sushi con vistas a mi proyecto. Me gusta ser la rara de la esquina que dibuja mientras come y sonrie hablando por whatsapp. Me gusta planear aún más viajes. Me gusta que en dos días nos vayamos a Buenos Aires y no tenga nada preparado aún.

Me gusta el puerto antiguo. Me gustan esas gruas ahí quietecitas que parece que han visto todo lo que ha pasado por allí y ahora nadie las mira. Me gusta que el policia me mire raro porque me he sentado allí sin nada por hacer. Me gusta perderme por el centro. Me gusta entrar en la Renner y comprarme esas mallas que tienen todas las brasileñas. Me gusta volver a casa con los hooligans del equipo uruguaio que hoy juega contra el Grêmio. Me gusta que bajen por la Borges cantando y no sepan que yo si que les entiendo. Me gusta llegar a casa y que Ale esté de buenas. Me gusta hablar de política, manifestaciones y las diferencias entre los indignados de aquí y de allí.

Me gusta ir a la UFRGS sin ser de allí para mirar trabajos relacionados con el mio. Me gusta encontrarme gente conocida. Me gusta el trato que he hecho con Sergio de que él me habla español y yo le hablo portugués y así los dos practicamos. Me gusta ver a Pedro y pensar que, aunque yo tengo mis defectos, sé que no soy tan imbécil y prejuiciosa como él. Me gusto. 

Me gusta volver a casa, cambiarme e ir al gimnasio rápido para llegar a tiempo. Me gusta sudar. Me gusta pensar que aunque el resultado sea lento, me siento bien allí. Me gusta Lucas. Me gusta que chille mi nombre cuando me ve sufriendo sólo para guiñarme un ojo. Me gusta que me hable portuñol y que me pregunte si estoy bien cada 10 minutos. Me gusta que juege el Grêmio y que cuando marque en el gimnasio suene una campanita. Me gusta que al irme todos me digan "Hasta mañana".

Me gusta la Lima e Silva. Me gusta volver a casa con la botella y la toalla en la mano. Me gusta ver el partido en las teles de todos los bares. Me gusta vivir en un callejón. Me gusta que cuando giro la esquina, si el guardacoches no está, puedo llegar hasta casa bailando sin que nadie me vea. 

Me gusta subir y que todo el mundo esté durmiendo. Me gusta ducharme mientras escucho La Competència. Me gusta escribir el resumen del viaje de verano, ponerme alguna serie y dormir tranquila.

Me gusta que cada día sea sábado. Me gusta que me guste todo. Me gusta escribirte esto y llenarte el facebook. Me gusta pensar que podria escribirlo en el blog. Me gusta tener un blog y me gusta pensar que alguien se levantará en unas horas en Barcelona y lo leerá. Si, me gusta esta vida.



quinta-feira, 6 de fevereiro de 2014

Samba da Bahia

6 de Febrer de 2014
Salvador de Bahia

        

La veritat, no tinc massa a dir.
Faltava un mes de viatge i de vacances.
Erem a Salvador de Bahía. Febrer. Estiu.
Un mes pel Carnestoltes. La vida es bonica. El pelourinho també.
Vam donar voltes pels carrers colorits dels centre, perseguits per homes que venien flors, veient art, i pensant que allò no tenia RES A VEURE amb Porto Alegre, i ambdues ciutats formaven part d’un sol país. Quin país.

A la tarda vam anar a la platja, jo llegia "Capitans de la Sorra" i m’imaginava que els protagonistes eren els nens que tenia just davant, surfejant amb un tros de porexpan les onades de l’Atlàntic.
La Caroline es torrava al sol mentre el Paco i jo vam donar una volta al far fins que vam sentir:
-          - Espanyols?
-         -  Si!
-          - Barcelona? Madrid? Zaragoza?
La medalla de bronze de les ciutats va enamorar al Paco i va veure’s obligat a comprar un collaret que ara ma mare porta ben contenta.





La verdad, no tengo mucho a decir. Faltaba un mes de viaje y de vacaciones. Estavamos en Salvador de Bahia. Febrero. Verano. Un mes para Carnaval. La vida es bonita. El Pelourinho también.
Dimos vueltas por las calles coloridas del centro, perseguidos por Hombres que vendian flores, viendo arte y pensando que eso no tenia NADA QUE VER con Porto Alegre, y que ambas ciudades formaban parte de un solo país. Vaya país.
Por la tarde fuimos a la playa, yo leía “Capitanes de la Arena” y me imaginava que los protagonistes eran los ninos que tenia justo en frente, surfeando con un trozo de porexpan las olas del Atlántico.
Caroline se tostava al sol mientras Paco y yo decidimos ir a dar una vuelta al faro hasta que oímos:
-          - Españoles?
-        - Si!
-         - Barcelona? Madrid? Zaragoza?
La medalla de bronze de las ciudades enamoró a Paco y se vió obligado a comprar un collar que ahora mi madre luce bien contenta.






Na verdade, não tenho muito a dizer. Faltava um mês de viagem e de férias. Estávamos no Salvador da Bahia. Fevereiro. Verão. Um mês pro Carnaval. A vida é linda. O Pelourinho também.
Passeamos nas ruas de cores do centro, vendo arte e pensando que isso não tinha NADA A VER com Porto Alegre, mas que ambas cidades eram do mesmo país. Que país!
De tarde fomos pra praia, eu lia “Capitães da Areia” e imaginava que os protagonistas eram as crianças que eu tinha na frente, surfando com um pedaço de porexpan as olas do oceano.
Caroline se assava no sol enquanto o Paco e eu fomos passear no faro até que ouvimos:
- Espanhóis?
- Sim!
- Barcelona? Madrid? Saragoça?
A medalha de bronze das cidades fez o Paco se apaixonar e ele se sentiu obrigado à comprar um colar que agora a minha mãe leva bem contente. 















quinta-feira, 30 de janeiro de 2014

Tierra del fuego



30 de gener de 2014.

Tierra del Fuego

Poca cosa es pot dir quan ets a la fi del món.
El tren més al sud del món (que resulta ser el tren que van crear els presos adaptat a condicions de turistes).
L'oficina de correus més al sud del món i el seu carter graciós (que resulta que tenia avis catalans i vascos i em posa un cor i un segell de Catalunya al passaport).

La carretera més al sud del món (que resulta que acaba així, amb un cartellet, gràcies i fes mitja volta).














I així de bonica és la fi del món.

terça-feira, 28 de janeiro de 2014

Jo de gran vull ser pingüí.



28 de gener de 2014.
Ushuaia

Ens toca fer el turista familiar. Cinc hores en un barco per navegar encara més al sud pel Canal Beagle, probablement mai seré més al sud del món (Probable però no impossible. Dubto que mai pugui pagar-me un viatge de 3.000€ de 10 dies a l’Antàrtida, però si voleu pagar-me’l, jo vaig encantada).

Foques més que grans que fan sorolls més que estranys. Pingüins, molts pingüins.


Mai havia tingut cap curiositat per aquest animal, i potser mai havia investigat prou, però he de ser sincera en dir-vos que em vaig sorprendre.
Sabia que veuria pingüins i no sabia molt bé el que esperava veure. 
Potser venia massa influenciada pels pingüins-cambrer de Mary Poppins, però vaig quedar admirada per la passivitat dels pingüins.  

 


Cap pressa, cap problema. Panxa a terra o nedar, no tinc més preocupacions. Colònies gegants, soroll de Pingu i una manera de sortir de l’aigua digna de la natació sincronitzada. També em va cridar l’atenció el seu pèl, perdoneu la ignorància però no me’ls imaginava tan peluts.. ara que, amb el fred que feia, no dubto que fos l’uniforme d’hivern (quan escric això i penso que era ple estiu, no vull ni pensar el fred que deu fer per allà ara mateix que jo estic amb l’estufa encesa).

D’altra banda, vaig quedar decebuda pel circ que s’hi crea, barquetes plenes d’humans anant a fer fotos a uns pobres animals que estan allà tan tranquils. La manera no és la millor i dubto que sigui bo que un animal acabi acostumant-se a aquest tracte. Però bé, sempre estem a les mateixes “hem vingut fins aquí, i no em quedaré sense veure pingüins”. No sé si ho recomanaria si algú em digués que va a Ushuaia, però també és veritat que si no veus les coses per tu mateix no pots jutjar si cal o no cal pagar 40€ per jugar a cartes 5 hores i veure pingüins 2 minuts.

Com ja us havia explicat, el fred patagònic ens va despertar un sibaritisme gastronòmic del que després t'obliga a estar a dieta 3 mesos per recompensar l’esforç econòmic de pagar un tros de carn deliciós per 15€. Papa i mama, us ho tornaré, però en realitat és culpa vostra per haver-me educat en menjar tant bé.