I tu, què?

Els Amics de les Arts diuen que “Tornar sempre és la millor part de l’aventura”, i jo no he entès mai si volen dir “tornar a casa” o “tornar al lloc del que marxes”. El primer cas em fa dubtar, però el segon és remotament impossible. Perquè si, tornar a Porto Alegre algun dia de la meva vida podria ser graciós, curiós (i imagino que decepcionant alhora), suposo que veure amb uns altres ulls l’escenari d’aquesta aventura pot tenir quelcom de positiu, però definitivament no és la millor part. 

Així doncs he de creure’m que tornar a casa era el millor de passar un any fora? Si? Seguro?

Les aventures comencen i acaben, i per això són aventures i no la vida misma. I tornar feia mandra, si. Però també hi havia ganes. Així que ho puc deixar en una part “no-tant-negativa-com-podia-semblar” de l’aventura. (Si, suposo que això no quadrava a l’estrofa de la cançó).

L’episodi final a Porto Alegre havia tingut tela, el vol havia arribat tard i havia tingut alguns problemes (que pròximament explicaré si la pluja segueix arruïnant-me els plans de platja).

El que havia de ser un moment èpic de sortida de l’aeroport va acabar sent un moment cansat mirant a terra i imaginant que els meus pares haurien decidit asseure en un bar després d’esperar-me dues hores. 

No, no havia sigut així, havien estat ocupant primera línia de barana les dues hores. Alguns crits em van fer girar el cap i mig llegir una pancarta on, expressament no deia “Benvinguda Anna”, sinó l'expressió que més mereixia la meva tornada: "I TU, QUÈ?".

Les abraçades, les notícies bomba i els plans per quedar i veure a tothom es van fer ràpid. I després d’una dutxa i deixar les maletes per obrir un altre dia, vaig començar a fer “coses que feia 13 mesos que no feia i que increïblement em fan molt feliç per mínima tonteria que siguin”.

I així estem.

Fent tonteries que fan feliç. :)
(I amb les maletes sense obrir, encara).

Buscando a Paco

5 de Febrer de 2014.

Porto Alegre - Salvador

Havíem buidat la motxilla d’abrics  i botes de muntanya i l’havíem omplert de vestidets i bikinis. Començava l’aventura brasilera.

Agafem un avió que sobrevola Ilha Grande, quan acabem de saber que els nostres amics catalans de Porto Alegre hi són ara mateix, en la seva ruta baixant la costa brasilera.

Fent escala a l’aeroport de Rio, ens hem de trobar el Paco que reacciona així després de no saber gairebé res de nosaltres durant més d’un mes i mig.

Tots tres junts agafem el vol que ens durà a la primera capital de Brasil, Salvador.

Quan arribem és de nit, busquem un lloc on dormir i mentre prenem alguna cosa a la terrassa, comença a ploure com si s’acabés el món. Lluny de preocupar-nos per si podrem anar a la platja aquests dies, ens quedem mirant la tempesta al·lucinats per la rapidesa en que canvia el temps en aquest país. I bona nit, que estem molt cansats.

Habíamos vaciado la mochila de abrigos y botas de montaña y las habíamos llenado de vestiditos y bikinis. Empezaba la aventura brasileña.

Cogiamos un avión que sobrevolaba Ilha Grande, cuando terminábamos de saber que nuestros amigos catalanes de Porto Alegre estaban justo entonces allí, en su ruta bajando toda la costa de Brasil.

Haciendo escala en el aeropuerto de Rio teníamos que encontrarnos con Paco, que reaccionó así después de no saber casi nada de nosotras durante más de un mes y medio.

Los tres cogemos el avión que nos llevará a la primera capital de Brasil, Salvador.

Cuando llegamos es de noche, buscamos un lugar donde dormir y mientras tomamos algo en la terraza, empieza a llover como si se acabara el mundo. Lejos de preocuparnos por si podríamos ir a la playa esos días, nos quedamos mirando la tormenta alucinados por la rapidez con la que cambia el tiempo en este país. Y buenas noches, que estamos muy cansados.

Tínhamos tirado da mala os abrigos e as botas da montanha e botado no seu lugar vestidos e biquínis. Começava nossa aventura brasileira.

Pegamos um avião que sobrevoava Ilha Grande, quando sabíamos que os nossos amigos catalães  de Porto Alegre estavam lá, na seu roteiro descendo a costa do Brasil.

Fazendo escala no aeroporto do Rio, tínhamos que encontrar o Paco, que reagiu deste jeito depois de não saber nada sobre nós duas após mais de um mês e meio.

Os três pegamos o avião que vai nos levar até a primeira capital do Brasil, Salvador.

Quando chegamos lá, já é noite. Procuramos um lugar onde dormir e enquanto tomamos alguma coisa começa a chover como se o mundo fosse acabar. Longe de nos preocupar por se vamos poder ir pra praia nesses dias, ficamos assistindo a tempestade  e admiramos como o tempo rápido neste país. E boa noite, que a gente está muito cansada.

Ferran is in.

23 de gener de 2014.

Buenos Aires – El Calafate

 

Tenia apuntat que el vol era a les 15, però a les 8 rebo un missatge del Ferran que diu:

- Reina, a les 10 a l’aeroport.

No sabia si ens estava mentint, si sabia que faríem tard, però com que la calor no ens deixava dormir, ens vam llevar i preparar. L’única cosa que calia fer abans d’anar a l’aeroport (a part d’esmorzar dulce de leche como unes mortes de fam) era canviar diners.

Tothom sap que Argentina té problemes econòmics, i encara que jo en tingués alguna idea, no imaginava la magnitud del tema. Ja m’havien parlat del “cambio blue”, un canvi de moneda il·legal on l’euro valia 10 pesos mentre en una casa de canvi en valia 7. Els papes s’havien encarregat de portar-me euros perquè jo pogués fer els meus trapis, i tot i que tenia algunes recomanacions i experiències, no deixa de ser molt estrany llevar-se amb la intenció de canviar 700€ il·legalment.

Arribem a la Calle Florida, arxifamosa per ser aquesta “casa de canvi negre”. Veremos donde se cambia? Victoria que me dijo que era en la calle. Habrá carteles? Y si hay policia? Nos veran cara de guiris? Vendrán a buscarnos? Saco los euros y bailo para que me vean?

Les preguntes es responen ràpid quan et poses a caminar per aquell carrer. Gent aparentment normal que sembla estar esperant a algú, et veu, i diu, sense cap intenció de dissimular:

- Cambio. Change. Dollar. Euro. Cambio. Change. Cambio.

Vale. Bien. Es fàcil de reconèixer. La policia està per allà, ho sent, ho veu, però no passa res.

Tot i que ens havien dit algun truco per evitar-ho, és bastant comú que et donin bitllets falsos, corres el risc però guanyes molts diners. Quan el canvi a les cases oficials estava a 7, caminant pel carrer finalment ens parem davant d’una noia: Queremos cambiar euros.

Ens comença parlant anglès, li diem que no. Ens pregunta: A cuánto lo buscais? 

- A 12... 13.– Pimpam, pensava que estava a 10 però més valia pujar, no?

- Te lo ofrezco a 14,50. – aquí la meva cara de: ALL IN.

Ens porta a un quiosc de diaris, surten de darrera les revistes dues guiris, entrem nosaltres i en un espai de 70cm d’ample ens rep un noi amb una calculadora i un feix de bitllets. Fa els càlculs, contem els pesos, conta el euros, venga adiós muy buenas. Som més del doble de riques que si haguéssim canviat en una casa de canvi. Iuhu.

Cal explicar que el bitllet més gran dels pesos argentins és de 100, el que serien aprox. 10€. Si et donen 700€ en bitllets de 10€... us podeu imaginar que amb allò a les mans et sents capaç de comprar un castell. Però no.

Tornem al hostel, paguem, agafem un taxi i corre cap a l’aeroport. Allà, mentre pensàvem quina broma fer-li al Ferran quan el trobéssim... ens creuem de cara amb ell i el seu carrito.

El vol és especialment relaxant, mentre el Ferran i la Caroline s’expliquen mil històries jo desapareixo amb la música i dormo. Quan apareix l’hostessa i ens ofereix alfajores i una llauna de Quilmes, el vol millora encara més. Ells van bevent i jo vaig dormint.

Arribem al Calafate, hi ha algunes que han decidit venir amb pantaló curt i hawaianes, i quan baixen de l’avió tenen un pèl de fred. Anem al hostel, organitzem tots els dies, paguem excursions (aquí la meitat del feix de diners desapareix) i celebrem el fred patagònic amb un bon sopar de gordos. Ens cuidarem massa aquests dies.

PUERTO-PUERTO!

3 de gener de 2014.

Rio Branco – Brasiléia – Assis Brasil – Iñapari (Perú) – Puerto Maldonado

El despertador sona a les 4:30 i a l’aeroport no ha canviat res. Baixem a l’entrada i l’autobús de les 5 està trencat,  mentre esperem el següent ens fem amigues d’una peruana d’Arequipa que ha viscut des dels 6 anys a Manaus. La gent és simpàtica i amb mil indicacions arribem a una terminal, pugem a un altre autobús i arribem finalment a la Rodoviaria de Rio Branco. Allà ens trobem un cartellet ben maco que diu que els busos cap a Puerto Maldonado només surten dimecres i dissabte. És divendres. Convencem a un taxista de rebaixar-nos el preu per ser tres, la dona peruana ja forma part de l’equip. Aconseguim que en porti a Brasiléia per 140R les tres i després de Brasiléia a Assis Brasil un altre taxi per 25R cadascú. Som-hi.

El primer taxi el compartim amb una dona i la seva filla. Això vol dir, si sabem contar: Caroline, Anna, una peruana que compra a talles grans, una dona i una filla de 10 anyets, i és clar, un taxista. El viatge comença a deixar-nos ben clar que no, no estem al primer món.

Pel que hem pogut veure per les finestres dels autobusos, Rio Branco és Brasil però no té res a veure amb cap de les ciutats que hem vist fins ara. No hi ha asfalt i l’ambient és considerablement més pobre. Ens estem acostant a Perú, estem al costat de l’Amazones. Es nota.

Al segon taxi hi ha una dona boliviana nerviosa que no para de parlar per telèfon. Resulta que els seus pares l’anaven a veure a Brasil fa una setmana i no han arribat encara; no tenen cap manera de connectar i ella ha d’investigar si van creuar la frontera o no. Culebrón.

Arribem a la frontera, el taxi ens fa baixar i ens col·loquen el segell de sortida de Brasil. Al sortir de la caseta no veiem el taxi i jo ja començo a pel·liculejar que ens ho han robat tot. Era part del culebrón, la boliviana està creuant il·legalment amagada dins el taxi i per això no ens podien esperar allà. Vinga, marxem.

Caro i els mafiosos

Sopa a 40º

Arribem a Iñapari, ja és Perú i també es nota. No per l’idioma, perquè aquesta gent parla
ràpid i en un nivell de panchito exagerat. La Caroline em mira però jo no entenc més que ella. Es nota per la pobresa, perquè hi ha un munt de moto-taxis a la plaça i la gent crida mentre es toca la panxa. En serio, tothom s’està tocant la panxa. Ens deixen pagar el dinar en reals, oficialment encara no hem entrat a Perú, només estem a una agrupació de 4 cases entre una frontera i l’altra. Dinem per 2€, canviem els diners amb qui sembla menys mafiós i ens pugem a una van plena de personatges que ens ha de dur a la frontera i després a Puerto Maldonado. Bé, segons el noi que hi ha de peu sobre el sostre de la van amb la samarreta arremangada i una mà fent cercles a la panxa anem a: PUERTOOO-PUERTOOO! PUERTOOO-PUERTOOO!

A la van sona això en bucle, hi ha un home que porta hawaianes i només té 2 dits en tot el peu, hi ha la dona peruana que, no entenem molt bé perquè, segueix parlant en portuguès i també hi ha dos homes joves que semblen persones normals i ens recomanen un hotel i una discoteca a PUERTO-PUERTO!

Per fi arribem a Puerto Maldonado, baixem de la van i agafem un moto-taxi per anar a la terminal de busos i poder marxar cap a Cuzco quan abans millor. I... TARÀ!

Ens diuen que per un ensorrament a la carretera no hi ha busos i han perdut la connexió. No saben si el bus podrà sortir en tres dies, en set o potser en deu. Després de fer pena i preguntar a mil persones que es toquen la panxa amb la samarreta arremangada (em començo a preocupar seriosament), ens informen que hi ha una empresa de viatges que ens pot dur en cotxe fins l’ensorrament i que el caminem, i d’allà ja no se’n fan responsables.

Moto-taxi amunt i avall trobem l’agència i acordem que ens vindran a buscar a les 3 del matí. Són les 20, sopem i anem a dormir. Demà serà un dia llarg.