Mostrando postagens com marcador males notícies. Mostrar todas as postagens
Mostrando postagens com marcador males notícies. Mostrar todas as postagens

sexta-feira, 23 de maio de 2014

Què ha passat?


L’escrit anterior ha estat esborrat per decisió personal.

No vaig ser conscient dels no-límits d’internet i aquest blog, que fins ara llegíeu quatre gats, i ahir va superar el triple de visites de tota la seva vida. Potser no hauria d’haver-se traduït i hauria seguit en l’anonimat català, però volia seguir amb la normalitat el blog (el traductor tradueix quan li dona la gana). 

Per facebook l’entrada es va expandir, vaig rebre moltíssims missatges de recolzament, que em deien que havia dit el que tothom pensava i ningú deia. També vaig rebre crítiques perquè hi ha qui va entendre que Barcelona em sembla la millor escola del món (i no és així) o per qui va entendre que dic que l’escola d’aquí em sembla dolenta (que tampoc és així).

El meu comentari era una reflexió general sobre la diferència entre ambdues coses i com d’estrany em suposava treballar de la manera d’aquí, estan acostumada als discursos d’allà.
Cadascú fa les coses a la seva manera i en cap cas la meva humil opinió d’estudiant que no en té ni idea, hauria de trencar un model educatiu d’escala tan gran.

Dit això, i afegint que, com ja diu al meu perfil, sóc una exagerada i això és un blog personal on dic tonteries i reflexions, demano perdó si algú s’ha sentit ofès pel meu comentari.
També vull donar les gràcies a tots els comentaris rebuts, sobre tot als de l’arquitecte que va comentar aquí, al blog, que és digne de llegir i reflexionar. I a tots els que m’animeu dient-me que no he de baixar el cap.

Treure el text és una decisió personal i potser temporal, causada per la obvia reacció dels protagonistes, que s’han trobat de cop immersos en una polèmica que no esperaven.

La pròxima vegada pensaré dues vegades.

Queda apresa la lliçó.



El escrito anterior ha sido borrado por decisión personal.

No fui consciente de los no-límites de internet y este blog, que hasta ahora leían cuatro gatos y ayer superó el triple de visitas de toda su vida. Tal vez no debió de haberse traducido y habría seguido en el anonimato catalán, pero quería seguir con la normalidad del blog (el traductor traduce cuando le da la gana).

Por facebook la entrada se expandió, recibí muchísimos mensajes de apoyo, que me decían que había dicho lo que todo el mundo pensaba y nadie decía. También recibí críticas porque hubo quien entendió que Barcelona me parece la mejor escuela del mundo (y no es así), o quien comprendió que digo que la escuela de aquí me parece mala (que tampoco es así).

Mi comentario era una reflexión general sobre la diferencia entre ambas cosas y como de extraño me suponía trabajar de la manera como se trabaja aquí, estando acostumbrada a los discursos de allí.
Cada uno hace las cosas a su manera y en ningún caso mi humilde opinión de estudiante que no tiene ni idea, tendría que romper un modelo educativo de escala tan grande.

Dicho esto, y añadiendo que, como ya digo en mi perfil, soy una exagerada y esto es un blog personal donde digo tonterías y reflexiones, pido perdón si alguien se ha sentido ofendido por mi comentario.
También quiero dar las gracias a todos los comentarios recibidos, sobretodo los del arquitecto que comentó aquí, en el blog, que es digno de leer y reflexionar. Y a todos los que me animáis diciéndome que no tengo que agachar la cabeza.

Quitar el texto es una decisión personal y tal vez temporal, causada por la obvia reacción de los protagonistas, que se han encontrado de golpe inmersos en una polémica que no esperaban.

La próxima vez pensaré dos veces.

Queda aprendida la lección.

quinta-feira, 2 de janeiro de 2014

Sobrevolar Brasil.



2 de gener de 2014.

Porto Alegre – São Paulo – Brasília – Rio Branco.

La Caroline arriba a temps per acabar de tancar la bossa que durem juntes, dinar i marxar cap a l’aeroport tota la família unida. Els meus pares volen a Buenos Aires i jo volo a Rio Branco amb dues escales. 

Quan anem a fer el check-in, potser pels nervis, no preguntem on enviaran la maleta, abans de passar el control se’m passa pel cap que quan fas un vol amb escales et solen donar els bitllets de tots els vols, però només ens han donat un, i a més, el resguard de les maletes diu que les envien a São Paulo. Ai. Moments de nervis, el meu pare que diu que a São Paulo haurem de recollir-les i re-facturar-les; la Caroline que diu que les maletes van a Rio Branco. Definitivament l’hostessa dona la raó al meu pare.

M’acomiado de la família fent fotos a les últimes pàgines de Victus que no he pogut llegir. Passem el control i agafem l’avió a São Paulo on organitzem una mica els dies que tenim i col·loquem algunes objectius: arribar a Bolívia tal dia, arribar a Argentina tal altre. Fullegem la guia “Sudamérica para mochileros” que m’han portat “els reis”. Un cop a São Paulo, retirem maletes, facturem i l’hostessa ens confirma que no tenim un vol amb dues escales, sinó tres vols separats. Tenim la sort de tenir la porta d’embarcament davant del club American Express, una història llarga on puc sopar gratis per tenir una targeta de crèdit i treure menjar per la Caroline. Segon avió del dia, en aquest, hem embarcat amb el sac de dormir (que havia aparegut separat de la motxilla a la cinta d’equipatges) i ens passem el vol rient mentre intentem col·locar el sac com si fos un coixí entre les dues.

Arribem a Brasília amb el temps just, és de nit i podem veure il·luminat l’esquema de la ciutat projectada. Estaríem molt arquitectònicament atentes si no fos perquè hem de tornar a agafar les maletes de la cinta i facturar per tercer cop. Les motxilles triguen, massa. Però quan les tenim, comencem a córrer com boges per l’aeroport fins a trobar el mostrador de GOL. Els ordinadors no ens deixen fer el check-in i darrera el mostrador hi ha dos nois molt poc preocupats que ens diuen que ja han tancat i que hem perdut el vol. I ens ho diuen amb una passivitat que encara al·lucino. Per sort, surt una noia i ens intenta ajudar. Finalment ens facturen les maletes fent-me escriure i firmar a l’etiqueta: “FACTURACIÓN FUERA DE HORA”.

Passem el control i, per rematar el dia, el vol arribarà mitja hora tard. Més els hi val que la maleta hi estigui dins, o la lio. Després de sobrevolar mig Brasil, ha perdut tota la gràcia i només tenim ganes d’arribar. L’avió va mig buit, normal, ja que a cadascú que he dit que anàvem a Rio Branco ens ha preguntat: Ah, però existeix? Ens muntem un campamento gitano a l’avió i bona nit.

Arribem adormides a Rio Branco, portem tot un dia viatjant i seguim al mateix país, però hi ha un canvi horari de 3 hores respecte Porto Alegre. Haurien de ser les 3 i són les 00. El nostre objectiu és arribar a la terminal de busos de Rio Branco, l’últim bus encara no ha passat i el primer passa a les 5. Com que dormir a l’aeroport és més segur que dormir a la rodoviaria, pugem al segon pis (recomanació del Paco, que havia fet exactament el mateix uns 20 dies enrere) i tornem a muntar el campament. 
Sac de dormir a terra i motxilla com a coixí. Bona nit.