PUERTO-PUERTO!

3 de gener de 2014.

Rio Branco – Brasiléia – Assis Brasil – Iñapari (Perú) – Puerto Maldonado

El despertador sona a les 4:30 i a l’aeroport no ha canviat res. Baixem a l’entrada i l’autobús de les 5 està trencat,  mentre esperem el següent ens fem amigues d’una peruana d’Arequipa que ha viscut des dels 6 anys a Manaus. La gent és simpàtica i amb mil indicacions arribem a una terminal, pugem a un altre autobús i arribem finalment a la Rodoviaria de Rio Branco. Allà ens trobem un cartellet ben maco que diu que els busos cap a Puerto Maldonado només surten dimecres i dissabte. És divendres. Convencem a un taxista de rebaixar-nos el preu per ser tres, la dona peruana ja forma part de l’equip. Aconseguim que en porti a Brasiléia per 140R les tres i després de Brasiléia a Assis Brasil un altre taxi per 25R cadascú. Som-hi.

El primer taxi el compartim amb una dona i la seva filla. Això vol dir, si sabem contar: Caroline, Anna, una peruana que compra a talles grans, una dona i una filla de 10 anyets, i és clar, un taxista. El viatge comença a deixar-nos ben clar que no, no estem al primer món.

Pel que hem pogut veure per les finestres dels autobusos, Rio Branco és Brasil però no té res a veure amb cap de les ciutats que hem vist fins ara. No hi ha asfalt i l’ambient és considerablement més pobre. Ens estem acostant a Perú, estem al costat de l’Amazones. Es nota.

Al segon taxi hi ha una dona boliviana nerviosa que no para de parlar per telèfon. Resulta que els seus pares l’anaven a veure a Brasil fa una setmana i no han arribat encara; no tenen cap manera de connectar i ella ha d’investigar si van creuar la frontera o no. Culebrón.

Arribem a la frontera, el taxi ens fa baixar i ens col·loquen el segell de sortida de Brasil. Al sortir de la caseta no veiem el taxi i jo ja començo a pel·liculejar que ens ho han robat tot. Era part del culebrón, la boliviana està creuant il·legalment amagada dins el taxi i per això no ens podien esperar allà. Vinga, marxem.

Caro i els mafiosos

Sopa a 40º

Arribem a Iñapari, ja és Perú i també es nota. No per l’idioma, perquè aquesta gent parla
ràpid i en un nivell de panchito exagerat. La Caroline em mira però jo no entenc més que ella. Es nota per la pobresa, perquè hi ha un munt de moto-taxis a la plaça i la gent crida mentre es toca la panxa. En serio, tothom s’està tocant la panxa. Ens deixen pagar el dinar en reals, oficialment encara no hem entrat a Perú, només estem a una agrupació de 4 cases entre una frontera i l’altra. Dinem per 2€, canviem els diners amb qui sembla menys mafiós i ens pugem a una van plena de personatges que ens ha de dur a la frontera i després a Puerto Maldonado. Bé, segons el noi que hi ha de peu sobre el sostre de la van amb la samarreta arremangada i una mà fent cercles a la panxa anem a: PUERTOOO-PUERTOOO! PUERTOOO-PUERTOOO!

A la van sona això en bucle, hi ha un home que porta hawaianes i només té 2 dits en tot el peu, hi ha la dona peruana que, no entenem molt bé perquè, segueix parlant en portuguès i també hi ha dos homes joves que semblen persones normals i ens recomanen un hotel i una discoteca a PUERTO-PUERTO!

Per fi arribem a Puerto Maldonado, baixem de la van i agafem un moto-taxi per anar a la terminal de busos i poder marxar cap a Cuzco quan abans millor. I... TARÀ!

Ens diuen que per un ensorrament a la carretera no hi ha busos i han perdut la connexió. No saben si el bus podrà sortir en tres dies, en set o potser en deu. Després de fer pena i preguntar a mil persones que es toquen la panxa amb la samarreta arremangada (em començo a preocupar seriosament), ens informen que hi ha una empresa de viatges que ens pot dur en cotxe fins l’ensorrament i que el caminem, i d’allà ja no se’n fan responsables.

Moto-taxi amunt i avall trobem l’agència i acordem que ens vindran a buscar a les 3 del matí. Són les 20, sopem i anem a dormir. Demà serà un dia llarg.