Ferran is in.

23 de gener de 2014.

Buenos Aires – El Calafate

 

Tenia apuntat que el vol era a les 15, però a les 8 rebo un missatge del Ferran que diu:

- Reina, a les 10 a l’aeroport.

No sabia si ens estava mentint, si sabia que faríem tard, però com que la calor no ens deixava dormir, ens vam llevar i preparar. L’única cosa que calia fer abans d’anar a l’aeroport (a part d’esmorzar dulce de leche como unes mortes de fam) era canviar diners.

Tothom sap que Argentina té problemes econòmics, i encara que jo en tingués alguna idea, no imaginava la magnitud del tema. Ja m’havien parlat del “cambio blue”, un canvi de moneda il·legal on l’euro valia 10 pesos mentre en una casa de canvi en valia 7. Els papes s’havien encarregat de portar-me euros perquè jo pogués fer els meus trapis, i tot i que tenia algunes recomanacions i experiències, no deixa de ser molt estrany llevar-se amb la intenció de canviar 700€ il·legalment.

Arribem a la Calle Florida, arxifamosa per ser aquesta “casa de canvi negre”. Veremos donde se cambia? Victoria que me dijo que era en la calle. Habrá carteles? Y si hay policia? Nos veran cara de guiris? Vendrán a buscarnos? Saco los euros y bailo para que me vean?

Les preguntes es responen ràpid quan et poses a caminar per aquell carrer. Gent aparentment normal que sembla estar esperant a algú, et veu, i diu, sense cap intenció de dissimular:

- Cambio. Change. Dollar. Euro. Cambio. Change. Cambio.

Vale. Bien. Es fàcil de reconèixer. La policia està per allà, ho sent, ho veu, però no passa res.

Tot i que ens havien dit algun truco per evitar-ho, és bastant comú que et donin bitllets falsos, corres el risc però guanyes molts diners. Quan el canvi a les cases oficials estava a 7, caminant pel carrer finalment ens parem davant d’una noia: Queremos cambiar euros.

Ens comença parlant anglès, li diem que no. Ens pregunta: A cuánto lo buscais? 

- A 12... 13.– Pimpam, pensava que estava a 10 però més valia pujar, no?

- Te lo ofrezco a 14,50. – aquí la meva cara de: ALL IN.

Ens porta a un quiosc de diaris, surten de darrera les revistes dues guiris, entrem nosaltres i en un espai de 70cm d’ample ens rep un noi amb una calculadora i un feix de bitllets. Fa els càlculs, contem els pesos, conta el euros, venga adiós muy buenas. Som més del doble de riques que si haguéssim canviat en una casa de canvi. Iuhu.

Cal explicar que el bitllet més gran dels pesos argentins és de 100, el que serien aprox. 10€. Si et donen 700€ en bitllets de 10€... us podeu imaginar que amb allò a les mans et sents capaç de comprar un castell. Però no.

Tornem al hostel, paguem, agafem un taxi i corre cap a l’aeroport. Allà, mentre pensàvem quina broma fer-li al Ferran quan el trobéssim... ens creuem de cara amb ell i el seu carrito.

El vol és especialment relaxant, mentre el Ferran i la Caroline s’expliquen mil històries jo desapareixo amb la música i dormo. Quan apareix l’hostessa i ens ofereix alfajores i una llauna de Quilmes, el vol millora encara més. Ells van bevent i jo vaig dormint.

Arribem al Calafate, hi ha algunes que han decidit venir amb pantaló curt i hawaianes, i quan baixen de l’avió tenen un pèl de fred. Anem al hostel, organitzem tots els dies, paguem excursions (aquí la meitat del feix de diners desapareix) i celebrem el fred patagònic amb un bon sopar de gordos. Ens cuidarem massa aquests dies.