Més al sud del món.

29 de gener de 2014.
Ushuaia

Ushuaia és la ciutat més septentrional del món. Mentida. En realitat hi ha una població xilena encara més al sud (a l’altra vora del Canal Beagle) Puerto Williams, a Cabo de Hornos. Però segons tots els guies, llibres i pels diners que deu haver posat Argentina en tenir la ciutat més al sud del món i fer-ne publicitat, farem veure que això no us ho he explicat i que Puerto Williams són quatre casetes mal col·locades. 

 

Aleshores, ens trobem a la ciutat més al sud del món (o no).

 

Quan mires un mapamundi al·lucines. Posant un dit on ets i un dit a casa no acabes de creure-t’ho (com si quan poso el dit a Porto Alegre no em sorprengués prou).

La història de la ciutat té tela. Després d’un passat mig prehistòric de tribus que anaven despullades i no es congelaven, al segle XX Argentina havia de crear un complex presidiari, i quin lloc millor per col·locar una presó que al mig de res: entre muntanyes nevades, un canal d’aigua congelada, fred i pingüins.

L’alfajor que m’he menjat més al sud del món.

Els pringats de la presó havien d’anar a buscar-se ells mateixos la fusta per escalfar-se i es van construir un trenet per fer-ho. El trenet més al sud del món. Com tot en aquesta ciutat. (Insereix aquí el que vulguis) més al sud del món.

El sevillano més al sud del món.

La presó tenia les seves històries pertorbadores, històries de nens malignes i un tio que a la seva cel·la tenia una multa del 2004 de l’Ajuntament de Palamós per aparcar en doble fila. (Us ho prometo! L’home havia donat la direcció de la presó quan li van posar la multa i allà estava la carta esperant que algú pagués.)

Fora de l’emoció de mirar un mapamundi i de les històries que et poden explicar de la fundació de la ciutat, tota la resta no cal. Ushuaia és un poble petit de muntanya, una mini Andorra plena de botigues free-tax, roba cara i souvenirs. Xocolateries pijes i pastisseries amb xurros plens de dulce de leche d’on podries sortir pesant 10kg més que quan has entrat.

La ciutat no té res. Però menjàvem bé, dormíem bé i descansàvem dels últims dies de fred abans de pujar al nord-est brasiler. Ai mare, quines ganes d’estiu i platja teníem.

Ara, cada cop que sento algú que diu "amb tu aniria fins la fi del món" penso en dir: 

- Bé, a veure, jo si fos vosaltres no hi aniria. Hi ha llocs molt més bonics per anar-hi junts. No cal que passeu fred i tantes hores de bus.