Brasil és cutre.

Hi ha dues paraules que no existeixen en portuguès i que són les dues paraules que resumeixen millor totes les preguntes que teniu quan penseu què collons estic fent per no escriure ni donar senyals de vida i per definir com és això.

La primera paraula que no existeix en portuguès és CUTRE.

I la definició més exacta del Brasil és aquesta: Brasil és cutre. 

Els carrers estan mal fets, tot amb una ambientació de pel·lícula cubana, brut i descuidat. Els cotxes tenen prioritat i et piten quan passes pel pas, condueixen fatal, no cal que duguis cinturó i pots fotre 5 persones darrera que ningú et dirà res.  Els cables d'electricitat penjen per on volen, barrejats entre aquests arbres de tamanys descomunals que li donen l'aire selvàtic a tot.

El transport públic és cutre, puc estar-me mitja hora esperant un bus en una parada que no diu ni quan passa, ni quins busos hi paren, ni quines parades tenen. És una aventura. Entenent parada com a pal o mini-cobert sense res més, a la que hi arribo després de creuar una avinguda de 4 carrils per banda corrents com una boja perquè no, no hi ha cap semàfor ni pas que m’ho faci tot més fàcil. 

Quan parles amb un brasiler i compares la qualitat de vida, compares preus de pisos, sanitat i educació te’n adones que això si que és cutre. L’altre dia la meva companya de pis va estar 5 hores esperant a l’hospital per que l’atenguessin, era un hospital privat. El públic són unes 12 hores d’espera. De l’educació ni en parlem, anem a una universitat privada amb uns preus semblants a les privades europees, la pública és totalment gratis, clar, però... qui hi accedeix? No és gens fàcil.

Les coses a casa també són cutres. Que les canyeries del wàter no siguin prou grans com per tirar-hi el paper, que les de la pica s’embussin si hi tires 3 grans d’arròs. És cutre.

Ara mateix m’he posat a escriure perquè la dutxa s’ha espatllat. La dutxa, que també és cutre. L’aigua és freda a totes les aixetes de la casa, i la de la dutxa té un aparatet elèctric que la fa calenta. Quan més aigua vols, menys calenta cau. Així que en els malabarismes habituals de dutxar-se, avui quan la resistència elèctrica fallava, mullada dins la dutxa, havia de tocar amb la mà el botonet per desconnectar i tornar a connectar, com per morir-me electrocutada i protagonitzar un bon capítol de CSI. 

Dutxar-se és cutre i encara és més cutre rentar els plats, perquè el “fairy” no és fairy, és el sabó “Limpo” que val per tota la casa, i clar, quan has de fregar una paella on has fet un ou ferrat has de vessar mitja ampolla mentre recordes el teu pare dient-te: No malgastis Fairy! Amb una gota ja n’hi ha prou!

És per tornar-se boja. A casa, les dues noies són ecològiques.. però clar, us ho podeu imaginar: ecològiques cutres. Ser ecològic aquí vol dir no utilitzar paper film i poca cosa més. Es recicla separant orgánico i seco. Tot és seco, bàsicament, menys el menjar i les escombraries del wàter. La cosa que fa a les meves companyes autonominar-se ecològiques crec que és que passen una aigua i deixen assecar els pots que contenen menjar abans. Cosa que, ja estic acostumada a fer a Barcelona i que a més, sospito, és un tema més relacionat a que els gats fotin el nas a l’escombraria si oloren alguna cosa.

Ai, mira, sé que una companya ha acabat de dutxar-se perquè la llum de la meva habitació ha recuperat la seva força màxima! Si, és cutre. L’electricitat també és cutre.

La primera setmana que em va tocar netejar el pis em vaig tornar boja! No tenien fregona i vaig haver de fer de Cenicienta fregant el terra. Em van dir que les fregones eren cares, i jo, en l'únic punt dèbil de la meva adaptació al sistema brasiler de vida, vaig decidir que l'invent català del drap i el pal havia d'arribar a casa. Poc després va entrar per la porta l'aspirador (que sembla l'R2D2 que un aspirador) i avui he comprat les crispetes per inaugurar el microones que arribarà la setmana que vé! 

I així podria passar-me el dia, enumerant coses que et fan sentir lluny de casa, però coses amb les que pots conviure molt fàcilment. Tot és adaptar-se i adonar-se cada dia de les mil coses que no necessitem però que tenim.

Després resulta que coneixes a algú i et diu:

- Ets la primera europea que conec a la meva vida! Sou del primer món!

I flipes. Jo no venia aquí pensant que això fos la selva, ni venia pensant que fos igual que Barcelona. Jo no tinc tan clar que allà siguem el primer món i aquí siguin el segon o el tercer. I és interessant barrejar-se aquí una mica, perdre aquestes coses que donem per segures i aventurar-se a conèixer com viu la gent i com nosaltres mateixos som capaços de viure.