Últim dia a Bolívia.

18 de gener de 2014.

3r dia Tour Uyuni

4:50am Sona el despertador. 

5:00am El Blas ens busca per la casa amb una llanterna enfadat perquè fem tard.

El 4x4 arranca, veiem com surt el sol en unes guèisers. 

El paisatge és el més semblant Mart que he vist mai, i el sol competeix amb la lluna alhora. Seguim a unes aigües termals, amb l’aigua massa calenta però l’ambient massa fred. 

Quan ens aconsegueixen treure de l’aigua, esmorzem, visitem la llacuna verda que encara no és verda per l’hora que és.

Seguim cap a la frontera amb Xile.

Allà baixem, ens acomiadem de la família, que torna cap a Uyuni.

Seguim el nostre viatge.

Arribem a San Pedro d’Atacama al migdia, amb la intenció de quedar-nos una sola nit: descansar molt, recuperar forces, recuperar normalitat als sistemes digestius i marxar cap a Salta (Argentina).

Potser per destí, o per karma, tots els busos a Salta estan plens, i l’única manera que tenim d’arribar a Buenos Aires el dia 22 és quedar-nos dues nits més a Xile i agafar un bus ben llarg després. Arrisquem.

I si, per destí, ens quedem dues nits més en aquest poble encantador. Tothom que coneixem ens diu que venia a passar uns dies i s’hi ha quedat uns mesos, o uns anys. 


San Pedro d’Atacama té màgia. Té alguna cosa estranya. El poder d’un oasi enmig del desert. Ens mereixíem la calor i el bon rotllo de San Pedro després de l’hivern bolivià.

Qui canvia el paisatge?

17 de gener de 2014.

2n dia Tour Uyuni

 

Després de la visita al Salar, el 4x4 havia tirat milles fins arribar a un poblet minúscul amb una casa “hotel” on ens acollirien. Allà vam poder dutxar-nos amb aigua calenta, en una situació bastant graciosa en la que, mentre la Caroline i jo mantinguéssim l’aigua calenta encesa en una dutxa amb parets de palla, totes les dutxes de les habitacions en tindrien. Quan acabéssim, tornaria l’aigua gelada. Molta tensió per una simple dutxa.

 
Vam sopar en família, ens vam conèixer entre tots i vam aprendre a jugar al joc de cartes argentí per excel·lència: El Truco.

El dia següent el despertador sona ben d’hora ben d’hora, i no sé si he estat més estona al llit o al lavabo. Bolivia style. Temes íntims apart, el 4x4 arranca i seguim el camí. 

No sabem massa on som, no sabem massa on anem.

Confiem en el conductor i passem el dia dins el cotxe, amb algunes parades quan volem fer fotos. Potser no recordo els noms dels llocs, si llacuna d’un color, si desert del noséquè.

L’única cosa que recordo són els meus ulls oberts mirant per la finestra. En un racó perdut del món, perduts pel sud de Bolívia. Tot el que podies veure era paisatge, no hi havia cap altre cotxe, no hi havia ningú, cap casa, cap persona. Pasaitge. Muntanya. I 5 minuts després, desert. I un temps després, un llac. Flamencs. I ara fa sol, i de cop: NEVA!

 

Tot és blanc. No es veu res. Perdem el rastre dels 4x4 anteriors. El conductor ens diu que haurem de tornar enrere si no vé ningú més, el convencem per seguir. Avancem. Ara torna a fer sol. Més desert. Ruïnes inques. Dinar al maleter.

No enteníem absolutament res. 

Teníem la sensació de ser en un videojoc, de ser el cotxe que corre mentre un nen està decidint l’escenari  i la meteorologia. 

Bolívia sorprèn, potser per no ser massa coneguda, potser perquè no he vist cap altre lloc del món on passin aquestes coses.






 

La sensació de llibertat és màxima. Que gran és el món i que petits que som nosaltres.

Enamorada del paisatge, amb fred, però sentint-me molt afortunada d'estar gaudint de tot allò. Era observar, al·lucinar, i cantar dins del cotxe.

Arribem a la casa que ens acollirà aquesta segona nit. 

Sopem i juguem a cartes, l’electricitat acaba a les 22. Alguns amb vi, altres amb suero, passem la nit i dormim poques hores a l’habitació de sis.