Rio 2: La ciutat

Em costa descriure Rio. 
I encara em costa més si em prohibeixo utilitzar paraules o conceptes made in ETSAB.

Si sóc totalment sincera, el primer dia, després del capítol de bogeria, abans de decidir si ens quedàvem o no a la favela, en baixar a Copacabana i posar els peus a la sorra fina vaig pensar: 

I ja està? Això és Rio?

En un dia nuvolat, en una platja quilomètrica, amb sorra clara i un mar tan normal com qualsevol altre, gratacels a primera línia de mar massa lletjos, massa mal fets.


Què voleu que us digui, ho vaig veure ben lleig. Després d’una estona intentant buscar el “què” de Rio, o com a mínim el “què” de Copacabana. (Perquè sincerament, una vorera de 4 metres d’ample de pedretes blanques i negres fent una sanefa... és maco, si... però no en tinc prou.

Potser per la sensació d’incertesa i inestabilitat que tinc aquest mes, produïda per l’extensa llargada de la meva llista de “primeres vegades que faig tal” o simplement per estar tan lluny de casa i encara no haver-ho assumit... sigui pel que sigui, jo estava allà mirant i no veia res.

Vaig necessitar el meu temps per adonar-me que, entre els gratacels lletjos i mal cuidats, entre aquell Benidorm que no s’acabava mai, hi havia unes muntanyes, uns morros, uns “què és això” que sobresortien per on volien, donant-li a tot una estètica tarzanil que et feia recordar:
“estàs a Brasil, això seria selva si no haguéssin construït coses tant lletjes”.

Després de les visites turístiques obligatòries del Cristo Redentor, el Pão de Azúcar, arcs de Lapa. Després de banyar-te (o millor: barallar-te amb l'aigua de mar) a les onades d’Ipanema, trepitjar totes les platjes, prendre el sol, llegir, dormir la siesta a la platja de Botafogo, passejar per Aterro do Flamengo i aclimatar-te a la calor que et fa suar.

Després de les visites arquitectònicament obligatòries al museu d’art de Reidy i un antic ministeri projectat per Le Corbusier (que si aixequés el cap i es posés les ulleres; ploraria veient les rajoles de piscina que li han col·locat a la seva planta baixa lliure de pilotis). Després de comprar unes havaianes en una farmàcia per 10€ i un bon pareo que ara penja a la paret. Després de provar el famós “que bueno que bom” açaí na tijela com banana e granola. I treure per les orelles arròs, feijão, patates fregides i carn amb farofa. Després d’afagar un vaixell a Niteroi per veure les grans obres de Niemeyer i trobar-nos masses cristians i una exposició de Gaudí a l’altra punta del món on deia: Gaudir en catalão significa disfrutar, per tornar al hostel pensant que aquest home ha acabat sent el Calatrava brasileny i que la seva arquitectura seria un bon lloc on servir un açaí.

Després de tot això Rio és...

Rio és moltes ciutats ficades en una. Una hiperciutat. 

Un conjunt de barris que sempre segueixen la mateixa lògica: gratacels lletjos amb façanes fetes amb rajoletes de piscina que amaguen muntanyes sorrenques on hi ha faveles on l’obra vista i pintar-les de colors gairebé les fa més agradables a la vista que la resta de la ciutat.

Diria que Rio és un joc, una ciutat que algú va crear jugant.

Com si haguessin tirat els carrers, com els palets del joc japonès del Mikado, després haguessin repartit els gratacels com qui col·loca les cases del monopoly quan ja no li queda més espai. I quan ja tens la ciutat mínimament muntadeta, sembla que algú hagi arribat i hagi fotut cops de puny al taulell des de sota, creant així les muntanyes de plastilina marró i verda on s’han adherit les faveles com gomets de colors.

Vaig marxar de Rio encara sense entendre com podia una ciutat amb aquesta topografia tan paradisíaca haver-se menjat el seu encant fins al punt de semblar que els edificis fa temps que hi són i són aquestes muntanyes de sorra les que han aparegut posteriorment trencant la malla donant-li la gràcia a la ciutat.

No sé dir si Rio em va agradar o no. Sé que no hi podria viure. Sé que les platjes (potser per ser hivern) no em van dir res millor del que em diu la Costa Brava. Sé que estic massa mal acostumada a l’eixample de Barcelona i encara em queden moltes ciutats caòtiques per veure.

I acabant aquí l’anàlisi urbanístic, l’equació diu que si la ciutat no diu res, ho diu tot la seva gent. Rio són els carioques. Rio és la gent de les faveles caminant al costat de la gent de la ciutat. Rio és mistura. Rio és contrast.

Ara entenc a l’home boig de les maraques...

When my baby smiles at me I go to Rio.... de Janeiro!
I'm a salsa fellow.
When my baby smiles at me the sun'll lightens up my life.
And I am free at last, what a blast!

When my baby smiles at me I feel like Tarzan, of the Jungle
There on the hot sand, and in a bungalow while monkeys play above!