Brasil és al·lucinant.

La segona paraula que no existeix, o que com a mínim aquí ningú utilitza és al·lucinant. I és bàsicament el que estic fent aquí la gran part del temps.

Si ja us he parlat de com són el terra i les parets de l’escenari que m’acull ara, em toca ara parlar-vos dels actors. Són al·lucinants.

Hi ha qui diu que és el fet d’estar d’intercanvi, hi ha qui diu que és Sud-Amèrica en general. Hi ha qui diu que no puc globalitzar. M’és igual: jo només us explicaré el que sé, el que estic vivint. I el que estic vivint és al·lucinant.

Després del capítol de l’estadi del Grêmio, després del “et porto a casa” de gairebé cada dia, després de parlar amb cada taxista que agafo sola i em pregunta si sóc uruguaya... La gent de Porto Alegre és al·lucinant.

Potser perquè no han vist un turista en la seva vida, potser perquè són el sud fred d’un país mundialment conegut per la calor. Potser hem anat a coincidir amb els bojos més acollidors del món. No ho sé, però al·lucino.

Els dilluns ja tenim més de tres propostes de festes pel cap de setmana. I no vols dir a res que no, però no pots sortir cada dia. Festa aquí, sopar allà, anar a passar el cap de setmana no sé on. És difícil escollir. I a mitja classe, un dia qualsevol, una noia vé a dir-te que si vas a sopar a casa seva, així, perquè si! I vas, i et fa plats típics, i et convida a passar un cap de setmana al seu poble. I quan marxes, encara et vol portar a casa en cotxe perquè és perillós.

És al·lucinant cada moment que vivim, com la gent ens acull, ens convida i ens porta a llocs increïbles. 

Vius al·lucinant i aprenent la gran part del temps i de cop, potser en mig del sopar, a l’autobus cap a la uni, dins de classe o fregant els plats tens un pellizco de realidad, un mini-reset que et fa pensar: Eh! Estic a Brasil. I quan et veus, vivint el que estàs vivint, tens unes ganes increïbles de que no acabi mai. De seguir al·lucinant cada dia. Encara que sigui callada i asseguda en una cantonada, observant tot això que estàs vivint com volent recordar-ho i no oblidar-ho mai.

Aprofitar cada ocasió que et dona la gent per conèixer-la i saber-ne més. Passejar, anar amunt i avall d’una ciutat que no té res, però que et fa al·lucinar cada dia.

 I clar, tot té la seva part dolenta! Perquè si pretens sortir de festa i no perdre’t cap sopar, després necessites dormir i quan et lleves tard et sents triplement culpable del que et sentiries a casa. T’has passat el dia dormint i has perdut l’oportunitat de gaudir d’un dia que no es tornarà a repetir.

Tenim molt temps per endavant, però el temps passa ràpid i quan vosaltres allà ja gairebé heu acabat el vostre mes de vacances, jo segueixo aquí en aquesta situació constant de sorpresa.

Serà tot més difícil quan torneu a la rutina del setembre i jo segueixi vivint la vida com si acabés d’aterrar en un nou planeta de gent acollidora?

Gaudiu dels últims dies d’agost. Des d’aquí, seguim al·lucinant cada dia una miqueta més.