Grêmio ou Inter?

Em coneixeu, i sabeu que a mi el futbol... a mi el futbol m’és molt igual.

Sempre he dit que sóc incapaç de mirar un partit sencer (ni sencer, ni una part), també dic que sóc gafe i és bastant encert dir que mai miro quan algú marca un gol, i més després d’establir la teoria de que si jo miro, no marquen. Qualsevol excusa era bona a Barcelona per passar dels 90 minuts amb homes corrent darrera la pilota i pujar el volum quan en Guardiola o en Mou es posaven davant del micròfon per insultar-se una miqueta. Això sí que és divertit!

Pocs dies després d’arribar a Porto Alegre, el Joan ja em va avisar:

- Aquí, o ets del Grêmio o ets de l’Internacional... no hi ha terme mig, ni excuses. 

Després ho he anat comprovant, la gent et va preguntant i tu has de decidir ràpid. Si et creues amb alguns gremistes et diran que la gent de l’inter es riu del Barça perquè li va guanyar la final de noséquè amb un gol d’un jugador que no havia marcat en la vida. A més, Ronaldinho (per molt corrupte i odiat que sigui ara per tot porto-alegrense) va sortir de les favel·les cap al Grêmio i d’allà cap a Europa. Potser simplement perquè el blau m’agrada més que el vermell, vaig decidir-me: Grêmio!

El segon dia de classe de projectes, una noia se m’acosta per dir-me que ella va estar d’intercanvi a Barcelona, i entre parlar de l’Etsab i de la ciutat sen’s envà l’hora.

 

Dies després rebo un missatge que diu que el dimecres després de classe hi ha un partit i que si volem anar-hi. Alucinant i amb tota l’emoció acceptem, i a més, i portaré a la Victoria, la meva primera visita aquí (que està de pas d’un viatge al·lucinant i no havia vist mai un partit de futbol en un camp).

 

Arriba el dia, amb la samarreta del Barça de la Marina dins la motxilla, anem cap a la uni. D’allà, cap al camp. Molt nou, molt maco. Un cachorro quente completo per sopar. I ja comença la festa...

I quan dic festa, no vull dir partit. 

Vull dir festa.

Hi ha una grada de peu, una zona darrera la porteria que està plena quan en realitat el camp està buit. El partit no era massa cosa Grêmio contra Cruzeiro (un equip de Minas Gerais).

Aquella grada, buff aquella grada. No és que tinguessin a Manolo el del Bombo, és que tenien a Manolo la orquestra sencera. I no és aquell tambor que sona de tant en tant, era música, era samba i no va parar MAI.

En tot el partit, l’afició, o aquells 50 matats que estaven de peu, no van callar ni un sol instant. Cançons quan marcaven, quan no marcaven, quan marcava el contrari, quan estava apunt d’acabar, quan la mitja part, per animar, per seguir animant i per tenir-me a mi ballant tota l’estona. Feia fred, però els meus peus no van parar quiets en tota l’estona.

Sorprenentment vam acabar amb un 3 a 1. 

Guanyant el Grêmio i amb més càntics de “dale dale tricolor, meu único amooor!”. 

Sortir de l’Arena Grêmio darrera del grup de tambors va ser un show, hagués marxat darrera seu si no fos perquè ja m’havien avisat que aquella gent, la gent de les grades de peu, és gent ficada en bastants problemes i buscada per la policia fins i tot.

Sempre repeteixo la mateixa sensació de gaudir les coses com mai, però després percebre la perillositat de les coses aquí. Et mous i balles tot el partit, però després caus en que aquella gent és perillosa. Coneixes gent pel carrer sense cap problema i xerres amb desconeguts que volen saber de tu, però després resulta que no pots caminar sola per si t’assalten. Contrastos.

Jo encantada amb el partit, definida com a tricolor i entenent perquè Ronaldinho ballava samba després de marcar gols... com per no fer-ho!

 

Ara, cal dir, que si d’aquí dos dies em conviden a un partit de l’Inter i al·lucino més encara, no garanteixo la meva fidelitat als blaus. Què voleu? Aquí canvio de gustos cada setmana!