Amics anti-robo.

L’Orfanatrofio creua la Ipiranga pel pont amb palmeres, el Paco es preparar per baixar. Si no m’acompanya a casa em toca prendre la decisió: camí curt i insegur o camí llarg i no gaire segur. Com que tinc pressa i són només les 21, decideixo baixar a la primera opció. El Paco baixa a la Venancio, la meva és la següent. Apropo el dit al botó i ressegueixo el bus amb la mirada, ningú s’aixeca... si baixo sola correré tot el camí fins que em senti segura. La por post-assalt no vol jugar amb res i menys avui que porto el portàtil a la motxilla. De cop, algú demana parada, s’aixeca un noi i es col·loca a la porta. Li dic alguna cosa? El persegueixo sense més?

- Hola! Vas cap a la Lima e Silva?

- Si!

- Vale, perfecte, és que un dia em van ass...

- Anem junts!

- Genial!

- Què estudies?

- Arquitectura!

- Jo Enginyeria Civil! També a la Ritter. Vols anar per aquest carrer?

- Si, em va bé.

- D’on ets?

- De Barcelona

- Barcelona? Whoaaah, que guai! I què fas aquí? Barcelona és la millor ciutat del món, no?

- Home, Brasil no està gens malament... però estaria millor si pogués caminar sola.

Arribem a la Lima després d’una petita conversa. No sé el seu nom però li agraeixo.

I em diu, a la manera brasilera aquest “NAAADA!” que sembla que realment no li hagi costat cap esforç tenir-me al costat parlant mentre feia el seu camí.

Arribo a casa pensant que potser exagero i el camí no és tan perillós, obro facebook i llegeixo que tres tios han assaltat a l’Ana just sota la porta de casa seva. 

No, no exagero. 
I si, realment no costa res caminar al costat d’un noi aleatori que espanti qualsevol lladre.

Així que, prepareu-vos usuaris del bus: estic preparada per fer amics anti-robo cada dia!