Llàgrimes

Fa 62 dies estava estirada en un banc del Poble nou. Feia calor, portava un vestit verd (ben guapa per l’últim dia a Barcelona), tot i això, estirada i nerviosa vaig començar a notar uns calfreds que em van fer demanar una dessuadora (potser el meu cos ja notava el que li venia al damunt en poques hores...).

Els meus amics volien fer una última cervesa amb mi, i la dificultat de combinar horaris que ens caracteritza va fer que aquesta cervesa fos només 8 hores abans d’enlairar-se.

Lluny de fer les coses amb tranquil·litat, organitzada amb llistes a la meva manera i donant voltes al llit somiant amb el que m’esperava: les meves últimes hores a Barcelona van ser rient amb els amics a la terrassa d’un bar i discutint sobre si la llegenda de perquè una tapa es diu tapa, tenia alguna cosa a veure amb un rei a la platja en una tempesta de sorra.

 

El moment de dir adéu als teus amics és un moment molt curiós. Hi ha el que t’enveja, et diu que tens molt morro i que ho aprofitis. Saps que ho faràs. Hi ha el que et coneix i té poca cosa a dir. Una abraçada, un somriure i saps el que pensa. Ho necessites, sap tan bé com tu que ho necessites. I hi ha un tercer, el que no li dona cap importància. Et diu adéu com si t’hagués de veure la setmana que vé i es queda tan tranquil. A tu, et deixa amb l’extranya sensació: tindrà raó? Passarà tan ràpid?

Eren les 2 de la matinada que arribava a casa, encara tremolant però amb la calor barcelonina d’un juliol calent. Havia de posar el nom a les maletes, tancar candaus i acabar la maleta de mà, tenia dues hores per fer-ho. 

Un bon plan, tenint en compte que ni la calor ni els nervis em deixarien tancar els ulls. Un cop fet tot, i amb problemes per tancar la motxilla que m’havien fet suar encara més, m’estiro al llit a relaxar-me. Queden 30 minuts perquè soni el despertador del papa i marxem. Ai. Va, Anna, tranquil·litzat, t’esperen dos vols per dormir.

- Anna, no arribes!

Mun pare m’ha cridat desde la porta. Què està passant? Miro el rellotge: són les 5! 

Fa una hora que hauríem d’haver sortit de casa! QUÈ HA PASSAT? M’he adormit. I el que és pitjor, els meus pares s’han adormit també. Tots confiàvem amb l’eficència i perfecció de mun pare i s’ha adormit. MERDA. Surto al passadís, està vestint-se per casa murmurant: 

 - No llegamos, no llegamos. No llega, no se va. No cogerá el vuelo.

Ma mare, encara amb més cara d’adormida, revoloteja a una velocitat increïble: 

- Si, vinga. Vinga. Parlarem amb algú. Podem arribar. Corre. No et deixis res.

És curiós com, ni em miren. Jo, em vesteixo i agafo les coses mentre els escolto. 

Ma mare confia en mun pare i mun pare no confia en ningú. I jo què? Jo en qui collons confio?

És un dels moments més importants de la meva vida i l’he de viure amb presses. Merda.

El meu cos reacciona, clar que reacciona. Calfreds, suors i unes ganes de vomitar increïbles. Mun pare ha fugit a buscar el cotxe, jo i ma mare hem de carregar dues maletes gegants. Volia plorar, però no tenia temps, tenia fastigs i el cor em podia sortir en qualsevol moment per la boca. No sabia si arribava o no, no sabia en qui confiava. Només sabia que no ho estava fent bé.

Un cop l’estrés de baixar les maletes i col·locar-les dins el cotxe, amb masses coses penjant i encara sense aconseguir tancar la motxilla de mà, estava asseguda dins del cotxe al seient del copilot. 

Mun pare en un silenci dels que em té acostumada, però li podia llegir perfectament els pensaments. Ma mare darrera preocupada, ella també hauria volgut tenir més temps per pair aquell moment. Jo mig plorava. A la radio explicaven notícies, el món es podria estar acabant en aquell moment i cap dels tres s’hauria immutat. Li donava la mà a ma mare com podia, tremolant, mentre el meu pare corria pel carrer Aragó encara més ràpid del que sol fer-ho un dia qualsevol.

El pla era fàcil: ma mare i jo anàvem corrents al mostrador, el meu pare aparcava i ens trobàvem després. RÀPID, ANNA COLLONS!

Si és fàcil fer coses ràpid en una aeroport, ni és fàcil carregar ràpid dues maletes de 30kg, ni és fàcil res del que havia de fer. No sé ni com, vaig arribar treient la llengua al mostrador de Lisboa. Dos matrimonis feien cua. Dos matrimonis que van veure com una noia amb dues maletes gegants arribava plorant i tenint arcades i es col·locava darrera seu somrient com si s’acabés de solucionar la fam al món.

Ma mare arribava segons després amb les seves frases de mare:

- Ho veus. Tranquila. Hem arribat. No ploris. Tot va bé.

No, mama, no va bé. Hem arribat, si. Però ara me’n vaig un any fora i no he sigut capaç de dir-te tot el que penso abans de marxar.

Per sort, no hi ha cap problema amb les maletes. Després d’hores discutint si les embalaríem o no, van entrar com van poder, les últimes i directes a Brasil. Corrent cap al control, i encara amb fastigs i arcades. Arriba mun pare.

Els dos es col·loquen en la posició oficial universal de pares que despedeixen una filla. Deuen ensenyar-la en algun manual, estaven de postal. A ma mare li queia una llàgrima, però estava arrancant-se un somriure d’on podia per animar-me. No vaig escoltar les seves paraules mentre l’abraçava, però sé el que deia. Sé el que sempre diu: Que ella no va poder viure aquesta vida, que vol el millor per mi, que ho aprofiti, que sóc valenta, que puc fer tot el que ella no va poder. Que sóc forta.

Mun pare, en el seu estil, tot i la batalla perduda, volia que les coses anessin bé. No calia fer-se petons, no calien abraçades, no calia produir falsament un adéu. Em va mirar, i li va sortir de dins:

- Va, corre, no el pots perdre!

I així em vaig girar. Ells seguien de postal, i jo, entre executius i turistes, amb els dos bitllets a la mà i la cara mullada de llàgrimes, vaig donar el meu passaport a una policia que em va mirar sorpresa.

No entenc perquè, un aeroport és el lloc on més llàgrimes es deuen veure. Aquell dia si que va haver-hi llàgrimes. I van durar encara una estona més fins que vaig seure a l’avió i vaig treure de la motxilla el paquet de mocadors i la llibreta de missatges.

I ara, fa 62 dies que no ploro. Serà perquè vaig gastar-ho tot en aquella matinada? 

Em conec, i necessito plorar de tant en tant. És molt estrany que no ho hagi fet encara, i el meu cos, encara més llest, em fa plorar quan ho necessita. D’aquí ben poc, algú em farà riure, i de tant riure, cauran llàgrimes. I això m’agrada tant. 

Després d’haver plorat per tanta por, em moro de ganes de plorar de riure.

Vinga, va. Ja podeu començar a fer-me riure!