100

Recordo que quan era petita, mirava les olimpíades a casa amb les amigues d’estiu. Escollíem cada una un país al qual recolzàvem i no, cap de les tres va escollir mai Espanya.

Recordo que la Marina, friki del manga en aquella època, tenia claríssim que recolzava a Japó. Crec que també era perquè de petita tenia els ulls axinats i se sentia còmoda animant a algú com ella. La Diana animava a Canadà, suposo que per portar la contrària i anar-se’n a la banda oposada del mapamundi. 
Jo ho vaig veure molt fàcil, vaig ser molt pràctica: vaig triar la bandera més divertida.

I sí, no ho dubteu ni un moment, a una nena petita que li agrada el verd i el groc, una bandera amb una rodona i estrelletes era amb diferència, la millor bandera a escollir. 
Així va néixer la meva passió per Brasil. Animant a gent estranya en esports estranys. Tot fos per veure la bandera verda al podi de quatre en quatre anys.

Imagino que aquesta tonteria em va causar simpatia pel país, i suposo que si va influir quan em va passar pel cap dir-ho als meus pares.

- Si marxessis hauria de ser un país on t’interessés acadèmicament o per l’arquitectura.

- Ja, Papa, però és que anar a Berlín és molt difícil perquè demanen un nivell molt alt d’alemany.

- I si no fos Berlin? Una altra ciutat? Un altre país?

- Mmmmmm perquè... Brasil us sembla molt lluny?

I perquè coi us estic explicant això ara?

Perquè en aquell moment, quan mirava banderes, no m’hauria imaginat on estic asseguda ara. I encara menys imaginava que viatjaria tant, que aprenderia tant, que coneixeria tantes persones, que l’experiència em canviaria tant, que crearia un blog, i molt menys que seguiria escrivint gairebé un any després.

Aquesta és l’entrada número 100, d’un blog que vaig començar perquè creia que em sentiria sola i no volia agobiar amb emails infinits a algú que em deia que escrivia prou bé per fer-ho públic.

Però no, tampoc imaginava quan vaig començar que em llegiria algú més que el meu germà cotillejant, que algú em seguiria a veure si he escrit o no, o que les meves tonteries podrien animar el dia a algú.

Doncs això. Que no vaig guanyar mai cap concurs per Sant Jordi, i no sé si feia molt feliç pujar a recollir la rosa i el vale de l'Abacus, però cada cop que miro les visites del blog somric com una idiota i sí, em feu feliç.

Gràcies per ser a l’altra banda de la pantalla llegint, i encara més gràcies a aquells poquets que trenquen la distància i la vergonya i em dieu: “Eh, estic aquí, segueix!”. 100 gràcies.