Casualitat o destí.

Call it magic, call it true.

Tot va començar quan al arribar a Porto Alegre em va acollir el Joan a casa seva, el coneixia de la uni (qui no el coneix?) en els dies que vam estar junts vam parlar de mil coses, i vam descobrir que les nostres avies havien sigut veïnes, ja que la família del Joan havia viscut a La Sagrera toooota la vida.

La Sagrera representing.

El Joan va marxar i va arribar el Paco, que per molt enamorat de Barcelona que estigui, ningú li treu lo muy mañico que es. Al Paco li va costar creure’s que tan catalana com jo era tingués arrels tan pròximes a Calatayud. Ell les té “en un pueblo entre Teruel y Cuenca”, però la zona ja és prou propera.

Eren dues coincidències i eren gracioses.

De tots els espanyols que rondem per la capital gaúcha hi ha molts amb qui tens algú en comú, normalment per estudiar gairebé tots arquitectura.

Van passar els mesos i de cop em va escriure el Jordi, perquè teníem amigues en comú i volia saber com estaven les coses per aquí. Un cop arribat, parlant-ne descobrim que vivim al mateix barri, a tres cantonades. I que si ell havia sigut company de taula d’institut amb algú que havia anat al meu. I que si és el veí d’una amiga de l’institut.

Descobreixo després que el Jordi, apart de ser del meu barri, és d’un poble “entre Teruel y Cuenca”. I per fi, prenent una birra, aconseguim descobrir la proximitat de tals pobles.

És molt graciós, quan ets tan lluny de casa, que descobreixis aquestes proximitats. I és molt bon tema per acompanyar unes cervesetes, si és casualitat, destí o, com va dir un argentí “si la gente que llega a Porto Alegre no lo hace por el destino, no se puede entender qué hacen aquí”.

Entre Teruel, Cuenca i La Sagrera.

Ahir, quan ja havia superat tot aquest tema de les casualitats increïbles, descobreixo per una foto que el meu relleu de l’any que vé, un tal Joan, estiueja prop de l’Escala.

Vale. 
Destí. 
Siusplau. 
Pots parar? 
Fa una mica de por tot plegat!