Dies de pluja

CENTRAL DO BRASIL


http://www.youtube.com/watch?v=JXe-R9esIWA















TROPA DE ÉLITE

http://www.youtube.com/watch?v=cJcyprvvSYo

Brasil és al·lucinant.

La segona paraula que no existeix, o que com a mínim aquí ningú utilitza és al·lucinant. I és bàsicament el que estic fent aquí la gran part del temps.

Si ja us he parlat de com són el terra i les parets de l’escenari que m’acull ara, em toca ara parlar-vos dels actors. Són al·lucinants.

Hi ha qui diu que és el fet d’estar d’intercanvi, hi ha qui diu que és Sud-Amèrica en general. Hi ha qui diu que no puc globalitzar. M’és igual: jo només us explicaré el que sé, el que estic vivint. I el que estic vivint és al·lucinant.

Després del capítol de l’estadi del Grêmio, després del “et porto a casa” de gairebé cada dia, després de parlar amb cada taxista que agafo sola i em pregunta si sóc uruguaya... La gent de Porto Alegre és al·lucinant.

Potser perquè no han vist un turista en la seva vida, potser perquè són el sud fred d’un país mundialment conegut per la calor. Potser hem anat a coincidir amb els bojos més acollidors del món. No ho sé, però al·lucino.

Els dilluns ja tenim més de tres propostes de festes pel cap de setmana. I no vols dir a res que no, però no pots sortir cada dia. Festa aquí, sopar allà, anar a passar el cap de setmana no sé on. És difícil escollir. I a mitja classe, un dia qualsevol, una noia vé a dir-te que si vas a sopar a casa seva, així, perquè si! I vas, i et fa plats típics, i et convida a passar un cap de setmana al seu poble. I quan marxes, encara et vol portar a casa en cotxe perquè és perillós.

És al·lucinant cada moment que vivim, com la gent ens acull, ens convida i ens porta a llocs increïbles. 

Vius al·lucinant i aprenent la gran part del temps i de cop, potser en mig del sopar, a l’autobus cap a la uni, dins de classe o fregant els plats tens un pellizco de realidad, un mini-reset que et fa pensar: Eh! Estic a Brasil. I quan et veus, vivint el que estàs vivint, tens unes ganes increïbles de que no acabi mai. De seguir al·lucinant cada dia. Encara que sigui callada i asseguda en una cantonada, observant tot això que estàs vivint com volent recordar-ho i no oblidar-ho mai.

Aprofitar cada ocasió que et dona la gent per conèixer-la i saber-ne més. Passejar, anar amunt i avall d’una ciutat que no té res, però que et fa al·lucinar cada dia.

 I clar, tot té la seva part dolenta! Perquè si pretens sortir de festa i no perdre’t cap sopar, després necessites dormir i quan et lleves tard et sents triplement culpable del que et sentiries a casa. T’has passat el dia dormint i has perdut l’oportunitat de gaudir d’un dia que no es tornarà a repetir.

Tenim molt temps per endavant, però el temps passa ràpid i quan vosaltres allà ja gairebé heu acabat el vostre mes de vacances, jo segueixo aquí en aquesta situació constant de sorpresa.

Serà tot més difícil quan torneu a la rutina del setembre i jo segueixi vivint la vida com si acabés d’aterrar en un nou planeta de gent acollidora?

Gaudiu dels últims dies d’agost. Des d’aquí, seguim al·lucinant cada dia una miqueta més.

Brasil és cutre.

Hi ha dues paraules que no existeixen en portuguès i que són les dues paraules que resumeixen millor totes les preguntes que teniu quan penseu què collons estic fent per no escriure ni donar senyals de vida i per definir com és això.

La primera paraula que no existeix en portuguès és CUTRE.

I la definició més exacta del Brasil és aquesta: Brasil és cutre. 

Els carrers estan mal fets, tot amb una ambientació de pel·lícula cubana, brut i descuidat. Els cotxes tenen prioritat i et piten quan passes pel pas, condueixen fatal, no cal que duguis cinturó i pots fotre 5 persones darrera que ningú et dirà res.  Els cables d'electricitat penjen per on volen, barrejats entre aquests arbres de tamanys descomunals que li donen l'aire selvàtic a tot.

El transport públic és cutre, puc estar-me mitja hora esperant un bus en una parada que no diu ni quan passa, ni quins busos hi paren, ni quines parades tenen. És una aventura. Entenent parada com a pal o mini-cobert sense res més, a la que hi arribo després de creuar una avinguda de 4 carrils per banda corrents com una boja perquè no, no hi ha cap semàfor ni pas que m’ho faci tot més fàcil. 

Quan parles amb un brasiler i compares la qualitat de vida, compares preus de pisos, sanitat i educació te’n adones que això si que és cutre. L’altre dia la meva companya de pis va estar 5 hores esperant a l’hospital per que l’atenguessin, era un hospital privat. El públic són unes 12 hores d’espera. De l’educació ni en parlem, anem a una universitat privada amb uns preus semblants a les privades europees, la pública és totalment gratis, clar, però... qui hi accedeix? No és gens fàcil.

Les coses a casa també són cutres. Que les canyeries del wàter no siguin prou grans com per tirar-hi el paper, que les de la pica s’embussin si hi tires 3 grans d’arròs. És cutre.

Ara mateix m’he posat a escriure perquè la dutxa s’ha espatllat. La dutxa, que també és cutre. L’aigua és freda a totes les aixetes de la casa, i la de la dutxa té un aparatet elèctric que la fa calenta. Quan més aigua vols, menys calenta cau. Així que en els malabarismes habituals de dutxar-se, avui quan la resistència elèctrica fallava, mullada dins la dutxa, havia de tocar amb la mà el botonet per desconnectar i tornar a connectar, com per morir-me electrocutada i protagonitzar un bon capítol de CSI. 

Dutxar-se és cutre i encara és més cutre rentar els plats, perquè el “fairy” no és fairy, és el sabó “Limpo” que val per tota la casa, i clar, quan has de fregar una paella on has fet un ou ferrat has de vessar mitja ampolla mentre recordes el teu pare dient-te: No malgastis Fairy! Amb una gota ja n’hi ha prou!

És per tornar-se boja. A casa, les dues noies són ecològiques.. però clar, us ho podeu imaginar: ecològiques cutres. Ser ecològic aquí vol dir no utilitzar paper film i poca cosa més. Es recicla separant orgánico i seco. Tot és seco, bàsicament, menys el menjar i les escombraries del wàter. La cosa que fa a les meves companyes autonominar-se ecològiques crec que és que passen una aigua i deixen assecar els pots que contenen menjar abans. Cosa que, ja estic acostumada a fer a Barcelona i que a més, sospito, és un tema més relacionat a que els gats fotin el nas a l’escombraria si oloren alguna cosa.

Ai, mira, sé que una companya ha acabat de dutxar-se perquè la llum de la meva habitació ha recuperat la seva força màxima! Si, és cutre. L’electricitat també és cutre.

La primera setmana que em va tocar netejar el pis em vaig tornar boja! No tenien fregona i vaig haver de fer de Cenicienta fregant el terra. Em van dir que les fregones eren cares, i jo, en l'únic punt dèbil de la meva adaptació al sistema brasiler de vida, vaig decidir que l'invent català del drap i el pal havia d'arribar a casa. Poc després va entrar per la porta l'aspirador (que sembla l'R2D2 que un aspirador) i avui he comprat les crispetes per inaugurar el microones que arribarà la setmana que vé! 

I així podria passar-me el dia, enumerant coses que et fan sentir lluny de casa, però coses amb les que pots conviure molt fàcilment. Tot és adaptar-se i adonar-se cada dia de les mil coses que no necessitem però que tenim.

Després resulta que coneixes a algú i et diu:

- Ets la primera europea que conec a la meva vida! Sou del primer món!

I flipes. Jo no venia aquí pensant que això fos la selva, ni venia pensant que fos igual que Barcelona. Jo no tinc tan clar que allà siguem el primer món i aquí siguin el segon o el tercer. I és interessant barrejar-se aquí una mica, perdre aquestes coses que donem per segures i aventurar-se a conèixer com viu la gent i com nosaltres mateixos som capaços de viure.

Grêmio ou Inter?

Em coneixeu, i sabeu que a mi el futbol... a mi el futbol m’és molt igual.

Sempre he dit que sóc incapaç de mirar un partit sencer (ni sencer, ni una part), també dic que sóc gafe i és bastant encert dir que mai miro quan algú marca un gol, i més després d’establir la teoria de que si jo miro, no marquen. Qualsevol excusa era bona a Barcelona per passar dels 90 minuts amb homes corrent darrera la pilota i pujar el volum quan en Guardiola o en Mou es posaven davant del micròfon per insultar-se una miqueta. Això sí que és divertit!

Pocs dies després d’arribar a Porto Alegre, el Joan ja em va avisar:

- Aquí, o ets del Grêmio o ets de l’Internacional... no hi ha terme mig, ni excuses. 

Després ho he anat comprovant, la gent et va preguntant i tu has de decidir ràpid. Si et creues amb alguns gremistes et diran que la gent de l’inter es riu del Barça perquè li va guanyar la final de noséquè amb un gol d’un jugador que no havia marcat en la vida. A més, Ronaldinho (per molt corrupte i odiat que sigui ara per tot porto-alegrense) va sortir de les favel·les cap al Grêmio i d’allà cap a Europa. Potser simplement perquè el blau m’agrada més que el vermell, vaig decidir-me: Grêmio!

El segon dia de classe de projectes, una noia se m’acosta per dir-me que ella va estar d’intercanvi a Barcelona, i entre parlar de l’Etsab i de la ciutat sen’s envà l’hora.

 

Dies després rebo un missatge que diu que el dimecres després de classe hi ha un partit i que si volem anar-hi. Alucinant i amb tota l’emoció acceptem, i a més, i portaré a la Victoria, la meva primera visita aquí (que està de pas d’un viatge al·lucinant i no havia vist mai un partit de futbol en un camp).

 

Arriba el dia, amb la samarreta del Barça de la Marina dins la motxilla, anem cap a la uni. D’allà, cap al camp. Molt nou, molt maco. Un cachorro quente completo per sopar. I ja comença la festa...

I quan dic festa, no vull dir partit. 

Vull dir festa.

Hi ha una grada de peu, una zona darrera la porteria que està plena quan en realitat el camp està buit. El partit no era massa cosa Grêmio contra Cruzeiro (un equip de Minas Gerais).

Aquella grada, buff aquella grada. No és que tinguessin a Manolo el del Bombo, és que tenien a Manolo la orquestra sencera. I no és aquell tambor que sona de tant en tant, era música, era samba i no va parar MAI.

En tot el partit, l’afició, o aquells 50 matats que estaven de peu, no van callar ni un sol instant. Cançons quan marcaven, quan no marcaven, quan marcava el contrari, quan estava apunt d’acabar, quan la mitja part, per animar, per seguir animant i per tenir-me a mi ballant tota l’estona. Feia fred, però els meus peus no van parar quiets en tota l’estona.

Sorprenentment vam acabar amb un 3 a 1. 

Guanyant el Grêmio i amb més càntics de “dale dale tricolor, meu único amooor!”. 

Sortir de l’Arena Grêmio darrera del grup de tambors va ser un show, hagués marxat darrera seu si no fos perquè ja m’havien avisat que aquella gent, la gent de les grades de peu, és gent ficada en bastants problemes i buscada per la policia fins i tot.

Sempre repeteixo la mateixa sensació de gaudir les coses com mai, però després percebre la perillositat de les coses aquí. Et mous i balles tot el partit, però després caus en que aquella gent és perillosa. Coneixes gent pel carrer sense cap problema i xerres amb desconeguts que volen saber de tu, però després resulta que no pots caminar sola per si t’assalten. Contrastos.

Jo encantada amb el partit, definida com a tricolor i entenent perquè Ronaldinho ballava samba després de marcar gols... com per no fer-ho!

 

Ara, cal dir, que si d’aquí dos dies em conviden a un partit de l’Inter i al·lucino més encara, no garanteixo la meva fidelitat als blaus. Què voleu? Aquí canvio de gustos cada setmana!