terça-feira, 9 de julho de 2013

Jet lag



Volia escriure abans de marxar, volia explicar com una s'escapa tant lluny, volia calmar el meus nervis de l’última nit a Barcelona escrivint. Volia, volia, volia, i ara ja porto aquí 4 dies i ja no sé què vull.
 
Aquest escrit és un missatge clar, una bandera blanca, un: Mama, tot va bé.



El vol es passa ràpid, entre que escoltes la BSO prèviament seleccionada, dorms, veus “Life of Pi” i “Argo” en panchito, un capítol de BigBang, un altre de Juego de Tronos, llegeixes la llibreteta de records i missatges, s’acaba la bateria de l’mp3, descobreixes Mumford and sons al aparatet de l’avió, vas al lavabo mil vegades a robar tovalloletes refrescants i intentes menjar merda en caixetes quadrades.... No és res.

Jo em pensava que seria molt pitjor i acaba sent un dia d’aquells que no tens ganes de fer res i no surts del llit (suposant que el teu llit sigui tant incòmode com una cadira d’avió).

Un cop superades les 15 hores Barcelona-Lisboa-Porto Alegre, et plantes a l’aeroport d’aquí. Veus que tothom segueix les fletxes de “Brasileiros” i tu segueixes les de “Estrangeiros” (i ets la única, si). La policia passa de tot, et segellen el passaport, les maletes surten, les passes per un control i l’home et diu: 
- Turismo? 
I tu li vols respondre: 
- Si, porto 2 maletots i una bossa només amb bikinis. 
Però et limites a dir: 
- Não, eu tenho um visto de estudante. Você quer ver? 
- Não, não, vinga vinga, recogiendo que es gerundio. 

Fots les maletes a un carrito i surts per la porta com si fossis una nena disfressada de Pantoja a “Lluvia de Estrellas”, amb molta gent mirant, cridant, amb flors i cartells... 

Però no, a tu no t’espera ningú: estàs sola. 

I quan sembla que comences a tremolar i ser-ne conscient...PIM PUM PAM! 
Les maletes cauen a terra i prou feina tens a somriure, dissimular i tornar a col·locar-les al carrito com pots. I ara si, com Harry Potter travessant la paret, surts de l’aeroport en busca d’un taxista simpàtic que de primeres fa por però al que acabes explicant-li la vida i preguntant-li per tot allò que us creueu pel camí.

I un cop arribats a casa del Joan, no hi ha temps per dormir ni tenir jet lag: a sopar al Cavanhas, a conèixer gent, a fer birres al Bambú. I així van els primers dies, d’aquí cap allà. Fes-te un mòvil, truca mil persones per buscar pis, a la policia, a conèixer gent i a intentar esborrar aquesta sensació estranya d’estar de viatge sense bitllet de tornada. 

I a part d’aclimatar-se a una nova ciutat, una nova manera de viure, és època de fer coses que mai no havia fet. I potser és la tonteria més gran del món, però de la indiferència cap als animals a dormir amb una gossa perquè no plori, hi ha un canvi, i més que n’hi haurà. 

Ja us podeu anar preparant, tornaré a Barcelona devorant formatge. 

I he avisat.




Quería escribir antes de marcharme, quería explicar cómo una se va tan lejos, quería calmar mis nervios de la última noche en Barcelona escribiendo. Quería, quería, quería, y ahora ya llevo aquí 4 días y ya no sé qué quiero.

Este escrito es un mensaje claro, una bandera blanca, un: Mama, todo va bien.

El vuelo se me pasó rápido, entre que escuchas la BSO previamente seleccionada, duermes, ves "Life of Pi" y "Argo" en panchito, un capítulo de BigBang, otro de Juego de Tronos, lees la libreta de recuerdos y mensajes, se acaba la batería del mp3, descubres Mumford and son en la tele del avión, vas al lavabo mil veces a robar toallitas húmedas e intentas comer mierda en cajitas cuadradas… No es nada.

Yo pensaba que iba a ser mucho peor y acaba siendo un día de esos que no tienes ganas de hacer nada y no sales de la cama (suponiendo que tu cama sea tan incómoda como una silla de avión).

Una vez superadas las 15 horas Barcelona-Lisboa-Porto Alegre, te plantas en el aeropuerto de aquí. Ves que todo el mundo sigue las flechas de "Brasileiros" y tú sigues las de "Estrangeiros" (y eres la única, sí). La policía pasa de todo, te sellan el pasaporte, las maletas salen, las pasas por un control y el hombre te dice: 
- Turismo? 
Y tú le quieres responder: 
- Si, llevo 2 maletas enormes y una mochila solo con bikinis. 
Pero te limitas a decir: 
- Nāo, eu tenho um visto de estudante. Você quer ver? 
- Nāo, nāo, venga venga, recogiendo que es gerundio.

Pones las maletas en un carrito y sales por la puerta como si fueras una niña disfrazada de la Pantoja en "Lluvia de Estrellas", con mucha gente mirando, gritando, con flores y carteles…

Pero no, a ti no te espera nadie, estás sola.

Y cuando parece que empiezas a temblar y a ser consciente… PIM PUM PAM! Las maletas se caen al suelo y tienes bastante con sonreír, disimular y volver a colocarlas en el carrito como puedes. Y ahora si, como Harry Potter atravesando la pared, sales del aeropuerto en busca de un taxista simpático que de primeras da miedo pero al que acabas explicándole tu vida y preguntándole por todo aquello que nos cruzábamos por el camino.

Y una vez llegas a casa de Joan, no hay tiempo para dormir ni tener jet lag: a cenar al Cavanhas, a conocer gente, a echar unas birras al Bambú. Y así van los primeros días, para arriba y para abajo. Hazte con un móvil, llama a mil personas para buscar piso, a la policía, a conocer gente, y a intentar borrar esta sensación extraña de estar de viaje sin billete de vuelta.

Y aparte de aclimatarse a una nueva ciudad, una nueva manera de vivir, es hora de hacer cosas que nunca había hecho. Y puede ser la tontería más grande del mundo, pero de la indiferencia hacia los animales a dormir con una perra para que no llore, hay un cambio, y más que habrá.

Ya os podéis ir preparando, volveré a Barcelona devorando queso.

Y he avisado.



Um comentário:

  1. Jo mateixa14/7/13 12:45

    La veritat és que si tornessis devorant formatge solucionaries molts problemes de convivència. Prova també amb les olives i ho tindrem tot resolt.
    Molt bé que tot vagi tan bé :)

    ResponderExcluir

I tu què? Llegeixes i no em dius res? ;)