I tu, què?

Els Amics de les Arts diuen que “Tornar sempre és la millor part de l’aventura”, i jo no he entès mai si volen dir “tornar a casa” o “tornar al lloc del que marxes”. El primer cas em fa dubtar, però el segon és remotament impossible. Perquè si, tornar a Porto Alegre algun dia de la meva vida podria ser graciós, curiós (i imagino que decepcionant alhora), suposo que veure amb uns altres ulls l’escenari d’aquesta aventura pot tenir quelcom de positiu, però definitivament no és la millor part. 

Així doncs he de creure’m que tornar a casa era el millor de passar un any fora? Si? Seguro?

Les aventures comencen i acaben, i per això són aventures i no la vida misma. I tornar feia mandra, si. Però també hi havia ganes. Així que ho puc deixar en una part “no-tant-negativa-com-podia-semblar” de l’aventura. (Si, suposo que això no quadrava a l’estrofa de la cançó).

L’episodi final a Porto Alegre havia tingut tela, el vol havia arribat tard i havia tingut alguns problemes (que pròximament explicaré si la pluja segueix arruïnant-me els plans de platja).

El que havia de ser un moment èpic de sortida de l’aeroport va acabar sent un moment cansat mirant a terra i imaginant que els meus pares haurien decidit asseure en un bar després d’esperar-me dues hores. 

No, no havia sigut així, havien estat ocupant primera línia de barana les dues hores. Alguns crits em van fer girar el cap i mig llegir una pancarta on, expressament no deia “Benvinguda Anna”, sinó l'expressió que més mereixia la meva tornada: "I TU, QUÈ?".

Les abraçades, les notícies bomba i els plans per quedar i veure a tothom es van fer ràpid. I després d’una dutxa i deixar les maletes per obrir un altre dia, vaig començar a fer “coses que feia 13 mesos que no feia i que increïblement em fan molt feliç per mínima tonteria que siguin”.

I així estem.

Fent tonteries que fan feliç. :)
(I amb les maletes sense obrir, encara).