Ojalá no te hubiera conocido nunca

Ojalá no te hubiera conocido nunca.
Porque si no te hubiera conocido nunca ahora no tendría tantos pájaros en la cabeza. 

Me podrías haber dejado vivir mi vida tranquila, haciendo lo que se supone que tengo que hacer y no tener que pensar en lo que realmente me apetece.

No conocerte me habría hecho ahorrar mucho dinero, no querría gastármelo todo en viajes ni tendría que ahorrar para ir a verte a China. Si no te hubiera conocido ahora tendría mucho más dinero y podría gastarlo en açaí. O quizás no, porque si no te hubiera conocido, quizás no tendría ninguna gracia hincharse a 500ml de pulpa de fruta amazónica congelada.

Si no te hubiera conocido seguiría siendo una persona llena de prejuicios y miedos. Y que feliz viviría, ¡Oye! Con lo fácil que me era pensar que todo aquél que sea del Madrid y tenga una bandera de España en casa es un facha con el que no se puede hablar. Ahora, por tu culpa, tengo que escuchar a la gente antes de juzgarla, ahora voy pensando que todo el mundo puede sorprenderme. Que quizás hay Pacos detrás de esos locos que lloran con la décima y gritan "Podemos" con La Roja.

Si no hubieras aparecido aquí seguiría pensando que eres un chulito y no me habrías contagiado ni tantas frases, ni tantos gestos, ni esas caras que mientras hago, sé que no son mías. Y lo feliz que sería yo diciendo que estoy preocupada y que tengo miedo cada 5 minutos. Ahora, por tu culpa, tengo que buscarle el lado positivo a todo. Pensar en el karma, en que con esfuerzo todo puede hacerse, y todas esas milongas que me llevas contando en el Orfanatrofio todo el año. 
Si no hubieras aparecido aquí, no me harian tanta gracia ciertas frases o preguntas que nos hace la gente aqui, y no tendria que vivir ese momento estúpido en que te miro y sé que estás pensando lo mismo que yo.

Si no te hubiera conocido no tendria que haber respondido veinte mil veces que ni soy tu namorada, ni estamos casados, ni tu eres gay. Seria mucho mejor, porque ahora podria exagerar tanto como quisiera (aunque la verdad es que eso sigo haciéndolo junto con llegar tarde siempre).

Si no te hubiera conocido este blog me daria mucho menos trabajo. No tendria nadie que lo traduciera, ni nadie que me provocara a escribir sobre lo que nos estaba pasando.
Menos lectores, menos jaleos, y yo mucho más tranquila.

La verdad, que Zaida Muxi podría haberse mirado mejor tu portfolio y decidir no darte la plaza. 
Me habría hecho un favor, me habría colocado a alguien que no me escuchara tanto, y que no me diese pie a hablar sin parar. Alguien que nunca me habría dicho: - Es que me parece interesante lo que dices. 
Oye, que yo callada estaría mucho mejor. Sin ti, yo mucho mejor.

Porque eres un cabezón y un pesado con tus manías. Tus desayunos, tus dietas, tus ánimos para que cambie mi vida, tus "Tu puedes" y tus "Con esa mentalidad seguro que no". 
¡Que ganas de que desaparezcas! Que no me digas más que si tengo verguenza ni como ni almuerzo, o que me compares tocino y velocidad mínimo una vez al día.

Que no me escribas más al whatsapp, oye, que estoy harta del tono que me suena cuando lo haces. Que por aquí no te quiero ver más. ¡Vete ya de Porto Alegre!

Pero bueno, antes de irte...te apuntas mi teléfono de allí y me llamas.
Que me has prometido muchas fiestas y hablar mucho catalán. Que el profesor de Constru V se puede ir preparando porque si te tengo cerca un año más, voy a aprovecharlo com certeza. Por aquello de no separarte de las personas interesantes, de las personas que siempre encuentran parking.

Yo no sé si hemos exprimido el limón lo suficiente, si es legal disfrutar tanto en un solo año, si voy a olvidarlo o si voy a contárselo a mis nietos.

Sólo sé que, por el momento, ha sido el mejor año de mi vida. 
Y que tú tienes mucho que ver en eso.

Valeu Paco. Foi demais.

Estimat intercanvista,

No ho facis a la meva manera. No, en serio. Vull dir, si vols fer-ho bé, no ho facis com jo. 

El primer semestre et trobaràs una mica perdut, veuràs que la manera d’ensenyar aquí és diferent que a Barcelona. No sabràs molt bé de què va la gent aquí, estaràs flipant tot el dia: entre que et conviden aquí i allà, i que sembla que diguis el que diguis a classe és brillant perquè ets de fora i tens un “olhar” diferent. No et fiïs, no facis com jo, tu tancat a casa i treballa. No et relaxis. No vagis a sopar a casa de companys, no acceptis que et portin a casa en cotxe, no perdis el temps: tu a treballar! Que l’autocad tregui fum.

El quatri passarà, i et veuràs amb presses. Si em fas cas, et matricularàs a projectes per necessitat i a urbanisme per amor a l’art. Després t’acabarà passant que el professor d’urbanisme et sembla molt interessant i l’exercici pròxim a una favela val molt més la pena que un projecte utòpic en un barri industrial de Porto Alegre. Si fas com jo, oblidaràs un, aniràs a per l’altre, arribaràs tard a la segona entrega i no dormiràs algunes nits només perquè és costum i sembla que la feina no val tant si has dormit.

Quan sigui octubre: NI SE T’ACUDEIXI COMPRAR VOLS. I molt menys a la ciutat més remota de Brasil per entrar a Perú creuant la frontera i estalviant-te els diners d’un vol internacional. Ni de conya. En serio. Un viatge de 80 dies per Sud-Amèrica? Oblida-ho. Una bogeria. Et cansaràs, després les fotos només serveixen per plorar. No, en serio, queda’t a Porto Alegre, perquè després els professors et preguntaran: - I no has viscut l’estiu aquí? I et sentiràs culpable de no haver pogut patir la calor humida infernal d’aquesta ciutat. Queda’t. Queda’t i no pateixis que et deixo un ventilador en herència.

Si viatges. Que no sigui lluny. Pots anar a casa a passar el Nadal fred amb la família. Ningú entendria que volguessis banyar-te al mar la nit de Nadal o de cap d’any. Ningú et perdonarà quedar-te gaudint d’un any únic a la teva vida i no poder obrir cap paquet cagat per un tronc.

Ni se’t passi pel cap passar el carnaval en alguna de les ciutats amb més fama. Ni Rio, ni Salvador, ni Recife. Ni les tres en la mateixa setmana. Massa gent, massa samba, massa cervesa. No cal. És que si ho fas, arribaràs a classe dues setmanes més tard d’haver començat el curs. I no t’ho perdonaria mai, això. Haver de demanar perdó i bufff. No.

Quan arribis, i facis el treball final de graduació, veuràs que els teus companys estan super emocionats amb el seu últim projecte: i tu també ho has d’estar. Escull un tema com ells, alguna cosa construïble de veritat. Ves cada setmana a orientar-te amb el professor i corregeix sempre. No pensis en que et queden pocs mesos en aquest país: tu treballa.

Per Setmana Santa, a casa, que aquí no existeix, ni se t’acudeixi baixar per la costa uruguaia fins a Buenos Aires. I viatjar en mig del quatrimestre a Brasília i Minas Gerais? Estàs boig o què? Tu treballa. Concentra't. Dibuixa. Tots els dies a casa. Ni sortir, ni cerveja gelada, ni conèixer gent, ni res.

No ho he mencionat, però la idea de fer un blog i escriure el que penses de l’intercanvi pot esclatar-te a les mans. Et diran que tens la ment tancada, i que no calia que donéssis la teva opinió. Però també et diran que has dit el que tothom pensa i ningú diu. És una mica extrany tot plegat: per no liar-te amb mal de caps, millor no opinis. Calla i obre l'autocad.

Si vols parlar portuguès bé, que no és gens necessari pel que tu vens a fer aquí, pots practicar a classe. No cal que surtis, no cal que et possis a lligar només per practicar l'idioma. Els professors i alguns companys et voldran parlar espanyol per practicar. Si vols aprendre, ni de conya facis cas quan et diguin que la millor manera d'aprendre és un rollito brasileiro. Que no. Que no et liin. Deixa't estar de ties. Posa el facebook en portuguès i ja aprendràs.

Per l’entrega final ja ho tindràs tot preparat. Espero. Potser ni cal que et quedis sense dormir, ni cal que el teu company vingui a casa a viure una setmana, així els teus companys de pis no et voldran fotre fora per ballar Sonia y Selena a les 4 del matí. Si, millor que ho tinguis tot ja preparat i imprimeixis una setmana abans. És una entrega importantíssima a la teva vida.

El dia de la presentació, probablement ningú vingui a ajudar-te a penjar els cartells i a donar-te sort. Una gran pena, perquè fa sentir que no estàs sola. Però els professors estaran contents, et diran que has treballat molt i que el que has projectat fins i tot es podria construir amb els teus plànols. Que tens un treball digne d'algú que s'hi ha dedicat cada dia i s'hi ha deixat la pell.

Perquè això és el que vens a fer aquí, estamos?

Sim tive copa

Llegia l’altre dia que les copes del món no es recorden per qui les guanya, sinó per com es viuen. 

El primer partit vaig viure la bogeria brasilera a la Fifa Fan Fest de la ciutat. Fins i tot vaig anar amb Espanya en el seu primer partit, tothom dona per suposat que vas amb el teu país de naixement i no era tan dolent fer-ho. Després ja vaig passar a defensar únicament als verd-i-grocs, i bé, també una miqueta als companys argentins. 

Els partits juntaven molta gent abans, durant i després just al carrer dels bars de la ciutat. Anar al supermercat es va tornar una excursió donant la volta a l'illa, perquè passar pel mig d'australians i holandesos borratxos es feia massa difícil.

Els dies anaven passant i la merda d’arquitortura em prohibia baixar a veure els partits. La cosa va quedar en baixar a fer cerveses argentines o veure com el veí projectava a la paret del carrer sense sortida els partits de la selecció. 

Després va començar a ploure. Molt. Allà serà estiu, però aquí fa fred i plou, i això no fa ambient de mundial per res. Autocad i pluja: gran combinació perquè el mundial consistís en mirar google i apuntar en un paperet ple de banderes els resultats.

- Yo no quiero que gane Brasil, los brasileños tienen que darse cuenta de la mierda de gestión de la copa i de la fifa. Brasil no puede ganar. – deia el Paco.

Però amb mi em feia il·lusió. Neymar i el seu cabell, jo vivint aquí, semblava que si guanyaven seria impossible oblidar aquest mundial.

- Por lo menos quiero que lleguen cuartos, así me da para ver un partido bien después de la entrega. – li responia jo.

Però no. Després de l’entrega va venir la maqueta. I igual que cap futbolero oblidarà el 7-1, ni cap alemany ni cap brasileiro, jo no la oblidaré per estar al terra de la sala fent maqueta, mentre els veïns cridaven al carrer i l’ordinador m’ensenyava 4 minuts més tard, els cruels gols made in Germany.

El Paco, que justament aquell dia havia decidit anar amb Brasil i deixar-se de morals i polítiques, no s’ho podia creure:

- Claro, es como que a ti no te gusta el futbol no lo puedes entender: pero 5-0 es demasiado. Osea 5 goles es otra cosa. 4 valen, 5 ya no. Seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeis. No me lo creo. ¿Seis? ¡Qué locura!

Que si, que a mi em semblava tan al·lucinant, però quan els veïns cridaven, jo reia. Tallant peces de la maqueta, reia de la desesperació i de tots els comentaris brasilers que omplien el meu facebook.

Va ser dur si. Va ser dur aixecar-se a les 7 per anar en taxis a presentar el treball i sentir com la radio deia que havia sigut molt pitjor que el Maracanazo. Que no ho oblidarien mai. No, jo tampoc ho oblidaria.

Un dels professors amenaçava en suspendre tot aquell alumne que tingués cognom de procedència alemanya (que no són pocs aquí). I tothom parlava del mateix a totes hores.

El partit Argentina-Holanda semblava ser tan avorrit que vaig decidir ajudar al Paco a fer la seva maqueta. La disputa pel tercer i quart lloc em va enxampar ja de vacances, en mig de brasilers desanimats. Un concert, la primera part i cap a casa que ja n’hem tingut prou de ser humiliats dins de casa.

I la final. La final no s’oblida mai.

Ni sé quan ha començat. Tal com caminava veia les teles dels bars: 0-0 i era final de la segona part. Ai mare.

Estava lluny de casa a les prorrogues i tot i que aquí és un pèl perillós, he decidit tornar caminant a casa des del mercat. Ja és una tradició.

Tant com recordo el dia de la final de Sudàfrica, passejant en bicicleta per la Meridiana buida i espantant-me amb els petards i els crits del gol d’Iniesta; avui caminava de pujada per la Borges, acostant-me a l’aqüeducte, quan de cop un grup de nois ha cridat: PUTA ARGENTINA al mateix temps que sonaven petards llunyans. Haurà marcat argentina, he pensat, he somrigut i he seguit caminant.

No aconseguia veure els números a les teles del bars, però he sentit un home dient: DALE MESSI DALE MESSI DALE MESSI. I he sospitat que estava equivocada. Han xiulat el final i he passat pel bar de sota de casa just en el moment que la tele mostrava un jugador alemany somrient. Vale. Pues muy bien.

Si no t’agrada el futbol (i mira que ho he intentat, però no funciona la teràpia), els mundials et són absolutament igual, i fins ara ja podia guanyar qualsevol, però ara, ara que conec més món, ara que em parles d’un país i m’apareixen a la ment cares de gent d’allà, ara em sap greu que argentina no hagi guanyat. I el que menys gràcia em fa és que a Brasil es celebri la derrota lloant a l’equip que els va humiliar. 

Suposo que per això no m’agrada el futbol. Cal ser tan absurds?

Prefereixo seguir caminant de nit mentre el mireu i us torneu bojos.

Je ne sais pas comment te dire...

Yo había pedido venir a vivir un año a Brasil. Pero no había pedido un viaje inolvidable. No había pedido conocer una francesa. No había pedido locuras, ni había pedido subir escaleras incas. No había pedido conocer a alguien tan desordenado. No había pedido tantas horas de buses compartiendo música y charlas nocturnas. No había pedido las mil veces que me has hecho olvidarlo todo y reírme.

No había pedido una hermana.

No había pedido una loca como tú.

No había pedido que cada vez que llamas chouchou a otra persona, yo me gire y sienta envidia.

No lo había pedido, y vino todo contigo.

Y aunque a veces habría dejado que el bus arrancase y te quedaras fumando en la estación, otras veces te daría la nacionalidad española solo por la naturalidad con la que dices “me cago en la puta” o “joder”.

Espero que esos viajes prometidos entre tu pueblecito nevado y la gran ciudad en la que dices, algún día vas a vivir, sean muchos, rápidos y pronto.

Je ne sais pas comment te dire au revoir.