Marxar un any de la teva ciutat, la teva universitat, els
amics, la rutina i tot el que et rodeja és difícil. 
I encara més difícil, per mi, és explicar perquè ho vols fer.
  
I encara més difícil, per mi, és explicar perquè ho vols fer.
Allò d’aprendre noves maneres de fer, veure les coses des d’altres
punts de vista i tota la llista de pros que escrivim a la carta de motivació
sigui quin sigui el nostre destí. Més: tot el que ens crida l’atenció d’aquell
país en concret. I una mica de: les ganes que tenim de fugir de la rutina que
ens envolta. Creen un combinat especial de la casa, que cadascú amaneix al seu
gust i a la seva experiència.
Suposo que és aquest toc final el que em fa escriure això a
15 dies de marxar a viure una de les experiències que, ja asseguro, serà molt
important en la meva vida: viure un any a Brasil.
He d’aclarir que, si fos per mi, aquest blog hauria quedat
escrit en una llibreta perduda amb mala lletra d’aquella que faig quan escric
des del llit i acabo adormint-me tacant els llençols amb tinta. Així que, una
gran part de tot això té nom i cognoms i fa un any que viu la seva pròpia experiència
(una miqueta més a prop) de fugir de tutti.
No tinc cap llista de motius que em facin més especial que
algú altre, però sé que em mereixo aquesta oportunitat. Aquest últim any ha
estat molt difícil per mi, un any massa complicat, i potser jo sola m’acuso d’estar
fugint sense voler plantar cara a tot el que he anat sentint que passava pel meu
davant. Però, i què? No em mereixo un descans? Un tornar a començar, un
repetir. Una segona oportunitat. Parar i tornar a engegar. 
- Miri, escolti, no m’ha sortit bé, que puc repetir d’hivern?
- Miri, escolti, no m’ha sortit bé, que puc repetir d’hivern?
I d’això es tracta: de parar el temps, de marxar lluny, de
repetir hivern, de fer-ho bé, de sentir-se bé, de viure, de gaudir del moment.
I aquí estic, a dues setmanes de volar: sense les maletes
fetes, barallant-me amb el consulat perquè no em donen el visat, trucant a
Brasil perquè enviïn cartes, aprenent portuguès a velocitat rècord i fent en
pocs dies tot allò que no he fet durant l’any (véase #cosesaferabansdemarxaraBrasil).
Com si fos una febre, una cosa que no t’ha importat fer en 365 dies, si saps que no la podràs fer en un temps, es torna el must del moment. En mig d’aquest ritual de dir adéu mil vegades (fins i tot a gent que, si marxéssis sense dir res, ni se n’adonarien) decideixo escriure tot això que sento, com si us hagués d’importar.
Com si fos una febre, una cosa que no t’ha importat fer en 365 dies, si saps que no la podràs fer en un temps, es torna el must del moment. En mig d’aquest ritual de dir adéu mil vegades (fins i tot a gent que, si marxéssis sense dir res, ni se n’adonarien) decideixo escriure tot això que sento, com si us hagués d’importar.
No patiu, fans encara-inexistents, que la filosofia barata és només el dia de la inauguració. Prometo moltes fotos, moltes experiències i molta vida, vida d’aquella que fa agulletes de somriure.
Perquè això si, si alguna cosa té tota aquesta experiència és que não causa lágrimas.
Irte un año de tu ciudad, tu universidad, los amigos, la rutina y todo lo que te rodea es difícil.
Y aún más difícil, para mí, es explicar por qué lo quiero hacer.
Lo de aprender nuevas maneras de vivir, ver las cosas desde otros puntos de vista y toda la lista de pros que escribimos en la carta de motivación sea cual sea nuestro destino. Más todo lo que nos llama la atención de aquel país en concreto, y un poco de las ganas que tenemos de huir de la rutina que nos rodea, crean un combinado especial de la casa que cada uno adereza a su gusto y a su propia experiencia.
Supongo que es este toque final el que me hace escribir esto a 15 días de ir a vivir una de las experiencias que, ya aseguro, será muy importante en mi vida: vivir un año en Brasil.
Tengo que aclarar que, si por mi fuera, este blog hubiera quedado escrito en una libreta perdida con mala letra de esa que hago cuando escribo en la cama, y acabo durmiéndome manchando las sábanas de tinta. Así que, una gran parte de todo esto tiene nombre y apellidos, y hace un año que vive su propia experiencia (un poco más cerca) de huir de tutti.
No tengo ninguna lista de motivos que me hagan más especial respecto a otro, pero sé que me merezco esta oportunidad. Este último año ha sido muy difícil para mí, un año muy complicado. ¿Pero, y qué? ¿No me merezco un descanso? Un vuelta a empezar, un repetir. Una segunda oportunidad. Parar y volver a arrancar.
- Mire, escuche, no me ha salido bien. ¿Podría repetir el invierno?
Y de eso se trata: de parar el tiempo, de irse lejos, de repetir invierno, de hacerlo bien, de sentirse bien, de vivir, de aprovechar el momento.
Y aquí estoy, a dos semanas de volar, sin las maletas hechas, peleándome con el consulado porque no me dan el visado, llamando a Brasil para que me envíen la documentación pertinente, aprendiendo portugués a toda velocidad y haciendo en pocos días todo eso que no he hecho durante el año.
Como si fuera una enfermedad, una cosa que no te ha importado hacer en 365 días, si sabes que no podrás hacerlo en bastante tiempo, se vuelve el must del momento. En medio de este ritual de decir adiós mil veces (sobre todo a gente que, si te fueses sin decirles nada, ni se darían cuenta) decido escribir todo esto que siento como algo que os tendría que importar.
No sufráis, fans aún inexistentes, que la filosofía barata es solo el día de la inauguración. Prometo muchas fotos, muchas experiencias y mucha vida, vida de esa que te salen agujetas de tanto reír.
Porque eso sí, si algo tiene toda esta experiencia es que nāo causa lágrimas.
